OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

vidre

substantiu masculím
Tecnologia

Sumari de l’article

Fabricació de vidre pla per flotació (a baix) i d’objectes de vidre de parets primes per un procediment continu de bufament i d’emmotllament (a dalt)
© Fototeca.cat
indústria vidriera vidr
Substància dura i trencadissa quan és freda, però pastosa i plàstica a temperatures elevades, generalment transparent o translúcida.

És resistent a l’acció de la majoria dels agents químics ordinaris i es dissol en àcid fluorhídric, mala conductora de la calor i de l’electricitat, feta generalment fonent una mescla de sílice i potassa o sosa amb petites quantitats d’altres bases i a la qual hom pot donar diferents coloracions, mitjançant l’addició d’òxids metàl·lics, i diverses formes, afaiçonant-la en calent. El vidre és obtingut sempre per la fusió d’una mescla complexa d’elements vitrificants (sílice o òxid de bor), elements fundents (àlcalis, especialment carbonat de sosa) i elements estabilitzadors (calç). Si bé els components són cristal·lins, la matèria vítria obtinguda en solidificar-se la mescla no ho és i ha d’ésser considerada des del punt de vista físic un líquid la duresa i la rigidesa del qual són conseqüència de la seva extraordinària viscositat. El vidre perd la seva transparència, pel fet que la seva estructura molecular permet el pas dels raigs lluminosos entre els àtoms disposats irregularment, en desvitrificar-los, car els àtoms s’ordenen totalment o parcialmet en una estructura cristal·lina. En la fabricació del vidre hom empra generalment forns continus, alimentats constantment per un dels seus extrems per les primeres matèries i que forneix, per l’altre extrem, vidre pastós i ja afinat (mantingut en fusió a l’interior del forn a uns 1.500°C) i, per tant, sense gasos. El vidre sol ésser treballat a temperatures de l’ordre de 800°C i amb màquines i instal·lacions de rendiments molt elevats.

L’obtenció del vidre

El vidre pla prim, especialment emprat per a col·locar-lo en portes i finestres, és fabricat per estiratge vertical de la massa en forma de cinta contínua que és arrossegada i igualada per diversos parells de corrons i tallada regularment a les dimensions establertes. Els vidres plans gruixuts, com els dels aparadors, les llunes, etc, són obtinguts abocant la massa del gresol en una taula de manera que forma una capa que és laminada i arrossegada per corrons i, després de sotmesa a recuita, tallada. Els objectes de vidre buits, tals com les ampolles, són fabricats industrialment amb màquines especials que injecten aire ampolla. D’altres objectes de vidre són obtinguts per premsatge en motlles o en matrius (com els plats, els cendrers, elements prismàtics, esfèrics, etc). Les fibres de vidre estiratfibra de vidre són obtingudes per estiratge en màquines especials proveïdes de fileres. Els vidres plans prims contenen sílice (72%), sosa (12-14%), calç (11-9%) i d’altres components en menor proporció, mentre que els cristalls, emprats especialment en la fabricació d’objectes de decoració, contenen, en diverses proporcions, sílice, òxid de plom i òxid de potassi, i els emprats per a objectes artístics solen contenir sílice, mini i carbonat de potassi en una proporció de 3, 2 i 1 parts, i els vidres crown i vidre flint són composts, respectivament, per sílice, òxid de bor o d’alumini i òxid de potassi i sílice, òxid de plom, òxid de sodi o de potassi i, eventualment, òxids de bari, de bor o d’alumini. Entre els vidres especials cal destacar el vidre armat (proveït interiorment d’una tela metàl·lica), els vidres de seguretat (obtinguts escalfant làmines homogènies a uns 750°C i refredant-les ràpidament, constituïts per diverses làmines de diferents gruixos amb juntures a base de materials orgànics elàstics, etc), el vidre esmerilat (obtingut per sorrejatge o per un raig d’àcid fluorhídric), el vidre neutre (que conté molta sílice i àcid bòric i és molt emprat per a fer-ne flascons per a productes farmacèutics, perquè no els altera), el vidre ondulat (obtingut en sotmetre la làmina encara plàstica a raigs d’aire comprimit) i el vidre opac (obtingut per addició de substàncies minerals).

