Participà en la direcció de les revistes Marx-Studien, Der Kampf i Die Neue Zeit. Membre destacat de l'austromarxisme, la seva visió del problema nacional apareix en Die Nationalitätenfrage und die österreichische Sozialdemokratie (‘La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia austríaca’, 1907), on exposà el que hom anomena la visió cultural nacional (en contraposició a la política) del problema. Desenvolupà una teoria de les autonomies dins l’imperi austrohongarès justificant ensems la unió amb l’imperi alemany. Després de la Primera Guerra Mundial fou més important la seva intervenció dins el partit socialdemòcrata austríac com a líder de l’ala esquerra; fou ministre d’afers estrangers i tingué un paper decisiu en la fugaç Internacional de Viena. En Die sozialdemokratische Agrapolitik (‘La política agrària de la socialdemocràcia’, 1926) afrontà els problemes del camp. En Die österreichische Revolution (‘La revolució austríaca’, 1923) exposà com dins el procés revolucionari hi ha un moment polític (presa del poder del proletariat) i una fase econòmica (construcció del socialisme); es mostrà partidiari de la vaga general política, concepció que lliga amb la seva anàlisi del procés de producció segons esquemes marxians (Die Akkumulation des Kapitals a Die Neue Zeit, 1912-13) i, més concretament, amb el judici de l’imperialisme (Das Weltbild des Kapitalismus, ‘La concepció capitalista del món’, dins de Der lebendige Marxismus, 1924). Fou contrari a les diverses Zusammenbruchstheorien, teories de l’enfonsament catastròfic del capitalisme. Bauer exercí un paper important en la posició prudent dels socialdemòcrates davant la presa del poder, procés que frenà en considerat-lo inviable. Hagué d’emigrar, primer a Txecoslovàquia i després a París, en produir-se l’esclafament dels socialistes per Dollfuss, l’any 1934. De l’exili estant, continuà dirigint la socialdemocràcia alemanya i s’oposà a l’Anschluss del 1938.