OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

carmelità descalç

carmelità reformat
substantiu masculím
substantiu femeníf
Cristianisme
carmelità reformat
L’antic convent de la Mare de Déu de Gràcia, dels carmelitans , conegut popularment pels Josepets, a Barcelona (s XVII)
© Fototeca.cat
catolicisme catol
Membre de la branca de l’ordre carmelità sorgida a partir de la reforma duta a terme per Teresa d’Àvila i Juan de la Cruz a partir del 1562, tant en els convents femenins com masculins.

Malgrat l’oposició molt dura d’amplis sectors, els convents reformats, protegits per Felip II d’Espanya, formaren una província separada el 1580, i el 1593 en fou aprovada la independència total. L’orde es dividí aviat en dues congregacions: la d’Espanya, o de Sant Josep, i la d’Itàlia, o de Sant Elies, que es fusionaren el 1875 amb motiu de la restauració de l’orde. La d’Itàlia comprenia els nombrosos convents fundats per tot Europa. Els carmelitans descalços establiren la casa mare al mont Carmel al s XVIII, i han tingut també activitat missionera. La primera fundació catalana fou deguda al carmelità Joan de Jesús, que fundà a Barcelona, el 1586, gràcies a la gestió de Josep Dalmau, el convent de Sant Josep, el qual esdevingué casa provincial amb jurisdicció sobre la corona catalanoaragonesa, i que tenia un noviciat, una important biblioteca pública, una impremta i una foneria de lletres d’impremta de les més importants de la península Ibèrica (1746-1837). L’orde s’esforçà, al Principat, a integrar-se als costums i a la llengua del país; aquesta situació, però, no predominà en totes les èpoques. Difongueren la devoció a sant Josep (foren anomenats, per això, josepets ). El 1835, any de l’exclaustració, tenien 18 convents als Països Catalans. La restauració fou duta a terme el 1880 a València; el desert de les Palmes (Benicàssim), l’única comunitat catalana que no arribà a ésser dissolta després del 1835, prestà obediència als nous carmelitans de València. El 1685, a causa de les necessitats d’organització de l’orde, ja molt estès, i per tal de resoldre la diferent actitud ideològica dels seus membres, havien estat constituïdes dues províncies: la de Catalunya-Balears i la d’Aragó-València. La branca femenina s’establí alhora a Barcelona i a València el 1588.

Col·laboració: 
GdlC

Llegir més...