L’agent arriba a la tràquea i als bronquis per via aèria, i després de fixar-se i d’un període d’incubació d’uns deu dies, inicia l’alliberament d’endotoxines, responsables del quadre clínic. La malaltia es manifesta inicialment per un període catarral inespecífic, amb febre i tos irritativa, i progressivament comença l’afectació del sistema nerviós (quinta de predomini nocturn, vòmits), dels pulmons (hiperplàsia del teixit intersticial i del teixit limfoide, causa de les adenopaties parahilars), dels capil·lars (edemes i hemorràgies subconjuntivals), de la medul·la òssia, etc. La diagnosi es basa en la clínica (ambient epidèmic, tos típica convulsiva, absència de febre, auscultació respiratòria normal, fàcies embotida amb hemorràgia subconjuntival, etc), en l’analítica (limfocitosi amb neutropènia) i en l’estudi bacteriològic (cultiu en plaques de Petri amb medi de Bordet, immunofluorescència del frotis), serològic (prova d’aglutinació en el període catarral) i radiològic (velament difús d’ambdós camps pulmonars, cert grau d’emfisema i engruiximent hilar, etc). Les principals complicacions de la malaltia són de tipus respiratori (bronquitis supurada, broncopneumònies, etc) i nerviós (hemorràgies intracranials, meningitis seroses, etc). El tractament ha d’ésser higienicodietètic, simptomàtic (antitussígens, antiespasmòdics, sedants, aspiració del moc, corticoides, etc), antibiòtic i amb gammaglobulina hiperimmune. La vacunació amb vacuna triple (diftèria, tètan, tos ferina) confereix immunitat en el 80% de la població vacunada.
f
Patologia humana