Segons les regles de nomenclatura de la IUPAC, els aldehids alifàtics RCHO es designen afegint al nom de l’hidrocarbur RCH₃ el sufix -al
, tot preservant la n
etimològica (p ex: metà →metà- n
-al), i els aldehids amb el grup funcional directament fixat a un sistema cíclic, afegint el sufix -carbaldehid
al nom d’aquest. Exemples: 2-metilbutanal CH₃CH₂CH(CH₃)CHO; ciclopentacarbaldehid
Això no obstant, si la molècula conté un altre grup prioritari en nomenclatura, els aldehids es designen amb el prefix formil
-. Exemple: àcid p
-formilfenilacètic.
Quan l’àcid RCOOH porta un nom trivial, l’aldehid RCHO pot ésser designat substituint la terminació -ic
o -oic
per -aldehid
. Exemples: acetaldehid CH₃CHO; benzaldehid C₆H₅CHO. En alguns casos els aldehids s’anomenen amb el prefix oxo-
, i són considerats derivats de RCH₃ per substitució de dos hidrògens per O=. Els aldehids bullen lleugerament a una temperatura més alta que els hidrocarburs, però molt per sota dels alcohols corresponents. Els més simples són solubles en aigua i tenen olors fortes i irritants; molts, de pes molecular elevat, tenen, en canvi, olors agradables. Tots són solubles en solvents orgànics. Des del punt de vista espectral, el carbonil dóna lloc a una absorció intensa en l’ultraviolat llunyà i a una absorció feble en el pròxim, al voltant dels 2 850 Å. Ambdues es desplacen cap a les grans llargades d’ona per conjugació amb sistemes insaturats. En l’infraroig els aldehids manifesten l’absorció característica del carbonil a 1 660-1 740 cm -1
. Químicament els aldehids són substàncies neutres, reductores, de reactivitat intensa i variada. Per hidrogenació catalítica o per reducció de Meerwein-Ponndorf-Verley donen alcohols primaris, i per reducció de Clemmensen, hidrocarburs. Per oxidació (per aire, amb el reactiu de Fehling, amb solució argèntica amoniacal, etc) donen àcids carboxílics. En solució aquosa donen hidrats ( gem
-diols) estables només molt rarament (cloral, àcid glioxílic). Amb els pentahalogenurs de fòsfor donen derivats dihalogenats RCHCl₂. Amb el cianur d’hidrogen donen cianhidrines. Amb els bisulfits alcalins donen combinacions bisulfítiques, que permeten d’aïllar-los de les mescles amb altres substàncies orgàniques (un altre mitjà d’aïllament és el reactiu de Girard.) Amb l’amoníac i les amines els hidrocarburs alifàtics donen els hidrats d’imina anomenats aldehidats. En presència de HCN la imina reacciona i dóna un aminonitril (síntesi de Strecker d’aminoàcids). Amb hidroxilamina, els aldehids donen aldoximes; amb hidrazina, aldazines; amb fenilhidrazina, fenilhidrazones i amb semicarbazida, semicarbazones. Aldoximes, fenilhidrazones (especialment les substituïdes) i semicarbazones són, en general, composts ben cristal·litzats que permeten de caracteritzar els aldehids i regenerar-los per hidròlisi. Amb els alcohols els aldehids donen acetals, amb els organomagnèsics mixtos condueixen als alcohols secundaris i amb els composts amb metilens actius donen la condensació de Knoevenagel. Els aldehids aromàtics donen amb els anhídrids d’àcids alifàtics la reacció de Perkin i amb els èsters la reacció de Claisen. Els aldehids reaccionen amb ells mateixos o amb les cetones, i donen, segons les condicions, la reacció de Cannizzaro o la de Tiščenko i les condensacions aldòlica, de Claisen-Schmidt o benzoínica. Es polimeritzen, també reversiblement, en general amb formació d’un trímer:
Altres tipus de polímers són també coneguts (formaldehid, acetaldehid, resines acetàliques; acetàlic
). En fi, una reacció característica dels aldehids és la coloració roja amb el reactiu de Schiff. Els principals mètodes de laboratori de preparació dels aldehids són: l' oxidació dels alcohols primaris
(per exemple, amb àcid cròmic):
o llur deshidrogenació catalítica
:
la reducció dels clorurs
o dels anhídrids d’àcid
pel mètode de Rosenmund; la reducció per l’hidrur d’alumini i de liti
dels clorurs d’àcid i de les amides substituïdes:
la síntesi de Gattermann
i la reacció de Gattermann-Koch
; la formilació
amb N-metilformanilida:
la reducció dels ozònids d’alquens
:
la reducció dels èsters dels S-àcids tiocarboxílics
amb níquel Raney:
en fi, mètodes diversos tals com els de Mc Fady en-Stevens, de Reimer-Tiemann, de Sönn-Muller, de Bodroux-Čičibabin, de Bouveault i de Darzens. Els mètodes industrials més importants són l’oxidació d’alcohols (per exemple, el metanol en formaldehid); l’oxidació d’hidrocarburs (per exemple, del gas natural o de l’etilè en acetaldehid) i la hidroformilació d’alquens (mètode oxo
). Altres procediments d’ús més específic són, per exemple, la hidròlisi del clorur de benzilidè en benzaldehid o la hidratació de l’acetilè en acetaldehid. Els aldehids lliures són poc freqüents a la natura, bé que hom en troba en diversos olis essencials (citral, citronel·lal, anisaldehil, vanil·lina, etc). El benzaldehid és un constituent de molts glucòsids. En bioquímica, alguns aldehids (gliceraldehid, acetaldehid, piruvaldehid, etc) són intermediaris importants en el metabolisme. Industrialment tenen aplicació extensíssima el formaldehid i l’acetaldehid. En menor grau són també importants (com a intermediaris de síntesi o per llurs aplicacions directes) el glioxal, l'isobutiraldehid, l'acroleïna, el crotonaldehid, el furfural i el benzaldehid, entre d’altres. Nombrosos aldehids són utilitzats en la preparació de perfums i essències sintètiques.