i xinès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

xinès

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Llengua del grup sinotibetà, originària de la Xina, on és parlada per la gran majoria de la població.

A la meitat dels anys noranta tenia uns 1 220 milions de parlants arreu del món, dels quals uns 1 200 habitaven a la República Popular de la Xina, on el dialecte mandarí és llengua oficial. També era oficial a l’antiga colònia britànica de Hong Kong (integrada a la Xina el 1997) i a Taiwan. Fora de la Xina és parlat per uns 20 milions de persones, dues terceres parts de les quals són al Sud-est asiàtic, sobretot a Tailàndia, Indonèsia i el Vietnam. A la resta del món, les colònies més nombroses es concentren als EUA. El xinès és una de les cinc llengües oficials de les Nacions Unides. És una llengua aïllant ( llengües aïllants), basada fonamentalment en la síl·laba. Aquesta equival generalment a la unitat mínima de significació (monema). Fonèticament, el tret més sobresortint del xinès és el prosodema anomenat to, és a dir, l’entonació determinada amb què és pronunciada la síl·laba, amb valor fonològic. El to és comparable a l’accent català quan implica diferència de significat sobre una mateixa base sil·làbica, per exemple entre tribu i tribú; se'n distingeix no solament pel fet d’ésser purament tonal i no intensiu, sinó especialment perquè no destaca una síl·laba entre d’altres, ans afecta cada síl·laba en particular. Cal esmentar també el valor fonològic que té l’aspiració o la no-aspiració de les oclusives i africades inicials de síl·laba, i l’existència d’alguns sons peculiars, especialment retroflexos, tant consonàntics com vocàlics. La gramàtica xinesa es caracteritza per una particular flexibilitat i simplicitat en els seus principis; la seva aplicació, en canvi, és molt complexa, perquè les normes particulars i les locucions hi ocupen un lloc molt important. Ha estat discutida l’existència de parts de l’oració en xinès. Bé que la gramàtica tradicional xinesa les desconeix i que els monemes poden assumir generalment funcions gramaticals diferents amb facilitat, en la parla hom pot definir gairebé les mateixes categories gramaticals que en les llengües occidentals. A causa de l’absència de flexió, la sintaxi es basa preferentment en l’ordre dels mots i en l’ús de partícules que determinen, quan convé, relacions gramaticals i accidents, com nombre, gènere, temps, etc. És normal, tanmateix, de prescindir-ne quan el context ja els deixa clars o quan, simplement, no interessen. L’oració típica es construeix en l’ordre subjecte-predicat d’acord amb el principi que el determinant sempre precedeix el determinat. El xinès antic era, fonèticament, més ric que l’actual (consonants oclusives sonores i grups consonàntics inicials de síl·laba, més consonants finals, etc.), de manera que podia evitar millor l’homofonia i ésser més fortament monosil·làbic. A partir d’ell es desenvolupà un estil escrit o llengua literària anomenat wenyan, que ha perdurat fins avui dia i que permet una semblant intel·ligència de texts de qualsevol època. El wenyan es caracteritza per una especial concisió, per les seves possibilitats de vaguetat, molt aprofitables líricament, i per la importància del ritme. L’empobriment fonètic progressiu del xinès comportà l’aparició de nombrosos homòfons, de tal manera que el wenyan, cada vegada més allunyat de la llengua parlada, llegit en veu alta resulta avui inintel·ligible. Ja a l’època tang els budistes havien començat a escriure en un altre estil, pròxim al llenguatge parlat, el baihua. A l’època Yuan l’ús del baihua prengué increment amb el teatre i la novel·la. Per fi, al principi del s. XX, amb els manifests de Hu Shi, la revolució literària i la reforma educativa del 1920 s’imposà com a estil escrit respectable i desplaçà ràpidament el wenyan. Els anomenats dialectes del xinès podrien ésser considerats en rigor llengües diverses per la seva gran diferenciació (comparable a la que hi ha entre el català i el francès) i perquè, de fet, cadascun d’ells agrupa nombrosos dialectes en sentit estricte. Preval, però, el sentiment d’unitat de la llengua, que recolza sobre la unitat de la seva forma escrita: no solament per l’escriptura comuna (únic vehicle d’entesa entre parlants de dialectes diferents), sinó també gràcies al wenyan i al cabal literari comú basat en aquest. L’actual dialecte mandarí, en el qual almenys cal distingir tres subdialectes, és parlat per més de dos terços de la població. Al mandarí del nord pertany el parlar de Pequín, que ha estat llengua oficial des de la dinastia qing i és destinat a esdevenir llengua comuna (putonghua) mitjançant l’ensenyament a les escoles i la difusió radiofònica a tota la Xina. Els altres dialectes —wu, xiang, gan, min del nord, min del sud, yue (cantonès) i kejia o hakka— són parlats al SE de la Xina, i són els més exportats pels emigrats a les colònies de la Indoxina (min del sud), Europa i Amèrica (cantonès). El xinès contemporani no coneix els grups consonàntics inicials de síl·laba. Alguns dialectes (wu, xiang) conserven inicials oclusives sonores; d’altres (yue), algunes finals oclusives. El nombre de tons també varia, segons els dialectes, entre quatre i nou. El mandarí representa l’estadi més evolucionat de la llengua: no té inicials oclusives sonores ni africades sonores, ni tampoc altres consonants finals sinó n i ng. Només admet un total de 415 síl·labes diferents. Tenint en compte els quatre tons que té —i que no ocorren pas tots en totes les síl·labes—, resulten menys de 1 600 monosíl·labs, que foren del tot insuficients si la llengua fos monosil·làbica. Però, bé que no tan acusadament en la parla, almenys en el lèxic la gran majoria dels mots actuals són disíl·labs composts per unió de dos monemes, que solen conservar llur identitat i significació pròpies. En els noms de persona el cognom precedeix el nom. La invasió de la Xina per la cultura i la tècnica occidentals al s. XX ha repercutit també fortament en la llengua, sobretot amb una gran quantitat de neologismes, però també amb formes gramaticals noves, com, per exemple, la derivació mitjançant sufixos, del tipus -isme, abans desconeguda.

Col·laboració: 
APrM

Llegir més...