Col·laborà amb Dante Gabriele Rossetti en els frescs de l’Oxford Union (1857) i fou l’epígon de la germandat prerafaelita. Enemic declarat del realisme i de tot el que és anecdòtic en l’art, pretenia de reflectir només el que és típic o simbòlic. De tots els prerafaelites fou el que aconseguí d’apropar-se més a l’art de Mantegna, Carpaccio o Botticelli (King Cophetua and the Beggar Maid, 1884, Tate Gallery, Londres), i alhora establí, amb el seu decadentisme i el seu arabesc ondulant, un pont entre l’art dels membres de la germandat i el dels modernistes anglesos (Sidonia von Bork 1560, 1860, Tate Gallery, Londres; The Pelikan, 1881, William Morris Gallery, Walthamstow). El 1861 col·laborà amb el grup de William Morris en la fundació de la firma de decoració dirigida per aquest. Fou un dels principals responsables de la renaixença de l’art del gravat a Anglaterra (il·lustracions per a les obres de Chaucer, 1896).