Aquest mètode, inventat per Tycho Brahe cap a la fi del s XVI, fou aplicat a la pràctica per Snellius al principi del segle següent. El fonament teòric d’aquest procediment és el teorema del sinus, segons el qual, si en un triangle ABC hom coneix el costat AB i els angles en els vèrtexs A i B, poden ésser calculats els altres costats per mitjà de la fórmula
Hom parteix d’un costat AB conegut, anomenat base , i calcula els altres dos costats per mitjà de la fórmula anterior. Aquests nous segments serveixen de base per a uns altres dos triangles, dels quals poden ésser calculats els altres costats, i així successivament. D’aquesta manera hom obté la posició d’una sèrie de punts, els vèrtexs de cada triangle, que constitueixen l’anomenada xarxa de triangulació : A, B, C, D, E, ... La precisió d’aquest mètode és tal que generalment permet de conèixer la posició d’un punt geodèsic amb un error relatiu no superior als 20 cm. A la pràctica, la xarxa de triangulació d’una regió geogràfica extensa comprèn diferents fases. En primer lloc cal fixar un punt astronòmic fonamental que serveix d’origen del sistema de coordenades i la posició del qual és determinada per procediments astronòmics. En segon lloc hom estableix la xarxa de triangulació principal o de primer ordre, la qual és constituïda per triangles regulars que tenen unes dimensions d’uns 35 km. En aquest cas, per assegurar l’escala, hom acostuma a prendre diferents bases. Després ve la xarxa secundària o de segon ordre, construïda sobre els costats dels triangles de la xarxa principal, la qual li serveix de marc indeformable. Els costats d’aquesta xarxa valen de 15 a 20 km. I finalment hi ha la xarxa de detall , en la qual els costats tenen de 5 a 6 km, i sobre la qual és construïda encara una altra xarxa, que té una densitat d’un punt per quilòmetre quadrat. La triangulació té, a més, un gran interès científic, perquè permet de determinar la forma, les dimensions i les irregularitats de l’el·lipsoide terrestre.