L’organització i les funcions de la banca moderna depenen de la figura del crèdit, el qual és factible pel desenvolupament del sistema bancari, que comprèn, d’una banda, un banc central, autoritat monetària que forma part de l’administració de l’estat, encarregat de regular la quantitat de diner en circulació i que actua com a tresoreria de l’estat; de l’altra, inclou un conjunt d’organismes oficials de crèdit, bancs comercials i industrials privats, caixes d’estalvis i altres institucions financeres que obtenen la major part del seu finançament a partir de dipòsits. El diner dipositat en el sistema bancari constitueix el deute o passiu dels bancs i és considerat el mitjà generalitzat de pagament per part del públic. La contrapartida del dipòsit bancari és la seva transformació en tresoreria, en un valor negociable o en un préstec (actiu). En sol·licitar un préstec a una institució financera, hom obté diner o una capacitat de compra de la qual abans no disposava. Així doncs, el que caracteritza les transaccions entre el sistema bancari i els individus és que el títol que es diposita o es rep com a préstec és diner.
La base de les operacions bancàries és la confiança del públic fet que el diner creat pel sistema bancari serà acceptat per al pagament dels deutes. Per a garantir aquesta confiança, els bancs mantenen, en efectiu o dipositades al banc central, unes reserves de caixa i d’actius fàcilment convertibles en diner suficients per a realitzar el pagament de la sol·licitud de reintegraments per part dels dipositants. Com que les institucions financeres obtenen el rendiment de les inversions realitzades amb els dipòsits, existeix un conflicte implícit entre rendibilitat i liquiditat. D’aquesta manera, en la major part de les economies s’imposen legalment unes reserves mínimes, expressades com una proporció entre les reserves en efectiu i els dipòsits globals i, que reben el nom de coeficient de caixa, o entre els actius líquids en relació amb els dipòsits globals, i que s’anomenen coeficient de liquiditat.
Per tant, l’essència del sistema bancari és el fet que les entitats que el formen treballen amb actius financers, com el diner, que tenen un valor intrínsec molt baix però que es valoren pel que representen. Mitjançant el control dels seus actius financers, el sistema bancari incideix sobre l’oferta monetària total i, en darrer terme, en el nivell d’activitat econòmica. És a dir, el sistema bancari efectua la funció bàsica d'intermediació financera. Les entitats bancàries canalitzen recursos des dels agents amb excés d’estalvi cap als que demanden finançament per a afrontar inversions. Al mateix temps, en oferir una àmplia varietat d’actius financers, estimulen la generació i mobilització de l’estalvi. Els demandants de recursos, en canvi del finançament que reben, ofereixen, com a reconeixement del seu deute, actius financers primaris, que poden anar a parar directament als estalviadors o bé a mans dels sistema bancari. En aquest darrer cas, per obtenir el finançament que després concedeixen, emeten actius financers indirectes, que ofereixen directament als estalviadors. Així doncs, fa d’intermediària i la institució bancària transforma l’actiu financer primari en actiu financer indirecte, que presenta a l’estalviador més liquiditat i seguretat, tot i que menys rendibilitat, per així poder remunerar l’intermediari financer. En disposar d’un risc menor i de venciments més variats, els estalviadors accepten l’adquisició d’actius financers emesos per les institucions bancàries. Per a finançar-se, aquestes creen un passiu específic (comptes corrents i dipòsits a la vista), mobilitzables mitjançant talons, dipòsits d’estalvi i a termini o bé emissió de títols. En general, hom identifica el sistema d’intermediació bancària amb les institucions els actius financers indirectes de les quals són acceptats pel públic com a mitjans de pagament.
