El deure episcopal de visitar la pròpia diòcesi, fonamentat en el costum antic, fou sancionat en diversos concilis de Tarragona (516, 1230, 1239, etc) i recollit en constitucions sinodals dels altres bisbats (s XIII). El terme d’un any previst per a una ronda completa de visites —mai no atès— es doblà després (concili de Trento) i s’amplià a un quinquenni (dret canònic). Es poden distingir diversos períodes, segons que el visitador posés l’interès a vetllar per la conducta de les persones (s XIII-1350) o a descobrir l’estat dels edificis, el mobiliari litúrgic, el personal i les fundacions (1350-1800), o bé es basés en qüestionaris contestats prèviament pels rectors (1800-1963). El concili II del Vaticà inaugurà una etapa de recerca de formes noves. Informaven al visitador grups lliures de gent o els components de juntes i associacions religioses, a l’època contemporània. Amb la visita, anava annex el dret a rebre una paga de cada església. Ha estat un instrument eficaç de renovació cristiana a mans dels bisbes exercit constantment a partir del s XIV —malgrat xocar sovint amb privilegis d’exempció exhibits per molts monestirs i cases religioses—, una ocasió per a conferir la tonsura als escolars de l’edat mitjana i, tostemps, per a administrar el sagrament de la confirmació.
f
Cristianisme