i agricultura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

agricultura

substantiu femeníf
Agronomia
agricultura agr
Art de conrear la terra.

Enclou també les ciències, pràctiques i indústries que l’home utilitza per a obtenir, mitjançant l’explotació dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim rendiment possibles. En l’actualitat, bé que deslligats intrínsecament de la producció, les operacions de mercat, els estudis socials, i la fabricació i obtenció de màquines i materials emprats en els camps, són involucrats dins aquest concepte. Els productes agrícoles són, en primer lloc, la font bàsica d’aliments per a la nutrició humana: carn, ous, farines, llet, fruites, verdures, formatges, etc. En segon terme, els residus, subproductes i excedents agrícoles són rics en primeres matèries, com cel·lulosa, midó, sucres, greixos, gomes, resines, fibres tèxtils, etc, i aptes, per tant, per a ésser manufacturats i transformats en altres, actualment indispensables, o emprats de nou en els mateixos camps (adobs, sosteniment del bestiar, etc). Els inicis de l’agricultura van lligats a les primeres manifestacions del Neolític. Amb anterioritat, l’home s’alimentava de la caça i dels fruits i llavors espontanis que recollia amb l’ajut d’instruments rudimentaris i simples. No recorria, però, a cap mena de conreu. De l’època paleolítica han estat trobats indicis que permeten de suposar que l’home arribà a emmagatzemar, i fins i tot a manipular, vegetals, i a transformar-los, d’una manera molt simple, en farines i teixits. En molts casos procedia a artigar zones de bosc, matollars, etc. També hi ha indicis de la seva convivència amb animals domèstics; probablement el gos fou el primer, seguit del cavall i dels bovins. El desenvolupament de l’agricultura és inseparable, per natura, de la història més immediata de la humanitat. Els primers vestigis es troben a les regions fèrtils de l’Àsia. Els agricultors de la Xina, de Babilònia, d’Assíria i de Pèrsia cultivaren, ultra les plantes comestibles, altres d’ornamentals. Els jueus i els egipcis dominaren ja moltes tècniques agrícoles (empelts, regatge, etc.) emprades encara actualment. Els progressos que es produïren foren fruit de l’experiència i de l’observació, però les causes fonamentals de les pràctiques aleshores usades restaren desconegudes fins a l’època moderna amb el floriment de les ciències. Indis, egipcis, grecs o romans atribuïren l’èxit o el fracàs de les collites al favor de déus i deesses: Brahma, Isis, Diana i Ceres en són exemples. Aquestes creences han arribat fins al s. XX, en què nuclis diversos d’agricultors en conserven algunes (pregàries, processons, etc.). Els primers tractats d’agricultura coneguts (del 400 aC al 300 dC), són deguts a Hesíode, a Xenofont i a Teofrast a Grècia, a Marc Porci Cató, a Virgili, entre altres, a Roma, i al cartaginès Magó, anomenat per Columela, “pare de l’agricultura”. Des de la caiguda de l’imperi romà l’agricultura es mantingué, bé que estacionària, gràcies a l’interès dels monestirs, nuclis de la cultura medieval. A l’edat mitjana, amb el feudalisme, no foren aportats canvis importants en els sistemes i tècniques de conreu, però les revolucions socials que aquest provocà foren essencialment agràries. Cal no oblidar, però, que les lluites per causes agràries començaren ja, amb diferents mòbils ideològics, a l’època grega (Tessàlia, Esparta, etc.). A partir del s. XVI la introducció a Europa de noves plantes, de procedència americana, com la patatera, la tomaquera, el tabac, etc., d’antiguitat desconeguda, inicià un canvi de la situació; al mateix temps, el panorama agrícola de les terres descobertes, que presentava un caire arcaic, fou completament modificat amb l’arribada dels primers emigrants, portadors de llavors i d’animals de l’antic continent, i començà un període de prosperitat. Però fou a partir del segle XVII que s’originà una transformació decisiva dels medis rurals: la ciència fou aplicada a l’agricultura, primer a Alemanya, a França i als Països Baixos, i, més tard, a Anglaterra. Thaer valorà la importància de l’humus en els cultius. Justus von Liebig, al s. XIX, demostrà la transcendència del nitrogen en el cicle biològic de les plantes. Les descobertes se succeïren i foren aplicades tant al camp vegetal com a l’animal. Els transports col·laboraren a la difusió i a l’intercanvi de productes. Les necessitats alimentàries d’una població en ràpid creixement, les del comerç i les de la indústria han exigit de l’agricultura un esforç considerable, però, tot i que les ciències i les pràctiques de conreu han progressat d’una manera notable, actualment l’agricultura és encara lluny del nivell desitjable.

