OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

universitat

substantiu femeníf
Educació

Sumari de l’article

ensenyament enseny
Institució docent integrada per diferents centres, anomenats facultats o col·legis, segons els països, on són impartits els estudis superiors de les diverses branques del saber i són atorgats els títols corresponents.

Desenvolupament general

És regida per un rector, amb l’assistència d’una junta de govern o d’un organisme similar. Les universitats medievals s’organitzaren com a comunitats de professors, anomenades universitas magistrorum (París), o comunitats d’estudiants, denominades universitas scholarium (Bolonya). En les primeres els professors s’agrupaven en facultats i elegien les autoritats acadèmiques (degans), a les quals corresponia el govern de la institució. En les segones, els estudiants, repartits en nationes , segons llur procedència, formaven corporació o gremi i elegien llurs representants (procuradors). L’ensenyament era impartit en llatí, i la universitat es reservava el dret exclusiu de conferir els graus acadèmics de batxiller, llicenciat i doctor. Protegides per les autoritats laiques i eclesiàstiques, aquestes institucions tenien un ampli marge d’independència i gaudien de privilegis. Hi eren ensenyades les set arts liberals, teologia, medicina i dret. El clergat tingué gran ascendència sobre la universitat i contribuí a donar a aquesta institució una orientació religiosa que la caracteritzà durant segles. La tradició cultural de la noblesa de Llombardia i el moviment comunal desenvolupat a Itàlia, que necessitava sobretot juristes i administradors, expliquen la fundació, ben aviat, d’escoles jurídiques a Roma, Pavia, Ravenna i Bolonya. La universitat bolonyesa es convertí, al segle XII, en el gran centre europeu d’estudi del dret civil i canònic; en sortiren els juristes i canonistes que ocuparen importants càrrecs a les corts europees i dins l’Església romana del segle XIII. Els estudiants de dret s’agrupaven a Bolonya en dues universitats: l’una, citramontana, que agrupava els italians, i l’altra, ultramontana , constituïda per estudiants procedents de la resta d’Europa. Arran de secessions d’estudiants i professors de Bolonya sorgiren les universitats de Vicenza (1204) i Pàdua (1222). Durant l’edat mitjana la Universitat de París, principal centre europeu d’ensenyament de la teologia, fou l’àmbit on es desenvoluparen les lluites espirituals i ideològiques més importants d’Occident. En el pas del s. XI al XII l’activitat docent passà dels monjos al clergat secular, i progressivament el cos docent parisenc es nodrí de professors estrangers, que vers el 1250 formaren un gremi, la universitat, que el bisbe s’esforçà a controlar. A París hi havia tres facultats: la de teologia, la d’arts i la de dret canònic. El pes principal de l’ensenyament requeia en la facultat d’arts, on al s. XIII hom estudiava filosofia i les seves disciplines auxiliars —el trivium —; i al segle XIV, unes altres de més cientificonaturals: el quadrivium. Els mestres d’arts aconseguiren un èxit decisiu vers el 1220, quan s’alliberaren de la jurisdicció episcopal. La Universitat de París estava llavors enfrontada a les autoritats eclesiàstiques i seculars de la ciutat; arran d’aquesta pugna tingué lloc (1228-29) una primera gran emigració d’estudiants i professors parisencs cap a Oxford, Cambridge, Angers, Tolosa, Orleans i Reims. La Universitat de París aconseguí el punt culminant de la seva influència política al final del segle XIV i al començament del XV, quan arribà a ésser jutge de papes i antipapes. A Anglaterra la universitat principal fou la d’Oxford, la qual rebé, el 1214, de Joan Sense Terra els primers privilegis. Aquesta universitat s’especialitzà en l’estudi de les ciències de la natura. Per una secessió d’Oxford, l’any 1209, nasqué la Universitat de Cambridge. A Itàlia, després de Bolonya, sobresortí la Universitat de Pàdua (1222), que, sota la protecció de Venècia, es convertí en centre del pensament cientificonatural, on es formaren Copèrnic i Galileu. Les universitats de la península Ibèrica eren molt lligades a la corona, que les havia fundades, i també eren estretament vinculades a l’autoritat episcopal: Palència (1208), Salamanca (1200), Coïmbra (1290), etc. A França, a més de París, sobresortí la Universitat d’Orleans, principal escola jurídica de la França medieval i on es formà Calví. A Occitània es destacaren la de Tolosa (1229), fundada per a lluitar intel·lectualment contra els càtars, i la de Montpeller, cèlebre per l’ensenyament de la medicina. Durant la baixa edat mitjana el moviment universitari anà desplaçant-se lentament cap a l’E. En el Sacre Imperi Romanogermànic foren fundades les universitats de Praga (1348), Viena (1356), Erfurt (1379-92), Heidelberg (1385) i Colònia (1388); a Polònia, la de Cracòvia (1364-97), i a Hongria, les de Pécs (1367) i Bratislava (1465-67). Durant el segle XVI moltes universitats es tancaren en la