El vidre en la història

Hom creu que els primers vidres foren produïts al Pròxim Orient com a substitutius de les pedres precioses. A Egipte (~4000 aC), a fi d’obtenir grans de collarets i altres petits objectes, hom revestia l’esteatita i el quars amb una barreja d’arena silícia, àlcali i un baix contingut de calç, i posteriorment hom ho coïa en un forn. La fabricació de peces massisses de vidre, tant a Egipte com a Mesopotàmia, data aproximadament del tercer mil·lenni aC. Tauletes cuneïformes del segon mil·lenni aC parlen de vidre, i una, trobada a Tall ‘Umar (Selèucia del Tigris), ja en dóna la fórmula. De l’època d’Amenhotep I (1557-1530 aC) data un ull de vidre blau, allotjat en una estàtua, que imitava una turquesa. Les peces eren foses en motlles d’argila, i sovint eren tallades i polides; a vegades hom les buidava, a fi d’obtenir-ne recipients.

Fabricació del vidre, segons un gravat publicat a l’Enciclopedia de Diderot
© Fototeca.cat
A l’inici de la dinastia XVIII, a Egipte, la producció de vidre era força estesa. Han estat descoberts alguns forns proveïts d’una mena de gresol que fan pensar que el vidre era obtingut a partir de successives cuites. Un altre procés de fabricació en permeté una utilització més gran per a fer-ne recipients: consistia a envoltar, refredant-lo a vegades damunt una superfície dura, un nucli d’argila silícia, mig cuit, lligat amb un mànec de coure, amb successives capes de pasta de vidre, o de barreta de vidre estovada per reescalfament, o combinant ambdós procediments amb efectes estètics varis (les barretes podien ésser de colors distints); el nucli i el mànec eren retirats una vegada refredat el revestiment. En són exemple molts recipients trobats a Tal al-'Amarna, datats de l’època d’Akhenaton (1373-1354 aC). També d’aquesta època daten els primers recipients fabricats aplicant la pols resultant de trinxar una primera cuita a les parets interiors d’un motlle. Aquest nou tipus d’emmotllament permetia, a més, l’obtenció de plates, copes i altres objectes, per a l’elaboració dels quals no era adient la tècnica del buidatge. Les tècniques del vidre es difongueren des de Síria, on ja eren conegudes les primeres lleis de l’òptica; als segles VIII i VII aC els fenicis les portaren per tota la Mediterrània i fins a les costes atlàntiques. Fenícia i la regió d’Alexandria a l’època hel·lenística foren els centres de producció més importants abans de l’aparició de l’imperi Romà. A l’antiga Xina hom fabricava petits objectes de vidre amb un índex de refracció molt elevat i amb un característic contingut de plom i bari (vidre que no fou obtingut a l’Occident fins al segle XIX). Les peces trobades daten d’una època anterior a la dinastia Han (200 aC). als segles II i I aC, probablement a Síria, es produí una troballa que revolucionà d’una manera definitiva la indústria del vidre: la tècnica del bufament, que en popularitzà l’ús i que en constituí des d’aleshores el sistema corrent de producció fins ben entrat el segle XIX. Els mestres sirians s’establiren aviat a Roma, en cerca de nous mercats. Hom considera que al començament del segle I la nova tècnica irrompé amb força en el ja desenvolupat món del vidre italià i s’estengué per tot l’imperi, sobretot cap a les valls del Roine i del Rin. La tècnica del bufament, que exigia un coneixement millor de les propietats del vidre, fou possible gràcies a la utilització d’un tub de ferro d’1,20 a 1,50 m de llarg, amb un extrem del qual hom extreia del gresol una certa quantitat de pasta de vidre, la qual, en bufar per l’altre extrem, esdevenia una bombolla que, en créixer, s’adaptava a la forma del motlle. Amb la perícia hom aprengué a treballar la bombolla lliurement, sense necessitat de motlle, bo i manipulant-la en l’espai per mitjà d’eines simples i afegint, si calia, altres elements al cos principal, retirant la peça del forn i tornant-la-hi. Una gran quantitat de peces foren produïdes amb aquesta tècnica, per a usos domèstics, de vidre d’un color verdós. Això no obstant, durant l’època romana hom continuà fabricant per mitjà dels procediments antics, a vegades combinant-los amb el bufament, moltes peces sofisticades destinades al luxe o a recipients d’incineració, entre les quals cal destacar la diatreta o altres recipients que, com l’anomenat vas de Portland, eren construïts a base de dues capes de pasta de vidre de diferent color, la de fora