El poble anglès en sentit estricte comprèn tots els naturals de l’antic regne d’Anglaterra; cal fer notar, però, que els cornuallesos consideren impròpia aquesta denominació. Fora de les illes Britàniques, atès el caràcter predominant d’Anglaterra en la formació de l’estat britànic, hom sol anomenar abusivament anglesos tots els naturals del Regne Unit. En un sentit estrictament etnogràfic hom pot admetre l’extensió del nom a tots els habitants de les illes d’estirp germànica —anglesos, escocesos—, o que han acceptat la llengua i la cultura llurs, com també totes les extensions d’aquests oceans enllà, producte de la colonització i de la subsegüent assimilació d’immigrants d’altres orígens.
El nom nacional prové dels angles, un dels pobles germànics que envaïren la Gran Bretanya al segle V i n’ocuparen les regions centrals i centroseptentrionals. La denominació es generalitzà a través de la seva aplicació al nom del país ocupat per les altres estirps germàniques: Anglaterra. Mentre la base racial presenta nombroses representacions del tipus físic dels habitants anteriors, de llengua cèltica, aquesta ha deixat escassíssimes petjades en la llengua actual. El caràcter violent de la conquesta anglosaxona destruí socialment i culturalment l’ètnia britànica cèltica sense assimilar-los, malgrat la posterior influència de la cultura escotoirlandesa. Més importants foren la dominació i la colonització escandinaves, especialment daneses (segles X i XI) en la constitució del poble anglès. El factor decisiu fou, però, la conquesta normanda (1066) i la lenta evolució que la seguí, fins que un segle després hom pot parlar ja del poble anglès amb la identitat actual. La tardana consagració oficial d’aquest procés pot ésser fixada en l’abandonament de l’anglonormand com a llengua dels tribunals l’any 1362.
L’expansió imperial dels anglesos durant els segles XVII, XVIII i XIX ha comportat el desenvolupament de les col.lectivitats nacionals angloamericana, neozelandesa i sud-africana de llengua anglesa. Les immigracions posteriors a la constitució del poble anglès —sobretot la irlandesa— han estat assimilades en general, especialment després que el protestantisme ha perdut el rang de característica gairebé nacional.