concepció medieval i aristotèlica del món, s’anquilosaren en el domini de la teologia, es mostraren hostils a l’humanisme i a la nova ciència i es tornaren nacionals i catòliques o nacionals i protestants, segons els països. Les universitats de la península Ibèrica aconseguiren un grau de desenvolupament notable (la d’Alcalá inicià les seves activitats el 1509), que ultrapassà l’àmbit peninsular quan la neoescolàstica de Salamanca assenyalà en el concili de Trento el camí del catolicisme modern, i un grup de juristes castellans, presidits per Vitoria i Suárez, establiren les bases del modern dret internacional. D’altra banda, diverses universitats germàniques foren focus intel·lectuals de la Reforma: Wittenberg (1502), Marburg (1527), Königsberg (1544) i Jena (1558). Les primeres universitats americanes, les de Santo Domingo (1538), Mèxic (1553) i Lima (1553), foren creades i organitzades segons el model salmantí, amb primacia de la teologia i les humanitats. Les universitats dels segles XVII i XVIII foren, en general, refractàries a les noves ciències i a les ciències aplicades. Normalment l’ensenyament de les noves matèries era organitzat, al marge de les universitats, per les acadèmies i per les societats literàries i científiques. Així, no és d’estranyar que enciclopedistes i il·lustrats ataquessin la universitat i l’acusessin d’ésser un obstacle per al progrés, i que a França un decret de la Convenció (1793) suprimís les universitats de l’Antic Règim i les substituís per escoles especialitzades. En el decurs del s. XIX hi hagué una renovació general de l’ensenyament superior que desvinculà les universitats de llur passat medieval. Hom concebé els estudis universitaris com a culminació d’un sistema d’ensenyament perfectament estructurat que tenia per objectiu preparar els funcionaris i professionals que la societat necessitava. Després de la reforma napoleònica, la universitat es convertí, a França, en un servei públic centralitzat i sense autonomia. La història recent de les universitats a Alemanya ha estat presidida per la creació de les de Berlín per Fichte i Humboldt (1809), Bonn (1818), Aquisgrà (1870), Darmstadt (1836), Munic (1868) i Stuttgart (1829). Imbuïdes de la idea de progrés, associada a un cert nacionalisme, les universitats alemanyes foren alhora centres d’ensenyament i d’investigació. Oxford i Cambridge continuaren al capdavant de l’ensenyament superior a la Gran Bretanya, on les necessitats tècniques d’una creixent industrialització estimularen el desenvolupament de la investigació científica i l’interès pels problemes contemporanis. A Rússia, on les universitats foren creades en època més aviat tardana —Moscou (1755), Kazan’ (1804), Peterburg (1819)—, així com a Ucraïna —Kharkiv (1804), Kíev (1835), Odessa (1865)—, al segle XX hi ha hagut un extraordinari moviment d’expansió de l’ensenyament superior. Les universitats dels EUA —Yale, Harvard, Princeton i Berkeley, entre les més importants— gaudeixen actualment d’un merescut prestigi per la qualitat de llur ensenyament, l’especialització de llurs professors, l’autonomia i el foment de la investigació. A l’Estat espanyol, després de la guerra contra Napoleó, hi hagué successives reformes de l’ensenyament superior, que es caracteritzà per la seva organització burocràtica i centralitzada (llei Moyano del 1857). Des de mitjan segle XIX el moviment krausista i la Institución Libre de Enseñanza pugnaren per una reforma de l’ensenyament universitari, pugna que donà els seus fruits en el primer terç del s. XX, quan el 1931 fou concedida l’autonomia a les facultats de filosofia i lletres de Madrid i Barcelona, i el 1933 fou creada la Universitat Autònoma de Barcelona. Suprimida l’autonomia després de la Guerra Civil de 1936-39, el 1943 fou promulgada una llei d’ordenació universitària de caràcter centralista. Malgrat que la llei general d’educació de 4 d’agost de 1970 preveia de reconèixer una certa autonomia a les universitats del’Estat espanyol, l’autonomia universitària es limità a determinats aspectes administratius i d’ordre interior de ben poca transcendència. Amb la mort del general Franco (1975) s’inicià una lenta reforma del sistema educatiu superior, que culminà l’any 1983 amb l’aprovació de la llei orgànica de reforma universitària; les universitats, posteriorment, adequaren llurs estatuts a la nova legislació. D’altra banda, les universitats catalanes, amb l’aprovació dels estatuts d’autonomia, passaren a ésser tutelades pels respectius governs. Des de l’any 1986 s’han signat un gran nombre de convenis amb universitats europees i amb empreses multinacionals amb vista a l’intercanvi de professors i alumnes i s’han introduït una sèrie de programes subvencionats per la CEE, i posterioriorment la UE, en forma de beques a estudiants i de subvencions directes a les universitats. Entre aquests han destacat el programa Erasmus i el Sòcrates, interuniversitari, i el Commelt, de cooperació entre universitats i empreses estrangeres.

