canya de sucre

Saccharum officinarum (nc.), canya dolça, canyamel

f
Botànica
Agronomia

Planta perenne, de la família de les gramínies, de rizoma gruixut, d’on parteixen diverses tiges de 2 a 6 m d’alçada i de 2 a 8 cm de diàmetre, plenes d’un teixit sucós i dolç, de fulles més estretes i llargues que les de la canya comuna i disposades més densament, i amb panícula terminal de flors vermelloses, molt ornamental.

Hom la coneix solament en forma conreada; hom la conrea per a l’obtenció de sucre, del qual és la font principal, i és probablement originària de l’Índia, on era conreada fa més de 3 000 anys. D’allà s’estengué a Egipte (~641) i a la península Ibèrica (~755), i després a les zones tropicals i subtropicals de tot el món. Antigament havia estat conreada a les comarques litorals dels Països Catalans; encara n'hi ha camps a la part més càlida d’Andalusia. Necessita climes càlids i humits. Prefereix els sòls plans d’al·luvió pròxims a la mar i els terrenys profunds i humits, especialment els llimosos, rics en humus i en calci. La multiplicació pot fer-se per llavor i per estaques; aquest darrer és el cas més corrent. Hom en fa la plantació de juliol a setembre, segons els climes. L’adobament a base de potassa és un element essencial en el seu conreu. La maduració s’obté uns tres mesos després de la florida i al cap de deu a quinze mesos de la plantació; les tiges esdevenen de color daurat o violeta i el suc es torna enganxós. Hom fa la collita tallant les canyes arran de terra, abans d’enviar-les al molí espremedor. Les canyes contenen un 80% de suc, amb un 20% de sucre, per terme mitjà. Les soques rebroten en la següent vegetació i romanen en el terreny durant quatre o cinc anys, passats els quals cal procedir a l’arrencament. N'hi ha moltes varietats. Hom sol reunir-les en tres grups, segons el color de les fulles i les tiges: canyes verdes, blanques o grogues; canyes llistades, i canyes vermelles.