Actualment, l’especialització i la tipologia de les institucions bancàries (banc i caixa d’estalvis), especialment les de titularitat privada, tendeixen a desaparèixer a causa de la progressiva liberalització i integració dels mercats financers. Pel que fa als intermediaris financers no bancaris, com les cooperatives de crèdit, les entitats de capitalització, les mutualitats, les societats d’inversió, les entitats de lísing i factoring, les societats mediadores en el mercat de diner (brokers i dealers), les de garantia recíproca, de crèdit hipotecari, etc., tendeixen també a ultrapassar les operacions per a les quals originalment foren creades. El desenvolupament del mercat financer ha comportat l’aparició de nous operadors i instruments d’estalvi (targetes de crèdit, fons d’inversió, mercats de derivats, etc.) que, a més de transformar la destinació dels recursos i la relació entre estalviador i intermediari bancari, condicionen l’estalvi l’estalvi i l’endeutament i resten recursos del vincle tradicional que comunicava el dipòsit amb el crèdit bancari. La seva coincidència amb l’aplicació en el sector de les noves tecnologies i dels avenços telemàtics ha accelerat el flux de mitjans de pagament, però també ha dificultat el control de la política monetària i la supervisió del funcionament del sistema bancari per part dels gestors econòmics.
Principals entitats financeres mundials, segons actius nets, en milions de dòlars (2001)
- 1 Mizuho Financial Group (Japó, 1 259 498)
- 2 Citigroup (EUA, 902 210)
- 3 Deutsche Bank (Alemanya, 874 706)
- 4 JP Morgan Chase & Co (EUA, 715 348)
- 5 Bank of Tokyo-Mitsubishi (Japó, 675 640)
- 6 HSBC Holdings (Regne Unit, 673 614)
- 7 HypoVereinsbank (Alemanya, 666 707)
- 8 UBS (Suïssa, 664 560)
- 9 BNP Paribas (França, 645 793)
- 10 Bank of America Corp. (EUA, 642 191)
- 11 Crédit Suisse Group (Suïssa, 603 381)
- 12 Sumitomo Bank (Japó, 540 875)
- 13 ABN Amro Bank (Països Baixos, 506 687)
- 14 Crédit Agricole Groupe (França, 498 426)
- 15 Industrial and Commercial Bank of China (Xina, 482 983)
- 16 Norinchukin Bank (Japó, 462 593)
- 17 Royal Bank of Scotland (Regne Unit, 461 511)
- 18 Barclays Bank (Regne Unit, 458 787)
- 19 Dresdner Bank (Alemanya, 449 898)
- 20 Commerzbank (Alemanya, 427 718)
- 21 Sanwa Bank (Japó, 425 302)
- 22 Société Générale (França, 424 192)
- 23 Sakiura Bank (Japó, 416 129)
- 24 Bank of China (Xina, 382 730)
- 25 ING Bank (Països Baixos, 378 150)
Principals entitats financeres de l'estat espanyol, segons actius nets, en milions d'euros (2002)
- 1 Banco Santander Central Hispano (BCCH) (184 950,4)
- 2 Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) (184 840,7)
- 3 Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, ‘'la Caixa’ (103 019,3)
- 4 Caja de Ahorros de Madrid (70 635,4)
- 5 Banco Español de Crédito (55 864,5)
- 6 Banco Popular Español (32 812,6)
- 7 Caixa d’Estalvis de València, Castelló o Alacant (Bancaixa) (29 794,2)
- 8 Caixa d’Estalvis de Catalunya (28 759,4)
- 9 Banc Sabadell (27 072,4)
- 10 Caja de Ahorros de Galicia (24 818,2)
- 11 Bankinter (23 001,3)
- 12 Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) (22 311,5)
- 13 Caja de Ahorros de Zaragoza, Aragón y Rioja (Ibercaja) (16 546,6)
- 14 Unicaja (14 781,5)
- 15 Bilbao Bizkaia Kutxa (14 623,7)
- 16 Caja España (12 844,7)
- 17 Deutsche Bank (12 248,7)
- 18 Caixa d’Aforros de Vigo, Ourense e Pontevedra (11 923,3)