Història de l'agricultura als Països Catalans

Als Països Catalans, al cinquè i al quart mil·lennis aC, la cultura de les coves fou encara una civilització més pastoral que no agrícola. Amb l’anomenada “civilització dels pagesos del pla” començà el conreu sistemàtic dels camps, i nasqué una civilització agrària les bases de la qual es mantingueren en l’essencial fins a l’adveniment de la “revolució agrícola” dels s. XIX i XX. L’aportació ètnica indoeuropea (hallstàttica) no sembla pas que hagués modificat l’anterior situació, bé que hom atribueix als homes dels “camps d’urnes” la difusió dels bòvids i, sobretot, la del porc. El fons autòcton rebé l’impacte de la cultura grega i es transformà en civilització ibèrica. L’utillatge agrícola (molt elemental en les etapes anteriors) esdevingué més variat i més eficaç gràcies a la utilització del ferro: aixades, llegons, magalls, forques, tràmees, arades, etc., de tipus molt semblants als que han sobreviscut fins avui, han estat trobats en diversos jaciments del Principat i del País Valencià. La gamma de plantes cultivades fou també més variada: blat, ordi i d’altres cereals, que constituïen la base d’aquella agricultura; la vinya, coneguda ja en temps anterior, que fou incrementada per influència dels grecs, els quals ensenyaren a l’element indígena l’elaboració del vi; l’olivera, que durant segles havia de fornir la població d’un aliment bàsic i d’un mitjà d’il·luminació; fruiters (pocs; hi ha constància de la figuera, l’ametller i el magraner), i algunes hortalisses. A l’època romana, malgrat la importància del fet urbà, el conjunt del país continuà tenint una base agrària. El poblament continuà dispers. Continuà la policultura de l’època anterior. Tot i l’increment de la vinya (el conreu de la qual sofrí restriccions legals fins al s. III dC), no existí cap conreu especialitzat que donés lloc a una gran exportació, com fou el cas de l’oli de la Bètica, del blat de Sicília, etc. L’assentament de colònies romanes anà lligat a l’organització sistemàtica dels primers regadius. Les séquies i els aqüeductes, construïts pels romans al País Valencià (o pels indígenes en època romana), foren l’origen de l’actual horta de València. El nucli de l’organització agrària hispanoromana era la villa, i el règim econòmic, el latifundi treballat per una mà d’obra més o menys servil. Si al nord de l’Ebre la invasió sarraïna no tingué altre resultat notable que l’enderrocament de l’anterior estructura social agrària, no fou aquest el cas del País Valencià, on els moros (o la població autòctona islamitzada) romangueren durant molts segles. Els valencians d’època musulmana perfeccionaren l’utillatge agrícola i el sistema de regatge. Llur aportació fou important, però no creadora. El mite de les excel·lències de l’agricultura musulmana, actualment no té cap vigència. Amb tot, cal reconèixer-los, la introducció de nombroses plantes (algunes de les quals de gran importància en un futur pròxim o llunyà): arròs, palmera de dàtils, taronger, morera, cotó, etc., i diversos conreus hortícoles. Mentre a la Catalunya Vella, per obra de la reconquesta i per influència franca, era introduït un nou sistema de relacions de producció —feudalisme—, als territoris ocupats pels musulmans sembla que persistí el latifundisme establert durant l’època romana, que l’epigonisme visigòtic no afectà substancialment. El latifundisme hispanoromà fou modificat, però, pels canvis en l’estatut juridicosocial dels conreadors —convertits en homes lliures, si havien adoptat la religió islàmica—, i per la generalització del règim de parceria que, si no de dret, almenys de fet, significà la parcel·lació de la gran propietat. A les zones de repoblament cristià la primera edat mitjana es caracteritzà per l’establiment del mansus (mas o masia) com a unitat d’explotació, l’economia d’autoconsum o autàrquica, i