tenint retallats una sèrie de dibuixos i figures que deixaven a la vista el color de la de dintre. Ja a l’època cristiana hom produí fioles, flascons i altres objectes amb fulla d’or allotjada entre dues capes de vidre blanc transparent. Els romans coneixien també la lupa, que construïren a base d’omplir d’aigua una bola de vidre, i el mirall, format per un suport de metall lluent. Cap a la fi de la primera centúria hom aplicà per primera vegada el vidre, d’antuvi translúcid i incolor i més tard transparent, a la finestra. A Pompeia hom ha trobat restes de vidre pla, obtingut segurament a base de colar en un motlle la massa fosa i de premsar-la després. Durant l’època romana la producció de vidre s’estengué per tot l’imperi. La desintegració d’aquest menà a un gradual desenvolupament de tècniques locals: Bizanci, el món islàmic i el nord d’Europa en constituïren, juntament amb la tradició mediterrània, els trets més diferenciats. A Bizanci, hereu principal de la tradició romana i molt influït per tradicions orientals, tingueren una importància especial els treballs d’ornamentació, la talla i l’acoloriment. En són testimoniatge nombrosos mosaics. Corint es distingí pels esmalts. La formació de l’islam (segle VII) potencià el ressorgiment de tècniques antigues, sobretot allà on ja hi havia alguna tradició. Hom perfeccionà fins a extrems molt sofisticats el treball d’acabament dels objectes de vidre. A Síria, Egipte, Mesopotàmia i la península Ibèrica abunden els vidres tallats, en relleu, estampats, gravats, esmaltats i tota mena de policromies i de treballs especials aplicats a objectes d’ornamentació. Al segle X Ibn al-Hayṯam estava familiaritzat amb les propietats de les lents i dels miralls plans, esfèrics i parabòlics. A la Renània i a la Normandia del segle IX la indústria del vidre utilitzava potassa en lloc de sosa com a component alcalí. El monjo Teòfil (segle XI) descriu un forn rectangular emprat al nord d’Europa. Georgius Agricola, en el seu llibre De re metallica (1556), descriu els forns circulars i els mètodes d’obtenció del vidre coneguts a Europa. Alguns vidriers tenien tres forns, d’altres en tenien dos, i d’altres només un. Els qui en tenien tres coïen al forn primer, recoïen al segon i refredaven al tercer. Ja al segle X apareixen els primers vidres instal·lats a les esglésies vitrall. La catedral de Reims (969-988) fou una de les primeres a acollir el vitrall. Aquest vidre pla era obtingut a base d’enfonsar un ferro roent en tota la llargària de la generatriu d’un cilindre bufat, que s’estenia damunt el forn. L’acoloriment, veritable especialitat de l’època, mostra una gran recuperació en el domini d’òxids i additius. Els treballs més importants a les catedrals gòtiques de França i d’Anglaterra foren fets del 1280 al 1380, però la tècnica del vitrall s’anà perfeccionant fins aproximadament el 1550. El vidre transparent, incolor, fou també obtingut per primera vegada mitjançant additius descolorants, com el biòxid de manganès anomenat sabó de vidriers. als segles XIV i XV hom instal·là a les finestres de les principals cases d’Europa un vidre d’aquesta mena obtingut normalment a base de tornejar de pressa, amb la mateixa canya, una bombolla de pasta fosa que la força centrífuga feia obrir i convertia en una làmina circular i plana. Aquest vidre fou batejat amb el nom de crown (‘corona’), a causa de la marca que l’extrem de la canya deixava al centre de la placa. Mentre al nord d’Europa hom fabricava vidres amb sorra local i àlcalis derivats de cendres vegetals, sobretot per a tapar finestres, a les regions mediterrànies, gràcies a l’intercanvi ocasionat per les croades, renasqué una indústria delicada i luxosa, per a la qual hom utilitzà sílice i sosa més pures. El centre principal d’aquesta indústria fou Murano, prop de Venècia, on l’any 1291 s’instal·là gairebé la totalitat de la indústria del vidre del nord d’Itàlia, a fi de preservar-ne millor els secrets i de controlar les desercions dels artesans, els quals tenien prohibit d’abandonar el país. Vitralls, flascons, miralls i altres objectes decoratius i ornamentals foren produïts amb cristall, un vidre absolutament transparent, objecte d’una depurada tècnica de bufament, de barreges i colors. Al segle XI, a desgrat de les traves, els vidriers venecians s’estengueren arreu i la “moda” de Venècia fou popular a tot Europa. Les millores en el treball del