- 19 Banco de Crédito Local (11 869,9)
- 20 Caja Duero (10 777,0)
- 21 Caja de Ahorros de Guipuzkoa y San Sebastián (Kutxa) (9 961,4)
- 22 Barclays Bank (8 773,9)
- 23 Banco Pastor (8 726,5)
- 24 Banc Atlàntic (8 454,9)
- 25 Caja de Ahorros de Córdoba (CajaSur) (8 359,9)
Principals entitats financeres dels Països Catalans, segons actius nets, en milions d'euros (2002)
- 1 Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, ‘'la Caixa’ (103 019,95)
- 2 Caixa d’Estalvis de València, Castelló i Alacant (Bancaixa) (29 794,24)
- 3 Caixa d’Estalvis de Catalunya (28 759,24)
- 4 Banc Sabadell (27 072,34)
- 5 Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) (22 311,51)
- 6 Banc Atlàntic (8 454,90)
- 7 Caixa d’Estalvis del Penedès (7 800,30)
- 8 Banc de València (del grup Bancaixa) (6 835,94)
- 9 Caixa d’Estalvis de Balears ‘'Sa Nostra’ (5 432,15)
- 10 Caixa d’Estalvis de Sabadell (4 611,76)
- 11 Caixa d’Estalvis de Terrassa (4 209,79)
- 12 Banca March (3 645,69)
- 13 Caixa d’Estalvis de Tarragona (3 624,03)
- 14 Caixa d’Estalvis de Manresa (3 416,32)
- 15 Caixa d’Estalvis Laietana (3 407,06)
- 16 Caixa d’Estalvis de Girona (2 995,09)
- 17 Banc de Crèdit Balear (del grup Banco Popular) (1 193,86)
- 18 Caixa d’Estalvis de Manlleu (1 171,69)
- 19 Banc de la Petita i Mitjana Empresa (Bankpyme) (950,86)
- 20 Banc de Finances i Inversions (Fibanc) (585,64)
- 21 Caixa d’Estalvis d’Ontinyent (546,54)
- 22 Caixa d’Estalvis de Pollença (197,77)
- 23 Privat Bank (46,94)
- 24 Alacantí de Comerç (9,08)
Història de la banca
El temple vermell d’Uruk, a Sumer, és considerat l’edifici bancari més antic conegut (3400 a 3200 aC). Rebia donatius i ofrenes, tenia propietats i disposava així de recursos que feia fructificar, concedint préstecs en espècies. La primera reglamentació bancària documentada és el Codi d'Hammurabi. A partir del segle V aC consta l’existència a Grècia de petits canvistes, els trapezites, que instal·laven llurs taules en els mercats, efectuaven el canvi de moneda i feien petits préstecs en diner. A més d’aquests, també duien a terme operacions de banca els temples, i foren creats bancs públics a cada ciutat o polis. Els banquers grecs aportaren millores notables a la tècnica bancària: inventaren el xec i practicaren la funció de custodis del diner. A Roma, els argentarii continuaren la tradició dels trapezites grecs sense fer cap aportació a llur tècnica bancària, però enriquint-la amb el refinament jurídic romà. Als límits de l’Imperi actuaven uns banquers estrangers, sovint jueus, coneguts com a negotiatores.
El gran comerç i el crèdit desaparegueren en l’economia tancada característica de l’Occident europeu des del segle V dC fins a l’alta edat mitjana. La unitat monetària de Roma fou substituïda per una gran diversitat de monedes, per la qual cosa la funció dels canvistes, anomenats banquers pel banc sobre el qual operaven, fou molt necessària. A partir del segle XI l’activitat creditícia renasqué a Itàlia sota la protecció del papat. Els grans banquers de l’època foren, però, els templers, financers de les croades, que renovaren la tradició bancària dels grecs i assoliren una gran influència; l’orde fou dissolt el 1313 per la pressió de Felip el Bell de França. Cal destacar la importància que en el desenvolupament del negoci bancari tingueren les grans fires de l’edat mitjana. Feren néixer, de fet, la lletra de canvi i la pràctica del descompte.