la jerarquització de la societat rural des del senyor (dominus) fins al serf (servus) o camperol adscrit a la gleva. Aquest sistema econòmic es deteriorà gradualment des de la revitalització de les ciutats, gràcies a la restauració del comerç, a l’augment de circulació monetària, a l’aparició de la burgesia urbana, etc. L’agitació remença (acabada amb la sentència de Guadalupe del 1486) fou la versió social de la crisi del sistema feudal. Les Germanies de València i de Mallorca foren també manifestacions de la crisi agrària general a tot l’occident d’Europa en el primer terç del s. XVI, tot i que obeïssin a situacions particulars i a problemes específics. En relació amb la crisi de les Germanies al País Valencià, cal esmentar l’expulsió dels moriscs (1609) que gairebé anorreà l’agricultura valenciana, i la guerra agrària o Segona Germania (1692), que acabà amb el triomf dels senyors sobre els camperols que havien repoblat les antigues terres de moriscs. Des del començament del s. XVI fins al final del XVIII l’agricultura dels Països Catalans passà alternativament per una etapa d’expansió (segle XVI), una de depressió (mitjan s. XVII) i una d’expansió (s. XVIII). Fins a l’adveniment de les grans innovacions tècniques del segle XIX, aquesta llarga etapa podria ésser designada com “l’agricultura a ús i costum de bon pagès”. Les seves característiques serien: el predomini del conreu extensiu, la necessitat de practicar el guaret en la cerealicultura, i l’alternança vinya-bosc en la viticultura. Fora de la introducció del moresc (generalitzat ja al s. XVII) i de la patata (a la qual s’acostumà la població durant la gran fam, en temps de la Guerra contra Napoleó) no sembla pas que hi hagués novetats dignes d’esment. Els instruments jurídics de l’expansió agrícola —notòria al litoral des de Guardamar fins a Salses— foren l’antiga emfiteusi o cessió perpètua del domini útil de la terra per part del senyor o les formes degenerades de l’emfiteusi com la rabassa morta, l’arrendament per termini indefinit, algunes formes de parceria, etc. L’antic món agrari —l’agricultura de l’Antic Règim— sofrí des del principi del s. XIX una triple envestida, en l’aspecte tècnic, econòmic i jurídic, que acabà destruint-lo. En l'aspecte tècnic, les forces innovadores, adés simultàniament, adés de manera concatenada, actuaren en les següents direccions: supressió dels guarets mitjançant noves rotacions de conreus (alternances de cereals amb papilionàcies, plantes farratgeres, tubèrculs, etc.); generalització dels adobs, pràctica dels formiguers (sempre possible gràcies a la intensa desforestació coetània); major consum de fems (possible gràcies a l’augment de la ramaderia alimentada amb plantes farratgeres); importació de guano natural (aplicat massivament a l’horta de València i al Prat de Llobregat, a partir del 1845); fabricació de guanos artificials (a Barcelona i a València en funcionaren fàbriques des de l’any 1860); utilització d’adobs químics (de primer, importats; després, produïts al país mateix); perfeccionament de l’utillatge: generalització del carro agrícola, substitució de la falç per la dalla, i de l’arada dita romana per l’arada amb pala giratòria, etc.; mecanització del camp, lenta fins al 1950, molt important i ràpida després. En l'aspecte econòmic, les possibilitats de comercialització dels excedents agrícoles dividiren l’agricultura en dos sectors: un sector dinàmic, que comprenia els productes de fàcil exportació: vi (aiguardent i panses, també) des del Rosselló fins a Dénia, les hortalisses i les fruites primerenques de les hortes rosselloneses, les flors del Maresme, les fruites seques (ametlla, avellana), les taronges i les verdures de les hortes valencianes, etc.; i un sector inert o retardatari, que hagué de lluitar amb la competència estrangera a l’interior del mateix país. Naturalment, ni