vidre i en el vidre mateix efectuades durant l’època medieval proporcionaren l’oportunitat per a gairebé tots els descobriments científics més importants, llevat dels matemàtics, dels segles XVI i XVII. L’astronomia, la topografia, els fonaments de l’obtenció del gas i les ciències del buit conegueren aplicacions innombrables que obriren nous camins i també es projectaren cap a la mateixa indústria del vidre. L’arte vetraria (Florència 1612) d’Antonio Neri representa el primer informe sistemàtic del tractament de les matèries per a la fabricació del vidre. Les exigències de la política i del comerç havien afavorit la fertilització encreuada de les tradicions locals, i la indústria del vidre tornava a esdevenir una qüestió internacional. Països com Anglaterra començaven a fomentar el naixement de societats investigadores. D’altra banda, la dependència dels aprovisionaments de fusta barata era un calvari per a les indústries en desenvolupament que, com la del vidre, necessitaven aquesta exhaurida font d’energia. A Anglaterra, l’any 1615 una proclama reial, a petició de l’armada, prohibí l’ús de la fusta en els forns de vidre, i tingué com a conseqüència el desenvolupament dels forns de carbó, en els quals hom podia treballar a temperatures més elevades, però amb gresols tancats que evitessin el contacte dels productes de la combustió amb la massa del vidre. L’ús del forn de carbó convertí definitivament la indústria del vidre, fins aleshores rural, en una indústria urbana, preparada per a incorporar les noves tècniques sorgides de la revolució industrial. La fabricació d’ulleres per a corregir la vista cansada o la miopia a base de lents convexes o còncaves, respectivament, era corrent a Venècia ja al segle XIV. La combinació de lents convexes i còncaves menà al descobriment del telescopi i del microscopi. Galileu i el seu deixeble Torricelli feren avançar molt les tècniques del poliment esfèric de lents utilitzant la talla i el poliment a mà. Les causes de l’aberració esfèrica i cromàtica, anunciades respectivament per Descartes (1637) i per Newton (1671), foren resoltes tècnicament al segle XVIII. A mitjan segle XVII hom utilitzà les primeres màquines de polir, bé que el poliment paraboloidal no fou aconseguit fins al segle següent. A fi d’obtenir un vidre transparent, lliure d’ennuvolaments causats per un excés d’àlcali, George Ravenscroft (1675) afegí plom a les matèries primeres i produí un material de tal transparència i docilitat, que competia amb avantatge amb el cristall venecià: fou l’anomenat flint, molt cobejat per a tallar i polir i molt adequat per a les aplicacions d’òptica. Des del 1729 John Dellont i Moor Hall obtingueren la solució als problemes de l’aberració cromàtica cimentant una lent convexa i una altra de còncava, i així crearen la primera lent acromàtica (mancança que fins aleshores calia substituir mitjançant l’ús de miralls). L’any 1798 el suís Pierre Louis Guinand, a base de remenar el flint
Artesà treballant manualment el vidre
© Jan Simonsson/imagebank.sweden.se
dins el gresol amb un batedor d’argila refractària, assolí la fabricació d’un vidre de qualitats immillorables (homogeneïtat, transparència i refracció), que permeté la fabricació de lents de gran format i d’alta qualitat. A mitjan segle XVII es desenvolupà a França la tècnica de l’emmotllament pla, com a conseqüència d’una demanda important de miralls i llunes de vidre de gran format, segons la moda versallesca. Obrers venecians traslladats expressament a Normandia posaren en pràctica aquest procés, que consistia a buidar la pasta del gresol directament dins un motlle pla proveït d’unes guies mòbils que fixaven la mida de la làmina. Un cop estesa la pasta, era premuda i calibrada amb un rodet, i després del procés de refredament hom iniciava el treball de poliment, desbastament i brunyiment, tècniques que foren molt desenvolupades. L’emmotllament pla, fet primerament a mà, fou implantat a Anglaterra, i l’any 1789 hom hi començà a aplicar la màquina de vapor de Boulton i Watt. Els avenços en la tècnica del poliment seguiren una línia d’evolució independent, aviat assajada en altres tipus de tècnica, sobretot en la del bufament cilíndric (usada en el vidre crown), d’ús més corrent que l’emmotllament. Aquestes tècniques, malgrat que no podien competir amb la de l’emmotllament pla en el format de la peça, ho feien, tanmateix, i amb