i caixa d’estalvis | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

caixa d’estalvis

substantiu femeníf
Economia

Sumari de l’article

economia econ
Institució financera de caràcter inicialment no lucratiu destinada a l’administració de dipòsits d’estalvis de primer grau a profit dels imposants (pagant-los més interessos que la banca) i de la comunitat.

A diferència de la resta d’intermediaris financers, els beneficis o excedents són destinats a obres benèfiques, culturals, sanitàries i socials en general; els directius han d’ésser representatius dels imposants i de les institucions locals i fer la gestió gratuïtament, i s’han de vincular als projectes privats i públics, tant socials com financers, de la localitat, la comarca, la regió o l’estat on són. Llur funció econòmica bàsica és de fomentar l’estalvi i canalitzar-lo cap a la inversió, evitant la tesaurització. Les inversions, fetes sempre amb les màximes garanties de seguretat, són dirigides principalment a l’empresa petita i mitjana, a l’agricultura, als mateixos impositors (facilitant-los l’accés a la propietat) i a la previsió per a la vellesa. Modernament han intervingut en projectes de moderada rendibilitat però d’interès col·lectiu. La primera caixa d’estalvis fou constituïda el 1778 a Hamburg, seguida al mateix segle XVIII per d’altres en distintes ciutats alemanyes, i el 1783 als Països Baixos. Fou, però, Jeremy Bentham, el polític econòmic de la Revolució Industrial anglesa, qui ideà, a la fi del segle XVIII, les caixes d’estalvis com a entitats públiques que havien de rebre les aportacions i els estalvis dels obrers amb l’objecte de proporcionar-los seguretat en l’estalvi i les assegurances, principalment en la vellesa. El 1810 fou fundada la primera caixa d’estalvis britànica, i el 1817 fou promulgada la primera legislació per a encoratjar-ne l’establiment. Als EUA, la primera fou constituïda el 1816, i a França, el 1818, on foren regulades per les lleis del 1835 i el 1837, amb un sistema centralista. Arreu del món les caixes tingueren una gran expansió, afermada durant el segle XX. L’antiga URSS les fundà el 1923 substituint l’interès per fórmules com el sorteig periòdic de quantitats entre els imposants. Als països socialistes serviren sovint per a absorbir un poder de compra que no trobava béns de consum i així poder accelerar la inversió. La moderna obligatorietat de les assegurances socials ha tret una bona part de l’objecte primitiu de les caixes, que han absorbit, però, altres tasques, com les de finançar l’estat als estats centralitzats, i les institucions municipals i regionals als estats descentralitzats. La creixent liberalització i internacionalització de l’economia, especialment a partir de la darrera dècada del segle XX, contribueix com més va més a desdibuixar les diferències en les funcions, les operacions i els instruments financers de les caixes d’estalvi amb relació als dels bancs.

