Bé que donat a conèixer a França —La cantatrice chauve (1950) i Les chaises (1956) de Ionesco, L’invasion (1950) d’Adamov, En attendant Godot (1953) de Beckett, etc.— enclou autors molt diversos i que mai no han estat considerats com formant escola, però que són identificables en el propòsit de destruir les convencions de la tècnica escènica i per mostrar sovint la lluita inútil de l’home en intentar de comprendre la irracionalitat d’allò que el volta. Aconseguí la màxima influència al final dels anys cinquanta, amb l’aparició de les primeres obres de Harold Pinter, d’Edward Albee, etc, que malgrat pertànyer al moviment anuncien nous camins; poc temps després entrà en declivi. Exceptuant el cas de l’autor castellà Arrabal, molt aviat integrat a la cultura i a la llengua franceses, el teatre de l’absurd fou introduït a la península Ibèrica per Catalunya gràcies a la importància i al ressò que obtingueren, principalment, les obres de Brossa i de Pedrolo. D’altres gèneres, assenyaladament la novel.la, s’han apropiat ocasionalment les seves tècniques. Així ho feren, per exemple, el mateix Beckett, Boris Vian i, a Catalunya, Pedrolo.
m
Teatre