Fou a les ciutats italianes, a partir del segle XII, on aparegué la banca de tipus modern. Siena fou la primera, però la més important fou Florència. Els banquers florentins, que eren alhora comerciants de teixits, rebien dipòsits irregulars de particulars i finançaven grans operacions comercials a les ciutats i per als reis. Foren banquers dels reis d’Anglaterra, i la guerra entre aquest país i França fou la causa de llur enfonsament. Amb aquests banquers privats coincidiren bancs públics de les ciutats, els més importants dels quals foren la Casa di San Giorgio, a Gènova, i la Taula de Canvi, a Barcelona. En el període de transició a l’edat moderna tingueren relleu tres grans banquers, estretament vinculats al poder polític: Jacques Couer a França, els Mèdici a Florència i els Fugger, banquers de l’emperador Carles V.
Els grans bancs de dipòsit foren creats al segle XVII: el Banc d’Amsterdam (i el de Barcelona) el 1609, i el 1619 el d’Hamburg i el de Venècia, els quals rebien els dipòsits de metalls preciosos, facilitaven les operacions sobre aquests, asseguraven els girs de les lletres i els pagaments de la clientela. El Banc de Venècia àdhuc lliurava rebuts de model uniforme a tots els dipositants, generadors d’interès i d’una quantia variable segons el dipòsit, els quals eren pagadors a les seves caixes, a la vista, al portador. El Banc d’Estocolm, per a evitar l’inconvenient del venciment dels bitllets i haver de calcular interessos en cada transmissió, decidí l’emissió de bitllets al portador, amb caràcter de certificats de dipòsit, però sense interès. A la mateixa època, els banquers-orfebres anglesos fraccionaren els certificats de dipòsit en parts d’igual quantia, que ben aviat circularen de mà en mà, “millor que el diner comptant”. El 1672 el no-reemborsament d’un crèdit per part del rei Carles II posà en dificultats els orfebres, cosa que portà a la creació d’un banc d’emissió nacional, el futur Bank of England. A França, la Banque Générale, banc fundat per John Law amb un privilegi d’emissió de bitllets de vint anys, féu fallida el 1720 i el públic perdé la confiança en els bitllets. El 1800 el Consolat constituí la Banque de France, que rebé l’exclusiva d’emissió de bitllets el 1848. A Madrid, el 1829 fou constituït el Banco Real de San Fernando ( Banco de España).
La gran banca de crèdit actual té l’origen en el desenvolupament capitalista del segle XIX. Durant els primers decennis les banques de crèdit tradicionals s’anaren transformant en societats anònimes i esdevingueren l’instrument més eficaç del gran capitalisme, perquè feren possible la transformació de l’estalvi en capital i perquè, gràcies a l’ampliació dels mitjans de pagament en circulació, sostingueren els preus i fomentaren la progressiva expansió de la producció. El desenvolupament del comerç i de la indústria a través de grans societats exigia la formació paral·lela de grans organitzacions bancàries. Els bancs locals es fusionaren a fi d’estructurar grans establiments de crèdit, amb xarxes de sucursals i acció dins i fora dels respectius països.
A Anglaterra, després de la llei del 1833 que proclamava la llibertat del comerç de banca, foren constituïts els primers bancs (London and Westminster Bank, London Joint-Stock Bank, Union Bank of London, London and Country Bank). A França, per contra, els bancs emprengueren afers més arriscats, que immobilitzaren capitals en negocis de llarga durada. En aquest sentit foren característics el Crédit Mobilier i el Comptoir d’Escomptes, la fallida dels quals (1867 i 1887, respectivament) provocà a França una separació força clara entre societats de crèdit (Crédit Lyonnais, Société Générale, Comptoir National d’Escompte) i bancs de negocis (Banque de Paris et des Pays-Bas, Banque de l’Union Parisienne, Banque Française pour le Commerce et l’Industrie). A Alemanya, amb pocs bancs d’importància fins a la meitat del segle XIX, sorgiren Deutsche Bank, Dresdner Bank, Schaffhausenscher Bankverein, Discontogesellschaft, Darmstädter Bank, Commerz- und Disconto-Bank, National Bank für Deutschland, amb una política econòmica també arriscada per tal d’afavorir una ràpida industrialització. A Itàlia, durant la primera meitat del segle XIX, al costat dels instituts d’emissió, es desenvoluparen només les caixes d’estalvis en els diferents estats; després del 1860 foren creats, amb la doble finalitat d’emissió i finançament, les dues primeres entitats nacionals: Società Generale di Credito Mobiliare (Torí) i Banca Generale (Roma), ambdues fallides el 1893. La gran banca de Suïssa, on els bancs privats ja funcionaven entre el 1820 i el 1840, es consolidà a partir del 1860.
