Estudià al Trinity College de Dublín, d’on més tard fou professor (1707-24), fins que el 1724 se n'anà a les Bermudes amb el projecte d’instituir una escola missionera. Fracassat en el seu intent, tornà a Europa i fou nomenat bisbe de Cloyne (1734). Les tesis capitals del seu pensament foren formulades i desenvolupades els anys de jovenesa: Essay towards a New Theory of Vision, la primera part dels Principles of Human Knowledge i Three Dialogues between Hylas and Philonus aparegueren entre el 1709 i el 1713. La seva filosofia, de trets aparentment contradictoris, s’estructura entorn d’una anàlisi del coneixement, que, influïda per Descartes i per Nicolas Malebranche, portà els resultats de Locke a llurs darreres conseqüències. La sensació és, per a Berkeley, no solament l’únic mitjà pel qual l’esperit humà es posa en contacte amb les coses, sinó encara allò que constitueix ontològicament les coses com a tals (esse est percipi); la sensació és una cosa immaterial i, per tant, tot el que és (i només és allò que és percebut) ha d’ésser necessàriament espiritual. Déu és qui, en percebre, gràcies a la seva omnipotència, allò que tothom anomena realitat, li dóna l’existència d’una manera harmònica i continuada.
La publicació del seu llibre The Analyst creà una important polèmica sobre el càlcul infinitesimal.
La influència de la filosofia de Berkeley ha estat important, particularment en Ernst Mach. Berkeley, nogensmenys, considerà d’una banda la seva filosofia com un instrument coherent i racional a oposar als lliurepensadors, als deistes i als materialistes, i, de l’altra, com una aportació al renaixement de la filosofia anglesa.