Malgrat que l’art austríac no tingué, dins l’art alemany, característiques unitàries fins a l’acabament del s. XVII, a la Baixa Àustria aparegué —possiblement des de l’època romànica— un tipus d’esglesiola camperola amb el campanar situat sobre l’altar major (chorturm) i de capella funerària comunitària de planta circular destinada als vassalls feudals. Un altre tret característic és la gran influència del ordes mendicants, que feren d’Àustria un país capdavanter en l’oposició a la catedral gòtica de tipus francès; aquesta fou substituïda per un tipus d’església simple i funcional (hallenkirche), que, adoptada més tard a Westfàlia, esdevingué el nou ideal de l’arquitectura religiosa alemanya; la Stefanskirche de Viena (s. XIV) és una fórmula excepcional de compromís entre ambdues concepcions. Hom donà gran importància a l’interior de les esglésies, i així aparegueren els grans altars i els baldaquins del s. XV; el tirolès Michael Pacher fou el gran precursor de Dürer en la tasca de sintetitzar l’art alemany i l’italià (altar de Sankt Wolfgang [1471-81]), i tingué una gran influència (altar anònim de Kefermarkt [~1480]). Als s. XVI i XVII, la preeminència de Bohèmia comportà un període d’estancament per a l’art austríac. La victòria definitiva contra els turcs (1683) fou el fet que permeté l’esclat de l’esplendor artística de l’Àustria barroca. Aquest barroc tardà austríac, caracteritzat per una sòbria monumentalitat, fou una síntesi original del clàssic francès i del barroc italià, i assolí una gran influència a Alemanya i a Europa; el seu gran iniciador fou l’arquitecte Johann Bernhard Fischer von Erlach, autor de la Karlskirche de Viena (1716-29), obra mestra d’aquest estil que fou seguit per Lukas von Hildebrandt, Jakob Prandtauer (autor de l’immens convent de Melk, 1702-40), etc. L’art austríac, que no havia tingut un gòtic florit ni un manierisme, tampoc no tingué, al contrari del d’Alemanya, un rococó ni un Romanticisme exaltat; la mesura tradicional informà també l’obra setcentista de l’escultor Georg Raphael Donner (1693-1741); en la pintura, fortament influïda per Andrea Pozzo, que treballà a Àustria, sobresurt Franz Anton Maulperstsch (1724-96). El racionalisme josefista (1780-90) fomentà la construcció d’edificis funcionals (magatzems, hospitals, etc), conscientment desproveïts de valor artístic, que foren anomenats popularment schubladkasten (‘calaixeres’); aquesta actitud afavorí l’implantació d’un art burgès que fou representat pel realisme anecdòtic de l’estil Biedermeier, que fou conreat, entre d’altres, pel pintor Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865). L’arquitectura, després d’una breu fase neoclàssica personalitzada per Pietro von Nobile (1774-1854), seguí la norma de l’estil historicista del Ring de Viena; tanmateix, aquesta fou també l’època que Michael Thonet fabricà els mobles de fusta corbada, precursors del disseny industrial modern, que tingueren una àmplia difusió per tot Europa, i durant la qual es manifestà l’expressionisme del pintor Anton Romeko. La gran revolució de l’art austríac arribà vers el 1890, quan l’arquitecte Otto Wagner abandonà l’historicisme per un estil ornamental, però funcional, que influí en el Modernisme dels seus deixebles Joseph Hoffmann i Joseph Maria Olbrich; la màxima simplicitat funcional d’Adolf Loos entroncà amb l’esperit de l’arquitectura josefista. Tots aquests artistes s’uniren al moviment renovador de la Sezession vienesa (1897), fundat pel pintor Gustav Klimt, l’obra del qual es caracteritzà per un constructivisme rigorós i una coloració audaç. El rigor tradicional de l’art austríac féu que àdhuc el seu Modernisme s’allunyés de les corbes voluptuoses per tal de centrar-se en problemes d’estructura. Ja en ple s. XX, mentre la pintura (Oskar Kokoschka, Egon Schiele, R. Brauer, E. Fuchs, R. Hausner i A. Lehmden) enllaça amb l’expressionisme de Romeko, l’escultura de Fritz Wotruba, i dels seus deixebles Rudolf Hoflehner i Wander Bertoni, redueix el cos humà a figures geomètriques. En l’arquitectura, el deixeble de Loos, Richard Neutra, predicà als EUA una utòpica integració de l’hàbitat amb la natura. L’obra de Hans Hollein entronca directament amb aquesta tradició.
m
Art
El Bes, del pintor austríac Gustav Klimt (1862-1918)
© Corel Professional Photos