A Rússia, Caterina II establí dos bancs d’emissió a Moscou l’any 1786, bé que el primer banc rus comercial és del 1865; la banca russa depenia força del capitalisme francès i de l’alemany. També a Romania, Bulgària i Grècia la banca depenia en bona part del capital estranger (francès, alemany i anglès). A Suècia la banca privada s’inicià vers el 1830, a Finlàndia vers el 1860, a Noruega el 1848, i els bancs comercials s’iniciaren a Dinamarca el 1846, a Finlàndia vers el 1880 i a Suècia el 1864. Al segle XX els bancs centrals han estat nacionalitzats i convertits en instruments fonamentals de les polítiques monetàries dels governs. La Primera Guerra Mundial afectà profundament la banca, i els canvis territorials i polítics de després foren causa de nous problemes. Als països desenvolupats —excepte als EUA, on hi havia limitacions legals per a l’expansió dels bancs—, es produí un fort procés de concentració bancària, que conduí a la formació, en cada país, de quatre o cinc grans bancs, amb una participació majoritària del mercat. L’any 1916 fou estructurada una organització central de bancs, amb facultat d’inspeccionar tots els bancs membres. En el període inflacionari augmentà la quantitat nominal, no real, dels dipòsits i els grups industrials i les institucions crearen nous bancs, que competiren amb l’antiga gran banca.
La depressió del 1929 afectà els bancs de nombrosos països, i fou seguida per canvis legals que afectaren els bancs centrals i els comercials, amb tendència en els comercials cap a un control més estricte. Després de la Segona Guerra Mundial, la rigorosa especialització bancària —reglamentada a l’Estat espanyol el 1962— ha estat norma general, tret d’excepcions importants com Alemanya (RF) i el Japó. A França, l’any 1946 foren nacionalitzats la Banque de France i els quatre bancs comercials més importants, i els bancs petits foren sotmesos a un control rigorós. La guerra de Corea del 1950 agreujà la inflació, que havia estat crònica en l’economia europea d’ençà de la Segona Guerra Mundial.
En el panorama mundial bancari de la postguerra cal esmentar, també, la constitució de bancs internacionals amb fons públics. Inicialment destinats a finançar la reconstrucció econòmica dels antics estats contendents del bloc occidental, aquests bancs han esdevingut posteriorment entitats especialitzades en el finançament de projectes de desenvolupament econòmic als països del Tercer Món i, des de la dècada dels anys noranta, a la majoria d’estats sorgits a l’antic bloc comunista que adoptaren l’economia de mercat. D’aquestes entitats, la més important és el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament. Al final del segle XX hom constata arreu, àdhuc als països amb més forta tradició d’especialització bancària, com Anglaterra, que la banca comercial deixa de limitar-se al camp de crèdit a curt terme per intervenir en activitats fins fa poc exclusivament d’altres institucions financeres (venda a termes, crèdit personal, col·locació d’emissions a borsa, crèdit a terme mitjà, etc.). També s’ha intensificat l’expansió internacional dels grans bancs, especialment dels nord-americans, inspirats en el model de les empreses industrials. Aquesta internacionalització es manifesta també per la creixent col·laboració entre bancs de diversos països, que han creat noves entitats bancàries amb projecció internacional. D’altra banda, l’aplicació de les noves tecnologies, singularment la informàtica i la telemàtica, han dotat al negoci bancari d’uns instruments d’ampliació i agilització de les operacions sense precedents. Finalment, la creixent interdependència econòmica mundial s’ha vist reforçada també en la banca pública. Així, com a culminació del procés conegut com a unió econòmica i monetària de la Unió Europea, el 1998 fou constituït el Banc Central Europeu.