Les universitats i els estudis universitaris als Països Catalans

El primer centre d’ensenyament superior dels Països Catalans fou l’Estudi General de Lleida, creat per un privilegi de Jaume II (1300). A Lleida s’ensenyava dret civil i canònic, medicina, filosofia i arts i, des del 1430, teologia. El 1350 Pere el Cerimoniós creà a Perpinyà una institució d’ensenyament superior (Universitat de Perpinyà), que comprenia tres facultats: teologia, dret (romà i canònic) i arts; més endavant la facultat de teologia fou suprimida i substituïda per una de medicina. Al final del segle XV foren creats dos nous centres d’ensenyament superior als Països Catalans: l’Estudi General Lul·lià, fundat per un privilegi de Ferran II l’any 1483, i la Universitat de València, establerta el 1499 i confirmada per un privilegi de l’esmentat monarca el 1502. Durant el segle XVI foren afegits cinc centres més als quatre ja existents: la Universitat de Barcelona (1533), la Universitat de Gandia (1547), la Universitat d’Oriola (1569), la Universitat de Girona (1561) i la Universitat de Tarragona (1572). Durant el segle XVII foren fundats uns altres dos centres, la Universitat de Solsona (1620) i la Universitat de Tortosa (1645). En aquesta època les universitats catalanes encara eren hereves de la universitat medieval. Hom hi aprenia sobretot teologia, lleis, cànons, filosofia, gramàtica, retòrica i grec, bé que també en algunes universitats s’ensenyava medicina. Despuntà per sobre dels altres centres l’Estudi General de Lleida, i excepcionalment les universitats de Barcelona i València estigueren força obertes als corrents renaixentistes. La moderna història universitària catalana neix amb la fundació de la Universitat de Cervera (1717), que comportava la supressió de totes les del Principat. El nou centre aconseguí una certa alçària intel·lectual entre el 1740 i el 1767, gràcies al mestratge de Josep Finestres i de Ramon Llàtzer de Dou, però la vida acadèmica de Cervera patí les conseqüències de la resistència oposada pels catalans a la política universitària de Felip V i del decret d’expulsió dels jesuïtes, que desmembrà el claustre universitari. Contribució important al renovellament dels estudis universitaris fou la fundació (1760) del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, que, sota l’impuls i la direcció de Pere Virgili, es dedicà a la formació de cirurgians militars i civils i concedí títols equivalents als universitaris. Al País Valencià, durant el segle XVIII, milloraren les instal·lacions, les dotacions i el nivell de l’ensenyament a la Universitat de València. Hi destacaren els matemàtics Coratjà i Tosca, els juristes Maians i Joan Sala, el metge Andreu Piquer i el cirurgià Fèlix Miquel. La Universitat d’Oriola, la més important del territori valencià després de la de València, tenia 24 càtedres, un claustre d’uns cent doctors i prop de tres-cents estudiants l’any 1786. La de Gandia, que tenia vuit càtedres el 1549, passà a tenir-ne 22 al segle XVIII, però tingué discussions amb la Universitat de València i fou suprimida el 1772, després que el decret d’expulsió dels jesuïtes (1767) en desmembrés el claustre universitari. Durant els segles XVII i XVIII l’antic Estudi General Lul·lià que funcionava a la ciutat de Mallorca experimentà grans transformacions. Augmentà el nombre de càtedres i arribà a comprendre quatre facultats: medicina, cànons i lleis, filosofia i arts i teologia. Canvià el seu nom originari pel d’Universitat Lul·liana de Mallorca, els seus títols