aeròfon

m

adj

Música

En la moderna classificació organològica, dit de tot instrument de música en què el so es produeix per la vibració d’una columna d’aire limitada (la continguda dins un tub) o en entrar en vibració tot l’aire que passa a través de l’instrument (harmònica, acordió, melòdica, harmònium, etc).

Els aeròfons del primer grup, els més nombrosos i que corresponen poc més poc menys als conceptuats segons la tradició orquestral com a instruments de vent, hom els classifica segons la manera que tenen de produir la vibració de l’aire, bé sigui per la posició i l’obertura dels llavis de l’instrumentista sobre l’embocadura ( trompetes ), per l’acció d’un bisell que divideix el flux d’aire a l’entrada del tub ( flautes ) o mitjançant una llengüeta que vibra entre els llavis de l’instrumentista ( instruments de llengüeta ). Les trompetes poden ésser d’embocadura semiesfèrica (trompeta, trombó, etc) o en forma d’embut (trompa, tuba wagneriana, etc). Les flautes poden ésser de bec (flauta dolça, flabiol, etc) o travesseres —amb orifici lateral— (flauta, flautí, etc). Els instruments de llengüeta poden tenir-la senzilla (clarinet, saxòfon, gaita, etc) o doble (oboè, corn anglès, fagot, etc).