També tingueren una part d’aquests mals usos barons i senyors de viles i burgs damunt dels habitants d’aquests. Alguns dels mals usos eren regulats pels mateixos Usatges de Barcelona, ben pocs per alguna constitució de Catalunya i la majoria pel dret consuetudinari. Unes mateixes institucions interferien entre el dret privat (les que dimanaven de l’emfiteusi) i el públic i penal (que pervenien de la jurisdicció), perquè moltes vegades feia difícil d’enquadrar-les concretament en cada una d’aquestes modalitats, sobretot quan en l’ambient jurídic s’estenien moltes normes feudals als contractes emfitèutics sobre masos, bordes i pernades.
Els mals usos més generalitzats foren els anomenats àrsia, cugucia, eixorquia, ferma d’espoli forçada, intestia i remença personal; però, a més d’aquests sis, se n’anaren introduint d’altres per raó del domini personal del senyor territorial damunt del seu home propi, com els de sitja (empresonament en una sitja) i maltracte, el tan discutit dret de la primera nit (dret de cuixa) i prestacions com les de tragina, ous de cogoll i algunes que només eren aplicades en determinades localitats.
Algunes cartes de poblament afranquien d’una part o de la totalitat dels mals usos, i altres s’anaven redimint per convenis privats entre els senyors i els pagesos; per això, àdhuc dins unes mateixes comarques, no es pot considerar una uniformitat. Les primeres negociacions per a l’abolició dels mals usos daten del regnat de Joan I; el 1402 la reina Maria de Luna també la gestionà prop del papa Benet XIII; Alfons el Magnànim, l’any 1448, atorgà als pagesos el dret de reunir-se per a nomenar síndics i recaptar diners per intentar la redempció dels mals usos. En el regnat de Joan II, aquest rei fomentà les rebel·lions dels pagesos de remença per finalitats polítiques, i arribà a suspendre l’aplicació dels mals usos l’any 1455.
Restablerts posteriorment, un projecte de concòrdia entre pagesos i senyors de l’any 1462, que no s’arribà a dur a terme, fou la base del compromís d’anys després que donà lloc a la sentència arbitral de Guadalupe, de Ferran II, l’any 1486, en què, a més dels mals usos, que passaren a ésser redimibles indemnitzant els pagesos mòdicament els senyors, en foren extingits d’altres que pervenien de les jurisdiccions baronials. En els capbreus de ben entrat el segle XVI encara es fa esment de mals usos pendents de redempció.