Les caixes d’estalvis als Països Catalans fins els anys setanta

Als Països Catalans, al mateix temps que el Govern de Madrid exhortava a la creació d’una caixa d’estalvis a cadascuna de les províncies creades de nou, la influència de Bentham arribà a través de les societats econòmiques, renovades el 1835: la caixa d’estalvis proposada el 1839 a la Societat Econòmica d’Amics del País, de València, fou inaugurada el 1842, encara que desaparegué al cap d’uns quants lustres per dificultats financeres (la Caixa d’Estalvis i de Socors de Sagunt, en canvi, creada el 1841, encara subsisteix). A Barcelona, fou el liberal exiliat a Londres Josep Melcior Prat qui, a la tornada, proposà a la Societat Econòmica d’Amics del País la mateixa iniciativa, la qual no cristal·litzà fins el 1844 en l’actual Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, fundada sota la influència de l’aixecament del 1842 i la crisi del 1843. Un intent governamental de minvar l’autonomia de les caixes trobà el 1853 l’oposició de Barcelona; la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona assessorà algunes caixes prèviament a llur fundació en diverses poblacions catalanes, com és ara la Caixa d’Estalvis de Sabadell (fundada el mateix 1853). El 1863, amb el suport de l’Ajuntament i el clergat de la ciutat, fou fundada la Caixa d’Estalvis de Manresa (aprovada oficialment el 1865), en la qual tingué un paper important Manuel Oms i Prat. Ben aviat sorgí un corrent, minoritari, de caixes de centres obrers, com és el cas de la de l’Ateneu Obrer de Sant Feliu de Guíxols, la Caixa Rural de Santa Coloma de Queralt i, sobretot, la Caixa d’Estalvis de Mataró, creada a partir del 1859 per l’Ateneu Obrer de Mataró i constituïda, el 1863, a iniciativa de Josep Garcia i Oliver. Després de la limitació entre el 1853 i el 1880, en fer-les dependre dels monts de pietat, s’inicià un procés d’expansió, fet amb una gran autonomia; ja el 1875 fou fundat el Mont de Pietat i Caixa d’Estalvis d’Alcoi; el 1877, per iniciativa d’Antoni Ubach i Soler i altres industrials terrassencs, la Caixa d’Estalvis de Terrassa; el 1878, per iniciativa de Josep Navarro i Reverter, la Bancaixa. Després del 1880 destaquen la fundació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears, el 1882, a Palma, lligada a Antoni M. Sbert, que en fou el primer president; la Caixa d’Estalvis d’Alacant, el 1887; la Caixa General d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló, el 1900, lligada a l’expansió dels tarongers i a l’eixample de Castelló de la Plana, i la Caixa d’Estalvis del Penedès, el 1913, a Vilafranca. La doctrina social de l’Església durant el pontificat de Lleó XIII promogué una segona onada de caixes i influí fins i tot en les ja fundades (com és el cas de la Caixa d’Estalvis de Mataró, la qual, superada la crisi del 1898 gràcies a la intervenció de Terenci Thos i Codina, rebé la influència del Centre Catòlic d’Obrers); aquesta doctrina, a més de pesar en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (1904), impulsà la creació al Principat de caixes com la de la Joventut Seràfica d’Arenys de Mar, la del Centre Parroquial de Torelló i la del Patronat d’Esparreguera, i, al País Valencià, les més importants de la Mare de Déu dels Dolors de Crevillent (1904) i de la Mare de Déu de Montserrat d’Oriola (1906); dins aquesta línia, el sacerdot Ramon Balcells i Massó en fundà una de lligada al Patronat Social-Escolar d’Obrers del Poblet (barri barceloní conegut també com la Sagrada Família), que no tingué caràcter oficial fins el 1926 (Caixa d’Estalvis de la Sagrada Família). El 1926, en fi, fou fundada la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona. La importància del creixement de les caixes a l’Estat espanyol portà a la reglamentació del 1926 (amb la fundació de la Confederación Española de Cajas de Ahorros i, dins seu, la Federació Catalana de Caixes d’Estalvis, a la qual s’adheriren les de les Balears), a la dependència del Ministeri de Treball i, sobretot, a l’estatut del 1933 de Largo Caballero (que remarcava el vessant beneficosocial, inexistent fora de Catalunya), cosa que començà a lligar-les amb les necessitats financeres de l’Estat. A partir del 1939, fou retirada a les caixes d’estalvis la qualitat de col·laboradores de l’Instituto Nacional de Previsión (cosa que les limità força a activitats financeres), i desaparegué la ideologia socialcristiana que sovint les havia inspirat. La llibertat d’instal·lació, enfront de les limitacions que tenia la banca, n'accelerà el creixement, però el lligam a les necessitats financeres estatals (en especial de l’Institut Nacional d’Indústria) i la dependència del Ministeri de Finances (que des del 1957 confirmà la disminució del caràcter beneficosocial, observable ja per la pèrdua de pes del petit imposant) limitaren la creació de noves caixes a les de fundació oficial, com les de les diputacions provincials (Girona, Tarragona, Alacant), i a la creació, el 1940, de la Caixa d’Estalvis del Sud-est d’Espanya, actualment Caixa d’Estalvis del Mediterrani. En contrast amb la debilitat de la banca autòctona, el 1970 les caixes dels Països Catalans representaven el 41,3% del total espanyol; dins el total del sistema creditici gairebé arribaven al 39% del total dels recursos aliens catalans.

Les caixes d’estalvis als Països Catalans dels anys setanta ençà

Des del 1970 l’evolució de les caixes d’estalvis als Països Catalans dins del marc de l’Estat espanyol i, a partir del 1986, de la Unió Europea, tendí d’una manera generalitzada a convergir amb els bancs. Els canvis s’acceleraren a partir dels últims anys de la primera dècada del segle XXI.

Els primers canvis

En el període 1970-82 foren les caixes petites i mitjanes les que experimentaren un creixement, relatiu als seus dipòsits, més gran. Així, la Caixa de Sogorb multiplicà els dipòsits per 25, la d’Alacant ho féu per 24, la de Manlleu per 19, la de Tarragona per 17 i la de Pollença també per 17.

Paradoxalment, la Caixa de Pensions només els multiplicà per 6. Entre aquestes dues dates hi hagué diverses absorcions: la Caixa de la Sagrada Família de Barcelona fou absorbida per la del Mont de Pietat de Barcelona, la del Mont de Pietat de Lleida per la de Pensions, etc.