l’un sector ni l’altre no foren estables o immòbils. El vi, de mercat molt irregular, conegué la seva “febre d’or” quan la fil·loxera anihilà les vinyes de França, i conegué la misèria quan la fil·loxera destruí les pròpies vinyes. La taronja tingué moments difícils quan les dues guerres mundials n'interromperen l’exportació. Tota l’agricultura, en general, visqué sotmesa a una crisi de sobreproducció —a escala mundial— des dels anys 1875. En l'aspecte jurídic, el s. XIX (al Rosselló, ja a la Revolució Francesa) portà transformacions d’importància en el règim i en la distribució de la propietat: desaparició de les senyories jurisdiccionals, lleis desvinculadores, desamortització eclesiàstica i comunal. La propietat fou parcel·lada, aparegué la propietat burgesa, les antigues institucions agràries entraren en crisi; es plantejaren, en fi, conflictes socials: rabassaires, arrendataris valencians, etc.

El caràcter multidisciplinari de l'agricultura. La problemàtica agrícola actual i les perspectives futures

L’agricultura es troba estretament lligada a una veritable xarxa de ciències, pures i aplicades, complementàries les unes de les altres: les ciències agrícoles. Als països civilitzats no és solament un conjunt de pràctiques de conreu, fonamentades en simples treballs d’observació i d’experimentació, sinó una aplicació de principis descoberts per les ciències biològiques: biologia animal i vegetal, bioquímica i biofísica. Entre les ciències auxiliars, que li calen directament o indirectament per tal de produir més i millor, hi ha: la taxonomia, la morfologia, la genètica (amb treballs aplicats de selecció per a millorar les espècies naturals), la fisiologia, l’ecologia, la ciència del sòl, la geobotànica i la fitopatologia, edificades totes elles sobre d’altres més aparentment allunyades de l’agricultura, com la geologia, la física, la química, etc. Aquesta complexitat científica és relligada i adaptada a la pràctica agrícola per organitzacions a escala nacional, en alguns països, o internacional, com, per exemple, la FAO. L’ensenyament i la divulgació tenen, amb diferent intensitat, amplitud mundial, gràcies a escoles d’aprenentatge i d’experimentació, escoles tècniques de grau mitjà o superior, serveis especials, publicacions, etc. Malgrat el progrés científic actual aplicat a l’agricultura, no tots els països tenen una situació semblant, ans al contrari, existeix entre ells un desequilibri molt marcat (un terç de la població mundial mor per deficiències de nutrició). Les causes primordials es troben en les diferències de nivell cultural, econòmic i de desenvolupament humà, polític i social. El gran nombre de factors, pedològics, climàtics, ecològics, àdhuc el socials, econòmics i jurídics de cada contrada, que tenen influència en l’abundància i la qualitat dels productes, animals i vegetals, obliga l’home a usar pràctiques i sistemes variats. El sistema de conreu extensiu, amb predomini dels elements naturals sobre el capital i el treball, és emprat en explotacions extenses. Quan el predomini correspon, al contrari, al capital i al treball en conreus d’extensió mitjana o reduïda, el sistema és intensiu. El primer presenta formes d’agricultura completa o incompleta, segons que siguin explotats o no al màxim, amb el condicionament econòmic suposat, els recursos i les forces naturals. La cria de bestiar sense conreus herbacis i les plantacions de cereals amb maquinària i ramaderia són exemples d’ambdues formes. El segon sistema pren, en general, la forma d’agricultura completa. Aquest és el cas de les hortes amb alternatives ben estudiades amb guarets suprimits. L’èxit dels conreus, emprats en l’un sistema i en l’altre, es basa en l’aprofitament del sòl i de les plantes. Sòls de textura, estructura i composició química diferents limiten l’ús d’espècies determinades. Quant als sòls, és