tingueren validesa universal, per concessió del papa Climent X (butlla del 1673) i amplià les seves rendes arran de l’expulsió dels jesuïtes. Transformacions institucionals i renovació intel·lectual marcaren la història de la universitat als Països Catalans durant el segle XIX. El fet més significatiu fou la tornada a la normalitat en la vida universitària a Catalunya. El 1835 hom instaurà quatre càtedres de jurisprudència a Barcelona, el 1837 tingué lloc la restauració de l’anomenada universitat literària de Barcelona, i el 1842 Espartero signà el decret de trasllat definitiu de la Universitat de Cervera a Barcelona. Comprenia aleshores les facultats de filosofia, teologia, jurisprudència civil i canònica, medicina i farmàcia, i el 1845 fou declarada universitat única del Principat. El liberalisme i la Renaixença foren aleshores els dos elements renovadors de la universitat barcelonina, on excel·liren pel seu mestratge Manuel Milà i Fontanals, Xavier Llorens, Bergnes de las Casas i Joaquim Rubió i Ors, membres de l’anomenada generació floralesca del 1848, que era contemporània de Sanz del Río i dels krausistes, amb els quals coincidia en la idea que la regeneració espanyola s’havia de basar en la formalitat intel·lectual. En el pla oficial, aquest període es caracteritzà per l’excessiva preocupació de caire legal i per la fixació de les bases del centralisme uniformista de l’ensenyament superior, per mitjà de la famosa llei Moyano del 1857. Malgrat el burocratisme i uniformisme imposat pel govern central, el darrer quart del segle XIX professaren a la Universitat de Barcelona catedràtics tan excel·lents com Duran i Bas, Rubió i Lluch, B. Robert, S. Ramón y Cajal, etc. El 1869 hom pogué reprendre els estudis superiors a Girona, amb la creació d’una universitat literària, que funcionà els cursos 1870-71 i 1873-74. Al País Valencià l’ensenyament universitari restà reduït a València, en ésser suprimida la Universitat d’Oriola el 1835. La ingerència del govern de Madrid alterà l’estructura tradicional de la universitat valenciana. Els docents més importants d’aquesta centúria foren J. Casany i Rigla i J.B. Peset i Vidal a la facultat de medicina, i E. Pérez i Pujol i Santamaria de Paredes a la de dret. Per la seva banda, la Universitat Lul·liana de Mallorca, després d’un període d’inactivitat (1809-11) i de trasllats, fou suprimida per un decret de Ferran VII del 1829. Al final del segle XIX es congriaren diverses tendències en els claustres de les universitats catalanes: els que propugnaven una universitat tradicional, els partidaris d’una universitat estatitzada i els que, inscrits dins el moviment polític nacionalista, lluitaven per una autonomia acadèmica i ideològica. Els professors, estudiants i intel·lectuals més identificats amb aquesta tendència (J. Algarra, Cebrià de Montoliu, Eugeni d’Ors, D. Martí i Julià, J. Bertran i Musitu, L.Domènech i Montaner, J. Bardina, J. Casas i Carbó) organitzaren dos congressos universitaris, celebrats a Barcelona el 1903 (Primer Congrés Universitari Català) i el 1918 (Segon Congrés Universitari Català). Del primer congrés sortí la creació dels Estudis Universitaris Catalans, i del segon, un projecte per a una universitat catalana autònoma. Tot i el centralisme burocràtic, la insuficiència pressupostària i el control ideològic, especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera, el primer terç del segle XX passaren per la Universitat de Barcelona catedràtics de gran vàlua, com Bosch i Gimpera, Carreras i Artau, Serra i