Hom discuteix si és cananea (com l’hebreu, el moabita i el fenici) o independent (com l’arameu). Des d’un punt de vista morfològic, les característiques principals són l’existència d’una forma doble del pronom independent de primera persona, com en l’hebreu i el fenici (ank an), l’ús d’un pronom dual de primera i tercera persona en el cas dels pronoms possessius (i no de la segona i la tercera, com en l’àrab) i de la primera persona en el dels acusatius, l’àmplia utilització del dual en els substantius (de totes les llengües semítiques l’ugarític és la que empra més aquest nombre), l’absència d’article, en oposició a la majoria de llengües semítiques, i l’existència de nou conjugacions (quinze en accadi i en àrab, dotze en gueez, deu en sudaràbic, set en hebreu i sis en arameu i en fenici), la més característica de les quals és la causativa amb preformativa š, coincidint en això amb l’accadi, però diferenciant-se de l’àrab, l’arameu i el gueez (en les quals la preformativa és alef), de l’hebreu i el sud-aràbic (h), del fenici (y) i d’alguns dialectes sud-aràbics (s). El desxiframent de l’escriptura ugarítica ha permès d’interpretar una sèrie d’escrits administratius, epistologràfics, religiosos, hipològics, miscel·lanis i, sobretot, literaris, com El cicle de Baal i Anat, La llegenda de Krt, La llegenda d’Ahqt, El naixement dels déus El matrimoni de la Lluna i de Nikkal, que projecten llum, especialment, sobre l’Antic Testament.
m
Lingüística i sociolingüística
Literatura