La banca a l'antiga URSS i sota els règims comunistes en general
El sistema bancari soviètic es desenvolupà com una part de la planificació centralitzada. El 1917 foren nacionalitzats tots els bancs, bé que immediatament foren forçats per les circumstàncies a interrompre llurs operacions. Fou iniciat un nou sistema amb la fundació del banc de l’estat de la República Socialista Soviètica Federada Russa, després banc de l’estat de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (1921), anomenat Gosbank. Foren creats d’altres bancs, que rebien dipòsits d’institucions estatals i d’empreses privades. En 1927-28 el Gosbank esdevingué gairebé l’única entitat atorgadora de crèdits. Després de la Segona Guerra Mundial, la banca de Letònia, Estònia i Lituània fou incorporada a la de l’URSS quan aquests països perderen la independència.
Els bancs dels altres països europeus d’organització socialista foren nacionalitzats a partir del 1945 i estructurats d’acord amb el model soviètic de planificació centralitzada: distribució de crèdits i ajudes segons les directrius del pla econòmic, del qual el pla financer només era la contrapartida monetària. Aquest sistema fou abandonat progressivament des de la dècada dels anys vuitanta, en què el capitalisme es generalitzà fins i tot en països nominalment comunistes com ara la Xina. La desaparició de l’URSS (1991) significà la seva fi definitiva.
La banca als Països Catalans: de l'edat mitjana al segle XVIII
La consolidació de l’economia urbana i l’expansió territoral de Catalunya, al segle XIII, proporcionaren a la corona catalanoaragonesa una acumulació de moneda islàmica que féu possible un major desenvolupament de totes les branques de l’economia, en especial de la funció bancària, fins aleshores reduïda al préstec de diners. Arreu augmentà el nombre de canviadors dedicats al canvi i a la valoració de les diverses monedes en circulació, i alhora es desenvolupà el préstec amb interès, activitat que continuà essent pràcticament reservada als jueus, atès que l’Església Catòlica la considerava usurària; amb tot, mercaders cristians s’anaren introduint també en aquesta activitat, com el barceloní Bernat Marcús, que finançà a Ramon Berenguer IV la conquesta de Tortosa.
Al final del segle XIII la complexitat i la importància creixents de les necessitats de la monarquia, dels municipis i dels particulars plantejaren la conveniència de fórmules més flexibles i menys oneroses per a la mobilització de capitals, i així aparegué la banca particular, regulada el 1284 per la legislació i organitzada definitivament per les corts de 1300-01. Antics canviadors o mercaders enriquits instal·laren llurs taules a Barcelona, Perpinyà, Girona, Tortosa i València i assumiren aviat la responsabilitat sobre els capitals dels prestadors cristians —als quals acudien cada vegada més el rei i els municipis— i avançaven els fons necessaris, funció per la qual rebien un salari. La banca catalana tingué el seu període auri durant el segle XIV, però la gran crisi europea de la segona meitat del segle repercutí aviat al país: entre el 1381 i el 1383 els principals banquers privats de Barcelona, de Girona i de Perpinyà feren fallida, en benefici dels prestadors jueus de Saragossa i del Maestrat, que s’havien enriquit amb l’exportació de llana a Itàlia. La desarticulació de la xarxa bancària privada, produïda per la crisi econòmica i agreujada pels càstigs i fins i tot pels ajusticiaments dels banquers abatuts, comportà, d’una banda, una tendència al pas de la banca a mans foranes —genoveses i, a partir del 1402, florentines— i, de l’altra, a la creació de les taules de canvi de Barcelona (1401), de València (1407), de Girona i de Perpinyà, com a entitats que monopolitzaven els dipòsits bancaris i que eren destinades especialment a administrar el deute públic municipal ( taula de canvi).
