Tenia una superfície de 480 km2 i una població (1986) d’1.879.200 h. L’economia del Berlín Occidental en finir la Segona Guerra Mundial es trobava totalment desballestada i la capacitat productora era, l’any 1945, gairebé només el 25% de la del 1936. Entre els anys 1945 i 1950 s’inicià la recuperació; el 1950 hom aprovà el primer conjunt de mesures econòmiques destinades a fer de la ciutat un “aparador de l’abundància capitalista”. Entre el 1950 i el 1968 foren aprovades quatre reformes (1950, 1958, 1962, 1968) sobre la base de l’ajuda directa rebuda del govern federal (50.800 milions de marcs del 1951 al 1967) i un conjunt de desgravacions fiscals per a les empreses, ajuda a la construcció d’immobles, tracte preferent respecte a les comandes del govern, etc. L’estructura de l’activitat econòmica recolzava sobre el sector terciari, malgrat que la indústria tenia una importància considerable. La Siemens creà, els anys setanta, el complex Siemensstadt, format per fàbriques voltades de cinturons de barris obrers. Hi destacava la indústria electrònica, seguida de l’alimentària, la de construcció de màquines i la química. La banca i la borsa tenien un paper secundari.
La història
La llei bàsica de l’RFA (1949) definí el Berlín Occidental com a land, bé que continuà sota el règim d’ocupació de les forces aliades, que hi exerciren la jurisdicció en diverses matèries, especialment les de seguretat, militars i relacions exteriors. Malgrat això, Berlín Occidental enviava representants a les sessions plenàries del Bundestag i del Bundesrat, però sense dret de vot, i hi eren aplicades les lleis de l’RFA. La constitució de l’1 d’octubre de 1950 establí una cambra dels diputats (Abgeordnetenhaus), que elegien el burgmestre i un senat. El 1971 un acord rebaixà considerablement les restriccions entre ambdues parts de la ciutat que, un cop esfondrada l’RDA (1989), es fusionaren el 1990 per tal de constituir el nou Berlín reunificat, capital d’Alemanya i del land homònim.