Húnter, Nicolau i d’Olwer, Rubió i Balaguer, Pi i Sunyer, Trias i Pujol, Flores de Lemus, Fontserè, Nubiola, els germans Xirau, etc. La República, inspirant-se en el projecte d’autonomia elaborat pel Segon Congrés Universitari Català, féu un assaig parcial d’autonomia a la facultat de lletres de Barcelona el 1931, i el 1933 creà la Universitat Autònoma de Barcelona en el marc de l’Estatut de Catalunya. Tot i que funcionà poc temps —el patronat rector estigué suspès de l’octubre del 1934 al febrer del 1936—, elevà el nivell de l’ensenyament universitari i rompé molts esquemes tradicionals. No se superà la discriminació social imperant en l’ensenyament, però s’imposà el pluralisme ideològic; hi hagué una preocupació per apropar la universitat al món del treball i es començà a integrar la dona en el món universitari. La victòria de les forces franquistes en la Guerra Civil de 1936-39 significà la fi de l’autonomia universitària efectiva a Barcelona i la tornada a esquemes centralitzadors que semblaven superats. La llei d’Ordenación Universitaria (1943) regulà tot l’ensenyament superior de l’Estat espanyol, i a la seva normativa hagueren d’adequar-se les universitats dels Països Catalans. A partir de l’any 1957 es féu palès el malestar en els ambients universitaris, que s’expressà en forma d’oposició al franquisme i a la política universitària del règim franquista. La situació de l’ensenyament universitari millorà amb la creació de la nova Universitat Autònoma de Barcelona, que fou instal·lada a Bellaterra, de la Universitat Politècnica de Catalunya, de la Universitat Politècnica de València, de la Universitat d’Alacant i de la Universitat de les Illes Balears, i amb l’establiment de delegacions i facultats en diverses ciutats. Després de l’establiment d’un règim democràtic (1978) a l’Estat espanyol, amb l’aprovació dels estatus d’autonomia i de la llei de reforma universitària (1983), les universitats passaren a dependre dels respectius governs autonòmics i hom adequà els estatuts a la nova legislació. En aquest període hom creà la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Jaume I, la Universitat Miguel Hernández i, de caràcter privat, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de Vic i la Universitat Internacional de Catalunya. L’any 1995 es creà la Universitat Oberta de Catalunya d’ensenyament a distància, que combinà elements d’universitat pública i de privada. L’expansió iniciada el 1988 pel sistema universitari respongué a la necessitat de minvar la massificació dels centres i millorar la qualitat de l’ensenyament. A banda de l’elaboració dels nous plans d’estudi i de la creació de noves titulacions, hom amplià l’oferta de cursos de tercer cicle i, amb l’ingrés de l’Estat espanyol a la Unió Europea, hom impulsà els programes de recerca. L’octubre del 2001 el govern espanyol aprovà la Llei Orgànica d’Universitats que substituïa l’anterior llei de reforma unversitària (1983). En l’àmbit català, a l’empara de les competències de la Generalitat de Catalunya, el Parlament aprovà la llei 1/2003 d’universitats de Catalunya, que regula el sistema universitari català. Aquesta llei estableix aspectes com el del català com a llengua pròpia de les universitats catalanes, les tasques pròpies de la universitat, l’adaptació dels plans d’estudi a l’espai europeu i la internacionalització, la regulació de la contractació del professorat i les seves funcions, el govern, el règim jurídic i el finançament, entre d’altres.

Col·laboració: 
MAv / JMSal

Llegir més...