bestiari

m
Literatura

A l’edat mitjana, tractat didàctic i moral, on eren descrits els animals, reals o fantàstics, i era exposada la corresponent moralització de llurs trets i costums.

Eren petites enciclopèdies d’història natural i, alhora, al·legories dels vicis, les virtuts i la conducta humana, i de Jesucrist i el dimoni. La tradició dels bestiaris provingué del Physiologus llatí, llibre de teologia basat en exemples del regne animal, interpretats al·legòricament, originàriament escrit en grec i potser anterior al 140 dC. Fou molt aprofitat pels pares i els doctors de l’Església i per les obres enciclopèdiques del s XIII. Els bestiaris francesos s’adscriviren a la tradició cortesana de la literatura amorosa ( Bestiaire d’Amour , de Richard de Fournival). Són notables els bestiaris escrits en l’àmbit italià, entre ells l’inclòs al Livres dou Tresor , de Brunetto Latini, i el Bestiario toscano . La tradició a Catalunya és remarcable. Dels bestiaris catalans avui conservats (dels ss XIV al XVI), cinc procedeixen del Bestiario toscano , un altre té un origen no precisat, i el setè és el del Livres dou Tresor , traduït per Guillem de Copons.