Si es comparen amb la massa total de la hidrosfera, les aigües continentals representen una xifra poc important. La quantitat d’aigua dolça, la major part de la qual és fixada en forma de glaç, representa a penes un 2% del total de la hidrosfera. Això no obstant, el paper geològic de les aigües continentals és fonamental. Hom ha avaluat la quantitat anual de pluja caiguda en 123,4 x 181 8 g, dels quals uns 27,4 x 1018 g s’escorren superficialment i constitueixen l’agent fonamental de l’erosió. Per infiltració a través dels terrenys permeables, una altra part de l’aigua caiguda passa a formar les aigües subterrànies, mentre una tercera es reintegra a l’atmosfera, a través de processos d’evaporació i evapotranspiració. Les aigües que després d’una precipitació s’escorren sense curs determinat són anomenades aigües salvatges. Generalment, el seu escorriment és lineal, bé que en alguns casos de precipitacions sobtades i abundants en zones àrides poden originar-se capes d’escorriment continu, o sheet-floods. L’escorriment lineal determina els processos d’aixaragallament i de formació de barrancs i de bad-lands en els terrenys argilosos, margosos i esquistosos, i la formació del lapiaz en les superfícies calcàries. En terrenys heterogenis, l’escorriment de les aigües salvatges pot generar formes específiques del relleu, tals com les demoiselles coiffées, els 2caos rocosos, els relleus ruïniformes, etc. Als vessants més pronunciats el sòl pot esllavissar-se, i al fons de vall poden formar-se torrenteres. Ultra aquests fenòmens, l’aigua origina altres processos d’erosió dels aiguavessos: la reptació i la solifluxió. Quan les aigües de pluja s’uneixen ja en escorriment de curs més delimitat, s’originen els processos de modelatge dels tàlvegs i dels interfluvis, erosió regressiva, transport i al·luvionament.
f
pl
Geologia