També la funció de les caixes d’estalvis dins el sistema financer espanyol s’eixamplà considerablement i, alhora, en canvià la forma de govern. Aquests canvis es produïren arran d’un decret ministerial del 1977, el qual establia una organització en què hom introduïa criteris (bé que migrats) de representativitat i de participació fins llavors gairebé inexistents.

Així, aparegué l’Assemblea General com a òrgan suprem, en representació dels dipositants, les entitats de caràcter científic, cultural o benèfic dins l’ambient territorial de cada caixa, les corporacions locals i el personal. El Consell d’Administració, per la seva banda, era elegit per l’Assemblea General, les corporacions locals i el personal, i la Comissió de Control i la Comissió d’Obres Socials vetllaven pel compliment de la funció social de les caixes.

La participació de les caixes en el conjunt del sistema financer espanyol cresqué d’ençà de l’any 1977, a partir d’una sèrie de mesures que, en liberalitzar la capacitat operativa, marcaren un camí que, a poc a poc, les havia de conduir a una competència i especialització dins el conjunt de les altres entitats financeres. Així aparegué una certa liberalització dels tipus d’interès, tant passius com actius, i un calendari reductor dels circuits privilegiats del crèdit, i llurs operacions foren equiparades a les de les altres institucions financeres.

Les conseqüències d’aquest inici d’homogeneïtzació, en el marc de la crisi de les economies occidentals de mitjan dècada dels setanta, comportaren un encariment de llurs recursos, atesa la minva de dipòsits a la vista, que resultaren més cars per a les caixes. Entre les dificultats adduïdes per a la plena equiparació amb la resta de les institucions financeres, hi havia la de l’equipament dels coeficients obligatoris d’inversió, remunerats a un percentatge inferior al del mercat.

Expansió, concentració i internacionalització

El 1983 el Parlament espanyol autoritzà les caixes a establir-se a l’estranger, i el 1988, a expandir-se fora de la comunitat autònoma d’origen. Tot i que aquesta darrera mesura afavorí l’obertura d’oficines i delegacions arreu de l’Estat (com, a la inversa, l’establiment d’entitats procedents d’altres comunitats autònomes), la gran majoria de les operacions de fusió o absorció continuaren produint-se en el marc de les comunitats autònomes.

El 1999 els actius de les caixes dels Països Catalans representaven el 36,5% del total a l’Estat espanyol, bé que a la dècada dels anys noranta es produí una tendència a la fusió d’entitats, que fou, però, bastant menys intensa que la que es donà els mateixos anys en el sector bancari en sentit estricte.

Tanmateix, cal destacar el gran pes de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, la primera de l’Estat, creada l’any 1990 arran de la fusió de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona.

Seguien, per ordre d’importància, la Caixa d’Estalvis de Catalunya —nom adoptat el 1978 per la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona—, la Caixa Rural de València, i la Caixa d’Estalvis de València, Castelló i Alacant, que integra el grup Bancaixa. En el curs de les dues darreres dècades del segle XX, s’ha anat incrementant el pes de les caixes establertes a Catalunya amb relació a les de la resta dels Països Catalans.

Així, si el 1984 el 70,6% dels actius corresponien a Catalunya, el 23,7% al País Valencià i el 5,7% a les Illes, el 1999 els percentatges se situaven, respectivament, en el 76,6%, el 20,6% i el 2,6%. Tanmateix, cal dir que la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona representa, tota sola, el 41% dels actius.

La convergència de les caixes amb els bancs tendí a intensificar-se a la dècada dels anys noranta del segle XX, sobretot arran dels canvis suscitats per l’acceleració en la globalització i les tendències desregularitzadores i liberalitzadores, que aquests anys foren especialment actives. A l’Estat espanyol, des dels bancs hom tendí a retreure a les caixes d’estalvis una competència desigual derivada, d’una banda, d’unes operacions cada cop més superposades a les del règim bancari pròpiament dit, i, de l’altra, d’una dispensa del risc i de les responsabilitats que els atorgava l’absència de participacions privades, com també el caràcter protegit conseqüència de les intervencions dels poders públics amb més o menys intensitat.

El final del sistema de caixes d’estalvis

La crisi financera global que esclatà l’any 2008 accelerà els canvis latents des de feia més d’una dècada. Precedida d’una etapa de fusions d’entitats bancàries, les dificultats de les caixes d’estalvis originades per la seva participació, en una mesura diversa segons les entitats, en l’anomenada “bombolla immobiliària” i el descobriment d’un cas de greus irregularitats comptables en una caixa espanyola que al març del 2009 obligà el Banco de España a intervenir l’entitat, fou l’inici d’una sèrie de canvis en un període força breu que modificaren un panorama fins aleshores comparativament estable.

