El Nou Testament, tot i emprar diverses imatges per a explicar la benaurança postmortal, dóna un lloc privilegiat a l’expressió “veure Déu cara a cara”, que el magisteri i la teologia s’han encarregat d’especificar com a visió de Déu intuïtiva (a diferència del coneixement natural de Déu, que és discursiu), immediata (sense la intervenció d’imatges sensorials i intel·lectives), essencial (que té per objecte Déu mateix, i no pas la seva activitat en el món o en nosaltres) i sobrenatural (impossible d’ésser assolida per l’enteniment humà, sense l’ajut de la il·luminació divina). La constitució apostòlica Benedictus Deus (1336) de Benet XII condemnà l’opinió de Joan XXII que ajornava la visió beatífica per després del judici final, i definí solemnement que les ànimes dels benaurats veuen Déu immediatament després de la mort, o bé després d’haver sofert la purificació del purgatori, si s’escau, i sempre abans del judici universal. La teologia protestant actual discuteix encara aquesta qüestió. La teologia catòlica, tot i acceptar la immediatesa de la visió beatífica, discuteix sobre la natura de l’anomenat estat intermedi —entre la mort i la resurrecció dels morts— i sobre les possibilitats de la hipòtesi de les ànimes “separades”. Sigui com vulgui, ambdues teologies cerquen d’explicar la natura de la visió beatífica amb criteris cristològics i antropocèntrics.
f
Cristianisme