OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

vori

marfil (es), ivory (en)
substantiu masculím
Art    Economia    Història    Zoologia

Sumari de l’article

marfil (es), ivory (en)
Elefant amb els dos ullals ben visibles en primer terme

anatomia animal anat anim, comerç i mercat merc, història hist i art art
Forma diferenciada de la dentina dels ullals de l’elefant (en el cas del mamut o altres mastodòntids hom parla de vori fòssil), de les dents canines de la morsa i del senglar, de les defenses del narval, etc.

Ús comercial

Comercialment són apreciats només els ullals de l’elefant, que poden passar de 3 m de llargada, pesen fins a 70 kg i tenen una duresa de 2 a 2,5. Des del 1973, un conveni internacional per a la protecció de les espècies en perill d’extinció prohibeix la cacera de l’elefant asiàtic i limita estrictament la de l’africà. Per aquest motiu, molts objectes que eren fets amb vori són actualment fabricats amb materials sintètics, els quals, d’altra banda, són també més barats. Hom pot treballar el vori i polir-lo fàcilment. Comercialment hom sol distingir-lo segons les tonalitats de color, per la compacitat i duresa i també per la seva provinença. Hom l’utilitza, sobretot, per a fer boles de billar, atesa la seva elasticitat, pintes, tecles de piano i d’altres instruments de teclat, peces de marqueteria i nombrosos objectes esculpits.

El vori en l’art europeu

Càtedra episcopal de Maximià, tallada en 546-556 i conservada en el Museo arcivescovile di Ravenna

L’art de tallar el vori començà ja al Paleolític superior; cal destacar les nombroses figures femenines, símbol de la fecunditat, entre les quals destaca la Venus de Lespugue, i els treballs d’incisió que representaven generalment animals. A l’antiguitat fou molt usat per a revestir els mobles, els murs i, sobretot, en escultura ebúrnia. A l’antic Egipte hom arribà a un gran refinament i fou usat també en objectes de tocador i d’adorn personal. Al Pròxim Orient hom en troba restes arqueològiques, importades d’Egipte o bé autòctones, especialment els nombrosos objectes de mobiliari o instruments musicals amb incrustacions de vori. Les peces més conegudes de l’art ebúrnia a la Grècia clàssica són les estàtues colossals, d’ascendència egípcia, bastides amb plaques de vori i or sobre una carcassa de fusta (l’anomenada estatuària criselefantina), com ara el Zeus d’Olímpia i l'Atena Pàrtenos de Fídies. Entre les mostres romanes és remarcable la cadira de Maximià, a Ravenna. Durant l’edat mitjana el treball del vori tingué més difusió en estendre's a objectes menors: imatges, tauletes, jocs i atuells diversos. Cal remarcar la fauna fantàstica romànica, el treball filigranat dels pots i les arquetes hispanoàrabs i l’entretallat distintiu de les figures gòtiques amb vestidures que, aparentment molles, s’arrapen al cos. A l’època del Renaixement els crucifixos i les imatges religioses de vori alternen amb personatges nobles i guerrers. Al segle XVII el vori entrà a formar part dels mobles, en forma de pilastres i balustres, en l’ornamentació llisa, de plaques gravades, i a tall de marqueteria. Al segle XVIII aquest art creà moltes petites escultures, del tipus bibelot, tant durant el rococó com durant el neoclassicisme. Al segle XIX l’art del vori sofrí un retrocés, i no fou fins la fi del segle, amb el simbolisme i el Modernisme, que retornà l’ús del vori en l’escultura, combinat amb altres materials. Durant el segle XX, per influència de la gran preponderància de l’art negre, el vori és molt usat en joieria.

El vori en l'art asiàtic i africà

A l’Extrem Orient, on l’art del vori és molt antic (hom en té notícies des del 1500 aC a la Xina), hom l’aplicà a la joieria i a l’escultura de petit format, en figures exemptes o de composició, on el detallisme és molt accentuat. Es destaquen els voris de la dinastia qing (segles XVII-XIX), procedents dels dos centres més importants de producció: Pequín, amb obradors de gran refinament, i Canton, on hom feia preferentment peces d’ús corrent. El Japó desenvolupà un art del vori molt semblant al xinès fins al segle XVIII, moment en què adquirí un caràcter realment propi amb els netsuke (botons per a penjar a la cintura l'inro o capseta de perfums, en què hom entallava figures humanes o d’animals de petit format), que tingueren una gran difusió. L’Índia conreà aquest art des de l’antigor. Durant el segle II aC hom hi atenyé creacions de gran perfecció i delicadesa. Altres moments importants foren els segles XV i XVIII: el vori fou utilitzat especialment per a fer pintes, tapes de llibres i petits objectes. Al Panjāb el vori era usat per a fer incrustacions de tipus decoratiu damunt la fusta, per a fer mobles, instruments musicals, portes, etc. L’Àfrica negra tingué dos centres eburnis importants: l’un a Benín, on l’art del vori fou aplicat a la joieria i on són famosos els grans ullals d’elefant amb relleus buidats que representen escenes de la cort fetes amb un gran detallisme; l’altre centre fou el Congo, on hom treballava ullals de mida petita amb un gran refinament (després de la cristianització hom féu servir més aviat temes religiosos).

Col·laboració: 
JoMa / RMMR

Llegir més...