d’una gran importància la quantitat d’aigua emmagatzemada als camps, i, en particular, la seva distribució anual. Les tècniques hidràuliques i d’irrigació, des de la sínia grega fins als moderns saltants i regs automàtics per aspersió, permeten el conreu intensiu de molts més terrenys i la transformació en regadiu de comarques de secà, pobres d’aigua. La pràctica d’adobar, emprada per a restituir a la terra els elements químics absorbits per les plantes, amb la consegüent millora del sòl, és gairebé tan antiga com l’agricultura. Molt rudimentària d’antuvi, és, actualment, amb l’ús d’adobs químics, d’una gran perfecció, bé que l’ús d’adobs orgànics clàssics (fems, purines) o de nova concepció (compost) s’ha revelat molt aconsellable per a mantenir els aspectes de textura edàfica i encara d’altres. Els nous mètodes de conreus hidropònics en són la prova més reeixida i extrema. Llur interès, però, no resideix solament en la consecució d’una producció vegetal més o menys continuada, sense necessitat de guarets, sinó també en la seva obtenció amb millors qualitats nutritives. Altrament, la inversió energètica aportada en forma de pràctiques mecanitzades té com a conseqüència un increment sensible en les produccions. L’agricultor llaura els camps, algunes vegades, per incorporar els adobs al sòl, però les seves feines (binar, descrostar, birbar, etc.), fetes de moltes maneres (superficials, profundes, etc.), persegueixen també finalitats distintes. Essencialment, tenen cura del sòl i dels factors que s’hi relacionen; les sembres i les plantacions no són fetes, però, només en funció del sòl. Els aspectes ecològics, les necessitats i les demandes comercials, supediten la selecció. Amb tot, les plantes útils més importants han estat emprades i cultivades per l’home des de fa milers d’anys. Així s’esdevé amb plantes herbàcies com cereals, farratges, hortalisses, o amb plantes arbòries i arbustives com les fructícoles, forestals, etc. Només una variació radical en les necessitats de la població o la destrucció de les collites per un flagell, obliga a canviar l’espècie. Altrament, les plantes ornamentals estan sotmeses a normes d’estil en constant modificació. Entre aquestes, la introducció de nous individus és, doncs, freqüent. Totes les plantes necessiten atencions de sosteniment i de cura en els mètodes reproductors: podes, lluita contra els flagells, planters, etc. Les descobertes científiques, així com han estat molt útils en les feines de conreu, han fet possible el muntatge d’un conjunt dilatat d’indústries agrícoles, en constant renovació i perfeccionament. S'ha desenvolupat la construcció de maquinària agrícola. Determinats residus i excedents del camp són emprats en brut i per a usos variats (la fusta, els fems, la palla dels cereals, etc.); la major part de les vegades, però, són transformats. Al costat de les indústries ja clàssiques, com les vinícoles, oleícoles, de pastes i farines, de paper, de conserves de vegetals, de gomes, etc., la creació de centres d’investigació agrícola aplicada (on la química i les tècniques d'enginyeria genètica tenen un paper bàsic) ha permès de perfeccionar aquestes indústries i de crear-ne moltes d’altres. La relació indústria-agricultura és cada vegada més estreta i imprescindible, però manca encara, arreu del món, de resoldre els problemes polítics, socials, econòmics, etc., que permetin el rendiment màxim d’aquesta coordinació. Tanmateix, en els països més avançats, i a partir sobretot de la dècada dels setanta, existeix un creixent corrent de refús cap a les formes massa tecnificades de l’agricultura (tècniques dràstiques d’adobament, de tractaments fitosanitaris, etc.), oneroses i generadores de productes organolèpticament discutits. Això ha afavorit el naixement de l’anomenada agricultura biològica.

Col·laboració: 
AMaG / EGi / VXi / EVJ
Llegir més...