Durant els segles XV i XVI les banques privades, que tenien per a llur funció gestora una organització administrativa més simple i un camp d’operacions més ampli, es trobaren en una situació d’avantatge respecte a les taules de canvi, que exigien un tràmit complex i reduïen llur activitat a la de banc de dipòsits. La creació del Banc de Barcelona el 1609 intentà de posar fi a aquesta competència desigual adquirint la funció de mediació en els pagaments i, més tard (1615), aconseguint el monopoli de les funcions bancàries, en perjudici de la banca privada. A València les dues funcions bancàries —la de dipòsit i la gestora— foren assumides per la taula de canvi. Després de la guerra de Successió desaparegueren els bancs municipals, i la gestió restà, en gran part, en mans estrangeres, especialment genoveses i franceses. Tal és el cas de dos importants bancs de Barcelona, al segle XVIII: el Banc de Vitalicis, conegut també per Banc de Fons Perduts (constituït el 1776), dirigit pel flamenc Tilebein, i el Banc de Canvis de Barcelona (constituït el 1777), dirigit pel francès Larrard. Totes dues entitats periclitaren amb la inflació del tombant del segle XVIII. Paral·lelament perdurà el banquer privat de tipus tradicional, que guardava els dipòsits dels seus clients i avançava diners, generalment més amb un caràcter d’usura que no de crèdit comercial.
La banca als Països Catalans: els segles XIX i XX
Al segle XIX les entitats financeres s’estructuraren com a bancs, en el sentit modern d’aquest concepte, i el Banc de Barcelona inicià aquesta trajectòria l’any 1844, com a banc d’emissió. A partir de la segona meitat del segle XIX foren creades les societats financeres de crèdit, que participaren en la industrialització, per les mateixes persones que n'eren protagonistes: el Crèdit i Docs de Barcelona (1881), la Societat Catalana General de Crèdit (1856), el Crèdit Mercantil (1864), el Crèdit Balear (1872) i el Banc Hispanocolonial (1876). El 1881, l’any de la ‘febre d’or’, foren creats molts bancs en forma de societats anònimes, constituïts per capitals poc importants, que volien associar-se per prendre part en aquell nou món econòmic que es desvetllava (Banc Sabadell, Banc de Terrassa, Banc de Reus, Banc de Vilanova). Aquest fenomen no tingué una continuïtat immediata.
A la fi del segle XIX i els primers anys del XX la repatriació de capitals colonials motivà la nova orientació del Banc Hispanocolonial i la creació del Banc de València (1900) com a entitats industrials i comercials alhora. Barcelona esdevingué, mentrestant, el primer mercat de capitals dins l’àmbit de l’Estat espanyol. A redós del Casino Mercantil i, després, de l’Associació del Mercat Lliure de Valors, es desenvolupà una banca pròpia, especialitzada en les operacions relacionades amb els títols mobiliaris. Els seus principals representants foren la Societat Anònima Arnús-Garí, la Banca Marsans i la Banca Arnús. Fora de Barcelona, només les comarques amb projecció econòmica exterior crearen bancs de més volada, estretament vinculats a una producció: l’Empordà, el Camp de Tarragona, etc. Les Illes donaren vida a una sèrie de bancs, constituïts en forma de societats anònimes (Banc de Maó, Banc de Sóller, Banc de Menorca, Banc de Ciutadella), mentre que al País Valencià es produïren poques iniciatives en aquest camp (Banc de Castelló, Banc de Borriana). L’especialització de la banca barcelonina i la poca potència de la banca comarcal permeteren la penetració de la banca castellana i basca, adreçada a la captació de dipòsits en forma de comptes corrents i d’estalvi, i al servei de descompte comercial, poc servit per la banca pròpia. El Banco de España fou, fins l’any 1940, el primer banc comercial dels Països Catalans, amb un caràcter mixt de banc públic i privat. Després del fracàs sorollós del Banc de Barcelona (1920) i el Banc de Catalunya (1931), només restà el Banc Hispanocolonial a la primera línia de la banca espanyola. Durant els anys de la Dictadura i de la República el retrocés dels bancs catalans i la penetració de la banca madrilenya, basca i aragonesa s’accentuaren. La supressió, el 1940, del Mercat Lliure de Valors de Barcelona i la prohibició de les operacions a terme posaren fi a la banca de valors barcelonina.
