Fill de Guillem I de Tolosa i germà de Gaucelm, comte de Rosselló. Es formà, probablement, al palau imperial (el seu pare era cosí germà de Carlemany), i fou apadrinat per Lluís el Piadós. El seu nomenament com a comte de Barcelona (826) provocà la revolta d’Aissó i Guillemon, amic i fill, respectivament, de l’antic comte Berà, contra el domini estranger encarnat en els successors de Guillem I de Tolosa (826-827). Bernat pogué vèncer la revolta i fou premiat amb la successió en el comtat de Narbona (828) i en altres comtats de Septimània dependents d’aquest: Besiers, Magalona, Nimes i, potser, Usés. D’ací el nom amb el qual l’ha conegut la historiografia posterior.
Participà al costat de Lluís el Piadós en les lluites que sostingué amb els seus fills, la qual cosa li valgué un lloc de primera magnitud en la direcció de l’imperi. La seva gestió política fou, però, desastrosa i, ràpidament, es formà contra ell i Lluís el Piadós un bloc molt potent, integrat per una part de l’exèrcit i pels tres fills de l’emperador. Fugí del palau i es refugià a Barcelona (830).
Donà suport a Pipí en la seva revolta contra l’emperador, la qual cosa li costà la pèrdua dels seus honors: Catalunya i el ducat de Septimània foren lliurats a Berenguer I de Tolosa (832-835); però, en morir aquest, li fou retornat el seu domini sobre els comtats de Catalunya i de Septimània (835). Des d’aleshores Bernat es mantingué fidel a l’emperador.
Però en encendre’s la lluita entre el nou rei Carles el Calb i el fill de Pipí d’Aquitània, Pipí II el Jove, Bernat sostingué aquest en contraposició amb els altres comtes catalans. En virtut del tractat de Verdun (843) Carles el Calb restà com a únic senyor de les terres del migdia, on només Pipí II i Bernat se li oposaren. Carles emprengué una campanya contra els revoltats: Bernat, que havia estat fet presoner davant Tolosa, fou jutjat i executat. Els seus honors foren lliurats a Sunifred, pare de Guifré el Pelós.