La major part de la població albanesa, prop del 97%, és descendent de les antigues tribus il.líries que, barrejades amb els tracis, també indoeuropeus, poblaren la península Balcànica abans dels grecs i dels eslaus. El tipus racial predominant és el dinàric. La divisió dels albanesos en geg i tosk, al N i al S del riu Shkumbin, és basada més sobre el factor lingüístic que sobre l’antropològic. Hi ha una certa influència dels valacs a l’Epir i dels serbis i búlgars en algunes regions de l’interior, mentre que la dominació turca deixà escasses traces en els caràcters antropològics. Des de la meitat del s. XV, i a causa de la invasió dels turcs, nombrosos albanesos emigraren vers el sud d’Itàlia en diverses etapes; les zones de major immigració foren Calàbria, on, el 1448, arribà Demetri Reres amb un contingent armat al servei d’Alfons IV de Catalunya-Aragó, i Sicília, on s’instal·là una colònia amb fills de Reres. Aquestes colònies, que foren respectades durant la primera època pel govern català i per l’església romana, eren constituïdes principalment per pagesos i per soldats; tenien capítols i reglaments propis. Fins a la meitat del s. XX, els albanesos han restat fidels a llurs velles institucions. A les muntanyes del centre i del nord, la tribu, a vegades formant confederacions, ha constituït la base de l’estructura social; la monogàmia ha estat seguida fins i tot pels musulmans.
f
m
Etnologia