El primer pas per a activar aquests canvis fou la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) al juny del 2009. Impulsat pel Govern espanyol, era destinat sobretot a les caixes d’estalvis, les quals podien optar a un préstec de l’Estat a condició d’iniciar processos de fusió. En el cas de no complir les obligacions contretes en el període estipulat, l’Estat es reservava el dret d’intervenció sobre les entitats.

Les integracions a l’empara del FROB adoptaren tres modalitats: fusió per absorció d’una entitat per una altra, creació de noves entitats (amb la consegüent desaparició de les antigues que acordaren la fusió) i integració mitjançant un Sistema Institucional de Protecció (SIP), pel qual es mantenien les marques i una cert grau d’independència de les entitats. Al juliol del 2010 el Govern espanyol inicià la segona fase de la reforma de les caixes d’estalvis amb l’aprovació del reial decret de la Llei dels òrgans rectors de les caixes d’estalvis (LORCA), per la qual es donava pas a una substancial entrada de capital privat a les entitats, que passà del 5% al 50%, i al repartiment de beneficis entre els accionistes. La nova llei també incloïa disposicions per a despolititzar i professionalitzar els òrgans rectors.

Les reformes del Govern espanyol foren en general acollides positivament. Les reticències més importants provingueren d’algunes comunitats autònomes com Catalunya, on el pes de les caixes en el conjunt del sistema financer era força elevat. Sense qüestionar la necessitat de la reforma, hom assenyalà que la privatització parcial podia desnaturalitzar la funció social de les caixes i també que, en afavorir les fusions entre entitats de diverses comunitats autònomes (que no podien ser vetades pels respectius governs), es produïa, indirectament, una recentralització a través de la desvinculació de les caixes als respectius territoris.

En una segona fase de la reforma, al gener del 2011 el Govern espanyol, emparant-se en les normes de Basilea per la Unió Europea de les entitats bancàries, establí un nivell mínim del capital de qualitat (“core capital”) en un 10%,que calia assolir en dos anys. Amb aquest objectiu, instà una segona etapa de fusions, que de fet afectava molt més les caixes d’estalvis que no pas els bancs. Amb aquesta mesura i també amb els condicionaments establerts per a accedir als fons del FROB, es propiciava la conversió de les caixes d’estalvis en bancs.

Amb l’entrada en vigor, al desembre del 2013, de la Llei de caixes, s’inicià una nova fase de recomposició del sector. Entre altres qüestions, la llei preveia la transformació de les caixes en fundacions dedicades a l’obra social i amb participació en entitats bancàries amb separació, però, de càrrecs. Establia també un fons de reserva obligatori per a les fundacions i dos anys d’incompatibilitat entre càrrecs polítics i directius de les entitats.

A grans trets, la fase final de liquidació de les caixes d’estalvi als Països Catalans com a entitats financeres amb particularitats específiques seguí la seqüència següent: el 2010, la Caixa d’Estalvis de Girona fou absorbida per la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, mentre que la Caixa d’Estalvis de Terrassa, la Caixa d’Estalvis de Sabadell i la Caixa d’Estalvis de Manlleu formaren Unnim Banc, el qual el 2013 fou absorbit pel Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA). La Caixa d’Estalvis de Tarragona, la Caixa d’Estalvis de Catalunya i la Caixa d’Estalvis de Manresa crearen una nova entitat amb el nom provisional de Catalunya Caixa, que el 2013 entrà en un procés de subhasta i el juliol del 2014 fou adjudicada al BBVA. La Caixa d’Estalvis del Penedès efectuà una integració mitjançant un SIP amb Caja Murcia, Caja Granada i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears (“Sa Nostra”), en una nova entitat, i finalment la seva xarxa d’oficines i el negoci financer foren absorbits pel Banc Sabadell (2013). Després de diverses operacions, la Caixa d’Estalvis Laietana formà, juntament amb Caja Madrid i altres entitats, Bankia, a la qual també s'integrà l'entitat valenciana Bancaixa. L'altra entitat important del País Valencià, la Caixa d’Estalvis del Mediterrani fou adjudicada el 2011 al Banc Sabadell. L’entitat més important, la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (“La Caixa”), amb diferència la més gran i una de les primeres entitats financeres de l’Estat, inicià a la dècada del 2000 una reestructuració per a segregar el negoci bancari de l’obra social, i al maig del 2014, el grup havia donat lloc a tres entitats: la Fundació Bancària La Caixa, que assumia l’obra social, i dos bancs, Criteria CaixaHolding i Caixabanc.  Només dues entitats de dimensions reduïdes i àmbit molt local, la Caixa de Pollença i la Caixa d'Ontinyent restaren al marge de la recomposició del sector.

Col·laboració: 
RTF / EtLl
Llegir més...