Aquesta classificació és ara poc usada perquè, com feren veure A. Meillet i E. Sapir, és un concepte descriptiu basat en una teoria genètica indemostrable. La teoria (en què creien els primers comparatistes) era que tota forma de flexió havia sorgit per aglutinació a un mot d’un altre mot que es redueix a element formal (desinència o altre), com, per exemple, el futur portaré (que prové de portar he, ‘he de portar’). Aleshores, les llengües aglutinants serien les que es troben en un primer període d’aquest procés, és a dir, els mots de les quals són encadenaments al voltant de l’arrel, d’afixos dotats cadascun d’una sola funció gramatical, encara discernible (cosa que no fóra pas el cas dels futurs romànics, car he és ja una forma de flexió molt complexa; però ho poden suggerir certs grups de prefixos, com és ara en re-des-cobrir). Ultra l’obscuritat del problema genètic, la teoria implica que tots els mots d’una llengua tenen una morfologia uniforme, cosa que és falsa. El terme aglutinant no ha estat abandonat del tot perquè, pres com la indicació d’una tendència i no d’un principi de tipologia, suggereix l’aspecte morfològic de certes llengües (els exemples clàssics són les famílies turquesa i finoúgrica).
f
pl
Lingüística i sociolingüística