arameu
| aramea

f
m
Història

Individu d’un poble semita de l’antic Orient establert al segle XI aC a l’oest d’Assíria.

Una sèrie de documents —un text cuneïforme de la III dinastia d’Ur (2006 aC)— esmenten la ciutat d’Aramiki; els noms d’Aramu i Ahlamu apareixen a Mari (segles XIX i XVIII aC), els quals semblen provar l’existència del poble arameu ja el II mil·lenni aC, bé que la seva localització és difícil. Segons la Bíblia, a l’època d’Abraham la regió dels arameus, Aram Naharayim, era al nord de Mesopotàmia, i el seu centre era Haran. Als voltants de l’actual Baalbek hi havia unes tribus aramees nòmades, arribades de Mesopotàmia al segle XI aC. Hi fundaren diversos petits estats: Šamal, Arpad, Alep, Hama i Damasc, el més poderós de tots ells. L’estat de Damasc fou atacat repetides vegades pels assiris: el 733 caigué a les mans de Tiglatpilesar III. A la batalla de Qarqar (720 aC) els arameus, derrotats per Sargon II, desaparegueren definitivament com a estats.