avantatge, pel que fa al temps de producció i al cost final. Els processos de talla, gravat i acoloriment del vidre en objectes, sobretot ornamentals, eren molt reeixits en els llocs on hom produïa vidre de la qualitat de l’antic cristall, com Anglaterra, França i Bohèmia. Això no obstant, el camp d’aplicació dels petits recipients era pràcticament copat per les peces de terrissa o porcellana, fins que, al principi del segle XVIII, hom començà a produir ampolles per al vi, la cervesa i altres continguts d’ús quotidià. L’aparició del tap de suro permeté de recuperar els antics costums d’envellir el vi en ampolles tapades, la qual cosa en determinà la forma cilíndrica i allargada, adequada per a un emmagatzematge horitzontal. A la fi del segle XVIII hom bufava les ampolles dintre motlles per assegurar-ne la uniformitat i augmentar-ne la velocitat de producció. La Revolució Industrial, a la fi del segle XIX i el començament del XX, inicià el període actual de la indústria del vidre. D’una banda aparegueren nous productes per a la composició de la massa, i d’altra banda, la maquinària n'augmentava la producció. L’any 1860 hom introduí el forn de regeneració Siemens. Cal afegir-hi, encara, un augment molt important de la demanda d’objectes i peces de vidre, conseqüència directa de la concentració de la població a les ciutats. Finalment, amb la instal·lació abundant de vidre al Palau de Vidre de l’exposició mundial de Londres, el 1851, començà l’arquitectura de vidre. Motivats per les constants exigències de l’òptica, Abbé i Schott aplicaren els avenços de la química a la producció de vidres especials, com els vidres al borosilicat, capaços de suportar atacs químics (un mirall construït amb vidre d’aquesta mena, de 200 polzades, fou instal·lat al telescopi de l’observatori Palomar, el 1934). Més tard Schott, juntament amb Zeiss, inicià la famosa vidrieria de Jena. L’any 1958 hom començà a produir el vidre òptic amb un procés de fabricació contínua. Al segon decenni del segle XX fou iniciada la fabricació de vidre d’alta resistència al foc, i, com a conseqüència de la recerca en el camp dels vidres fotosensitius, l’any 1957 hom comercialitzà el vidre ceràmic. Ambdós tipus de vidre inauguraren noves sèries de materials d’aplicacions múltiples. També al començament del segle hom inicià la producció de fibra de vidre, fonamentalment emprada com a aïllament tèrmic. La fabricació de tub de vidre, a partir del 1917, incorporà un procés continu d’estiratge. Des del descobriment de la bombeta per part d’Edison (1817), l’evolució de les tècniques del buit ha estat constant. L’any 1926 hom construí màquines capaces de produir un miler de bombetes per minut, a base de perfeccionar les emprades per a fer ampolles. Hom aplicà a la fabricació d’ampolles la primera màquina Ashley (1887), amb la qual dos homes produïen 200 unitats per hora mitjançant una alimentació manual. L’alimentació automàtica incorporada a una màquina molt més complexa (de 10 caps de bufament automàtic) permeté a Owens (1907) de passar a una producció, d’una gran precisió, de 2 400 unitats per hora. L’alimentador de Peiler (1918), capaç de lliurar una quantitat determinada de pasta, perfeccionat per Ingle (1925), estengué l’automatització a l’emmotllament i el premsatge, la qual cosa permeté la fabricació de peces fins aleshores impossibles d’obtenir industrialment. Quant a la fabricació del vidre pla, els primers processos es limitaven a imitar els sistemes d’obtenció manual. L’any 1870 fou produït el vidre catedral, a base d’un doble cilindratge que permeté la introducció de diferents gravats als cilindres canviables. El 1898 hom produïa ja vidre armat. Uns passos importants foren el sistema de Fourcauld (1913), que permeté de retirar el vidre pla directament del forn, i sobretot el sistema Ford- Pilkington (1923), integrat al procés de refredament, calibratge i poliment d’una cara, procés que Pilkington perfeccionà el 1937, en trobar el sistema de poliment de totes dues cares. Des de l’any 1959 gairebé tot el vidre pla és produït pel sistema continu de flotació, que treu el vidre del forn i el refreda sense necessitat de polir-lo. A partir dels anys cinquanta aparegueren màquines que permeten el premsatge i el bufament mecànics alhora, i els elements de vidre que necessitarien ambdues tècniques per separat són produïts automàticament d’una sola peça i amb un sol motlle.

