i apitxat | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

apitxat

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Subdialecte propi de la zona central del País Valencià, des d’Almenara fins a l’Albufera pel litoral, i fins a la vora esquerra del Xúquer per l’interior.

Comprèn, doncs, el Camp de Morvedre, l’Horta i la Ribera Alta, i inclou, per tant, la capital del País i les ciutats de Sagunt i d’Alzira. El parlar apitxat ensordeix les articulacions següents: la prepalatal africada sonora [ž] (en l’ortografia tj o j ), l’alveolar fricativa sonora [z] (en l’ortografia, entre altres posicions, s o z darrera consonant) i l’alveolar africada sonora [z] (ortografia tz ); aquests sons són identificats amb els sords corresponents: [s] (ortografia tx ), [s] (ortografia s o -ss- ) i [ŝ] (ortografia ts ). Així mateix, la v etimològica i ortogràfica es pronuncia bilabial, oclusiva [b] o fricativa [b], a la zona del parlar apitxat, mentre que té una articulació labiodental fricativa sonora [v] a quasi tota la resta del País Valencià. Això vol dir que mots com jove, viatge, rosa, quinze, dotze, setze, fava, rave , etc, són pronunciats com si fossin escrits txobe, biatxe, rossa, quinse, dotse, setse, faba, rabe , etc. Els límits dels fenòmens del parlar apitxat presenten petites discrepàncies locals, i així, al nord, Almenara (Plana Baixa) conserva la [v] labiodental, però no les sonores [z], [z] i [z], i al sud s’esdevé el mateix a Sollana (Ribera Baixa) i a Gavarda i Antella (Ribera Alta); al contrari, Algemesí (Ribera Alta) conserva les sonores [z], [z] i [z], però no la labiodental [v]. Així mateix, dins la zona de parlar apitxat i vora la frontera lingüística, a la vall dels Alcalans (Ribera Alta), hi ha dos pobles, Catadau i Alfarb, que no conserven la [v] labiodental, però sí les sonores [z], [z] i [z], bé que aquesta a Alfarb no és brunzent i la seva articulació és més aviat [^y] mediopalatal africada sonora no vibrant. Fora de la zona central del País Valencià apareixen en certes localitats o comarques aïllades alguns dels fenòmens propis del parlar apitxat: així, a Gandia perden la sonoritat [z], [z] i [z], però s’hi conserva la [v] labiodental; a Onda i en alguns pobles de la serra d’Espadà no es conserven [v] ni [z], però sí que mantenen llur sonoritat [z] i [z], i el mateix s’esdevé al Forcall (els Ports). Fora del País Valencià, s’ensordeixen també [z], [z] i [z] a la Llitera i a la Ribagorça. L’estudi de les falses rimes i grafies errònies en els texts valencians permet de datar la iniciació de l’ensordiment de s i j al s XVII, o potser a la darreria del XVI, quan s’intensificà la castellanització. El poble considera, arbitràriament, que les articulacions sordes són més premudes que les sonores, i per això anomena apitxat ( pitjat, premut ) aquest subdialecte, el qual, bé que sigui el propi de la capital i els seus entorns, manca de prestigi a la resta del País Valencià, on hom té consciència de mantenir una major puresa idiomàtica. Des de Lluís Fullana (1915), els gramàtics valencians malden per evitar les repercussions ortogràfiques del parlar apitxat.

Col·laboració: 
MSanG
Llegir més...