i viking | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

viking | vikinga

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
Naus vikingues recreades
© Paul Moore / Fotolia.com
història hist
Nom donat als navegants comerciants i guerrers procedents de les terres escandinaves que, entre els segles VIII i XI, atacaren els països de l’Occident europeu, colonitzaren territoris del nord de l’Atlàntic i explotaren rutes comercials que s’estenien de les illes Britàniques fins a Bizanci.

Comerciaven principalment amb pells, ambre i esclaus, i en ocasions recorrien al pillatge o a l’extorsió. Tant en els països d’origen com en els territoris on s’establien també treballaven en explotacions agràries i ramaderes. Una de les claus de la seva expansió foren les naus (knörr o skeid), lleugeres, de poc calat, amb extrems simètrics, propulsades per rems i per una característica vela rectangular, que permetien desembarcar a les platges i remuntar els rius a una gran velocitat i que podien ser transportades pels seus ocupants per terra ferma. Escrivien en caràcters rúnics, originàriament comuns a tots els germànics. Es transmetien llegendes populars, d’influència celta, que foren transcrites al segle XIII. Els seus déus (Odin, Thor, Frei, etc.) conformaven una mitologia d’arrel germànica, vigent fins a l’adopció del cristianisme al segle X. Mentre que els vikings noruecs i els danesos es feren presents a l’Europa occidental, on se’ls coneixia com a normands (‘homes del nord’; normand), els suecs es desplaçaren principalment cap a l’est europeu i reberen el nom de varegs (vareg). Els primers atacaren, a partir de l’última dècada del segle VIII, els regnes cristians anglosaxons i celtes —el primer atac de què es té constància fou a Lindisfarne (793)—, les illes de Man i Hèbrides, l’oest de l’imperi Carolingi, debilitat per la seva fragmentació interna, i, esporàdicament alguns punts de la península Ibèrica —Galícia, Lisboa, Al-Andalus— i de la Mediterrània. També colonitzaren les illes Shetland, les Òrcades, les Fèroe, Islàndia, Grenlàndia (d’on un canvi climàtic advers els extingí a la primera meitat del segle XVI) i fins i tot s’establiren, per bé que efímerament, a les costes nord-orientals del continent americà. En la colonització d’Islàndia, els seus primers pobladors, especialment vikings noruecs, constituïren una primitiva república regida per un parlament (Althing) en què participaven els homes lliures, fins que l’illa se sotmeté al domini directe del regne de Noruega al segle XIII. Durant els segles IX i X dominaren el nord d’Anglaterra i part d’Irlanda, i l’any 911 el rei francès Carles el Simple els cedí un territori que passà a conèixer-se amb el nom de Normandia. Al segle XI, els descendents dels vikings que regien el comtat francès de Normandia, ja allunyats de l’òrbita política escandinava, s’apoderaren del regne d’Anglaterra i de Sicília. Quant als varegs, traçaren rutes comercials al llarg de les conques del Volga, el Dnièper i el Don, fins a les mars Càspia i Negra, on entraren en contacte amb l’imperi Bizantí, esporàdicament en forma d’atacs marítims, però normalment per establir-hi intercanvis comercials. També foren mercenaris al servei de l’exèrcit bizantí i, als volts de l’any 1000, constituïren la guàrdia imperial. De la seva unió amb els pobles eslaus sorgiren els principats russos de Kíev i Novgorod.

Col·laboració: 
MCo
Llegir més...