El vidre als Països Catalans

Als Països Catalans, després dels vidres grecs i romans trobats en excavacions, eren famoses en època visigòtica les cendres alcalines d’Alacant i les argiles refractàries de Tortosa i València com a elements de la indústria vidriera. A través de les pintures romàniques és possible de conèixer la forma dels atuells i els elements de vidre de l’època. Algunes peces menors, però, n’han romàs. Ben entrat el segle XIV, a Barcelona hi havia un nombre considerable de vidriers; el 1334 Berenguer Xatart fundà al Vallespir un forn que donà nom al poble de Palau del Vidre. La importància de l’especialitat augmentà sensiblement al segle XV. Del XVI ja daten nombroses mostres d’esveltes copes, plats, gots, confiteres, pitxers, llantions, etc, d’excel·lent qualitat i molt sovint esmaltats en colors. Barcelona adquirí en aquella època fama d’ésser un dels llocs on es feien millors obres de vidre, peces que foren elogiades fins i tot per venecians, com Andrea Navagero. Anualment, per cap d’any, hi tenia lloc una famosa fira, al Born, que era visitada solemnement pels consellers (cavalcada de Ninou). Als segles XVII-XVIII hi ha testimonis que equiparen Barcelona amb Murano; les formes en aquests segles s’acompleixen en abundants peces, com porrons, almorratxes, piquetes, gots i objectes de formes capricioses, i hi abunden les ornamentacions amb cresteries. Començaren a ésser importants les peces fines amb decoració gravada amb diamant, però en general les manufactures es decantaren progressivament cap al popularisme. Diversos forns s’anaren obrint arreu del país, i potser en fou el més destacat el d’Almatret (Segrià). Mataró assolí també força importància, i sembla que fou allà on per primer cop a la península Ibèrica es féu vidre pla. Vidriers holandesos instal·lats a les costes de València i Alacant introduïren la vidrieria pròpia del seu país. A Mallorca esdevingué tradicional una petita i característica indústria del vidre que es remunta allà al segle XIV. El català Ventura Sit instal·là el 1728 una manufactura privada a La Granja de San Ildefonso, que en ésser coneguda per la reina d’Espanya Isabel de Parma, esdevingué del reial patrimoni (1734). Modernament ha sobresortit, en el Modernisme, Benvingut Sala i Taxonera, seguidor d’un É.Gallé. Els fills Sala continuaren la manufactura. La família Muntasell i Antoni Pons i Cirac sobresurten com a talladors i gravadors en cristall, i Ricard Crespo —col·laborador de Xavier Nogués— i Josep M.Gol com a realitzadors de la modalitat tradicional popular. A part les col·leccions dels museus, a Catalunya hi ha un conjunt molt important de peces de vidre, integrat per les antigues col·leccions Amatller i Prats i Tomàs, conservades a l’Institut Amatller de Barcelona.

La indústria del vidre als Països Catalans

Bé que cal cercar els precedents de la indústria als Països Catalans en època romana i que els vidres artístics tenen anomenada des del s XIII a l’estranger, no és fins al s XIX que se'n pot parlar com d’una indústria moderna. De primer els forns sorgiren on hi havia sorres silícies com a primera matèria i prop dels centres de consum, per la dificultat del transport. Així, es destacaren Palau del Vidre al Vallespir (abastava el mercat rossellonès) i Mataró (abastava el barceloní); també Alzira (mercat valencià) i Palma. Però la fabulosa expansió, des de la segona meitat del segle, del grup internacional de Saint-Gobain renovà les tècniques i l’organització comercial. Aquesta etapa començà per Badalona el 1878 i s’estengué aviat per les regions proveïdores de Barcelona i de València. La de Barcelona concentra uns 10 700 treballadors (de 13 000 o 14 000 entre tots) a Barcelona (on des del 1965 una gran fàbrica pertany a Cristalería Española, filial del grup Saint-Gobain), Badalona, l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat (Cornellà, Cervelló, Molins de Rei, Sant Feliu, el Prat, etc), el Maresme (Mataró, el Masnou, Arenys de Mar) i el Vallès Occidental (Castellar, Sabadell, Polinyà). També tenen empreses de 50 treballadors o més Vic, Manresa, Lleida, l’Arboç (Baix Penedès), el nucli de l’Horta (València, Burjassot), la Ribera Alta (Carlet), la Vall d’Albaida, especialitzada en garrafes (Aielo de Malferit, Benigànim, l’Olleria, amb més de 600 treballadors). A Mallorca es destaca Manacor.

Col·laboració: 
EAB

Llegir més...