Les terres americanes, tan diverses, permeteren en els temps precolombins el desenrotllament de diferents cultures, entre elles algunes de brillants civilitzacions i amb personalitat pròpia. A l’Amèrica del Nord no es conegueren aglomeracions urbanes ni imperis de forta organització, però hi hagué cultures de gran diversitat i riquesa, pròpies, en uns casos, de pobles nòmades de cronologia molt incerta, com el dels esquimals, limitada a l’ornamentació de vestits de pells, al gravat d’utensilis en os o ivori, petites escultures, màscares molt expressives en os o en fusta, sense una veritable evolució (esquimal); la de les tribus de les grans praderies centrals, hàbils en treballs decoratius en cuir i amb wampum, amb tendència a la geometrització i a l’abstracció. En altres casos foren pobles sedentaris, com els pueblos, de la regió sud-oriental, amb ceràmica de gran qualitat i construcció de cases de pedra de dos i tres pisos (pueblo); els de la cultura dels mounds, al SE i els de la costa del NW, que tenen una cultura rica i original, amb màscares molt complexes i pals totèmics de forta audàcia imaginativa. A l’Amèrica Central, particularment a Mèxic i a Guatemala, es donaren condicions favorables per al naixement i evolució, al llarg d’uns tres mil anys, d’una sèrie de civilitzacions, complexes i diferents, que estigueren sotmeses, però, a una unitat artística. Establertes sobre principis totalment diferents als que orientaren l’evolució del món europeu, aquestes cultures no ultrapassaren, en realitat, l’edat de la pedra, però tingueren una organització de base agrícola, complexes religions, sorprenents coneixements astronòmics i una aritmètica molt avançada. S'han diferenciat, a partir aproximadament de l’any 200 aC, una sèrie de civilitzacions, simultànies en alguns casos, o successives en d’altres, com la dels olmeques (La Venta), admirables escultors (olmeca); dels huaxteques (Tantoc), d’excel·lent escultura i ceràmica (huaxteca); dels totonaques (El Tajín), amb ceràmica policroma i arquitectura (totonaca); de Teotihuacán, amb grans piràmides i un art sever, rigorós i abstracte; dels zapoteques (Monte Albán) (zapoteca); dels mixteques (Mitla), que sobresortiren en l’arquitectura, la ceràmica i l’orfebreria (mixteca); les de la costa del Pacífic, que són menys conegudes; la dels tolteques (Tula, Chichén Itzá), de forta arquitectura i l’escultura dels quals assenyala un retorn al realisme (tolteca). La més important fou la dels maies, d’arquitectura monumental, que utilitzà la volta falsa, d’escultura en baix relleu, de rica pintura mural (Bonampak, s VIII), ceràmica i orfebreria (maia). Es tanca aquesta brillantíssima sèrie amb la dels asteques, familiaritzada amb la idea de la mort, cosa que caracteritza el seu art, que tingué una potent arquitectura, una escultura de fort contingut simbòlic i manuscrits amb miniatures i escriptura pictogràfica (asteca). Finalment, a l’Amèrica del Sud solament dues grans regions oferiren condicions propícies per al naixement i evolució de veritables civilitzacions: les regions muntanyoses dels Andes i l’estreta faixa de la costa, entre els Andes i el Pacífic. Aquí es produí l’evolució des de les senzilles comunitats agrícoles fins a arribar als inques. Hom té una idea clara de la successió d’aquestes cultures, però no dels seus límits cronològics, amb etapes tan sobresortints com la de Chavín (cap als 800-500 aC); la de Tiahuanaco (cap als 1000-1200), de sorprenent arquitectura, i la de Chimú, amb ceràmica d’infinites formes, metal·lúrgia i teixits, que deixaren pas a l’expansió dels inques, curiosa barreja de teocràcia i de comunisme primitiu, que assoliren una administració perfecta sense conèixer l’escriptura; foren grans constructors utilitaris, d’estatuària pobra i de manifestacions artístiques més elevades en el camp dels teixits i de la ceràmica (inca).
art amerindi
m
Art