El creixement del Banc de València i el de la Banca March han estat dos fenòmens aïllats. A partir d’aleshores es produí un doble corrent: l’enfortiment dels bancs estructurats i amb voluntat de creixement i la desaparició de les entitats de caràcter exclusivament local. Aquesta tendència positiva es trencà el 1982 a conseqüència de la crisi bancària i de l’expropiació del grup RUMASA, que afectarendeu entitats bancàries, domiciliades a Catalunya: cinc del grup Catalana -Banca Catalana, Banc Industrial de Catalunya, Banc de Barcelona, Banc Industrial del Mediterrani i Banc de Girona-, tres vinculades a RUMASA -Banc Atlàntic, Banc Comercial de Catalunya i Banc d’Expansió Industrial-, la Banca Mas Sardà i Bankunion. Després de la dissolució o el traspàs de les entitats a bancs espanyols o internacionals, només restaren tres bancs controlats des de Catalunya: un de dimensions mitjanes -Banc Sabadell- i dos de petites dimensions -el Banc d’Europa i el Banc de la Petita i Mitjana Empresa-. Al mateix temps que la crisi bancària posava fi a la consolidació de potents grups bancaris autòctons com a eines de suport i de promoció del teixit industrial català, la liberalització de l’activitat de les caixes d’estalvis permeté que algunes d’elles portessin a terme polítiques clarament expansionistes a la resta de l’estat, com també l’entrada en l’accionariat de grans empreses de serveis o d’infraestructures. Fou el cas de la Caixa de Pensions de Barcelona, nascuda el 1990 de la fusió de la Caixa de Pensions (1904) i de la Caixa de Barcelona (1844). La nova entitat esdevingué propietària d´una de les principals carteres de participacions industrials de l´Estat espanyol i absorbí entitats com ara el Banc d´Europa. Les altres caixes (Catalunya, Girona, Penedès, Laietana, Manlleu, Manresa, Sabadell, Tarragona i Terrassa) han mantingut la seva independència amb una forta rivalitat amb els bancs per la captació bàsicament de l´estalvi dels particulars i de les petites i mitjanes empreses.
En l’àmbit de les institucions financeres catalanes, la crisi bancària del començament dels anys vuitanta i la intensificació de la competència provocaren el transvasament de la propietat d’un bon nombre de bancs locals a institucions financeres d’àmbit estatal. Només quedaren el Banc Sabadell, el primer accionista del qual esdevingué la Caixa de Pensions i, a molta distància, el Banc de la Petita i Mitjana Empresa, aliat primer de l´Agrupació Mútua i després controlat per aquesta.
Al País Valencià, a més d’una potent xarxa de caixes rurals, el procés de concentració en el sector el protagonitzà la Caixa d´Estalvis de València, Castelló i Alacant (Bancaixa), fruit de la integració de cinc caixes valencianes i del Sindibank. L’entitat controla també el Banc de València. L’altra gran entitat d´estalvis és la Caixa d´Estalvis del Mediterrani (CAM), amb seu a Alacant, i aglutinadora de diverses caixes valencianes i murcianes. Ambdues aconseguiren situar-se al grup de les primeres a escala estatal. Només la Caixa Ontinyent és independent com a entitat d'abast local. A les Balears destaquen, a més de la Banca March, la Caixa d’Estavis de Balears ‘Sa Nostra’, entitat que començà a operar el 1882, i la Caixa de Pollença (1880). Després de la crisi, un dels trets característics de l’actual mercat financer català amb relació al del conjunt de l’estat és el major pes relatiu de les caixes d’estalvis. Després de la generalització dels mercats de productes financers derivats a Europa, a l’inici dels anys noranta s’estructurà el mercat de futurs i d’opcions a Barcelona, que organitza la negociació de productes derivats sobre renda fixa. En contrapartida, la borsa de Barcelona ha anat perdent pes.