En la història del pensament econòmic, el concepte de capital ha tingut una aparició relativament tardana i escassament satisfactòria a l’hora de proveir una definició de validesa general. De fet, dins l’economia positiva burgesa, les teories més recents no han superat totalment les concepcions clàssiques, sorgides en llur peculiar context històric. En la concepció de Turgot, representant dels fisiòcrates, manca la distinció entre la forma monetària representativa dels elements del capital i aquests elements, bé que la seva precisió respecte a la part de capital destinada al consum i la distinció entre capital i terra foren posteriorment recollides i incorporades a la tradició del pensament clàssic.
L’aportació d’Adam Smith proporcionà la textura bàsica de la concepció clàssica, la qual pressuposa els següents principis lògics fonamentals: l’abstracció sense referència històrica al context social; la importància dels efectes productius dels anomenats factors originaris, principalment en el seu vessant de contribució exante a la formació del capital; la delimitació i l’equivalència del capital en relació amb els factors terra i treball, situant-los en un mateix nivell d’importància, i el tractament estàtic de la qüestió. Smith en destacà els valors substancials, distingint els elements reals (béns físics) dins el conjunt de valors patrimonials expressats en termes monetaris. Classificà els components d’aquest estoc real en dues categories: una de dedicada al consum immediat (que no produeix renda), i una altra de productiva, que denominà pròpiament capital. Així mateix estengué el concepte a l’àmbit macroeconòmic en examinar la societat com un tot, identificant el capital amb els mitjans de producció. Així sorgí la concepció del capital com un actiu del conjunt de la societat. D’aquesta manera el concepte de capital es desvincula d’un subjecte històric definit (l’empresari) i es projecta damunt un model de societat concebut en funció dels criteris ètics i polítics de Smith.
Basant-se en les consideracions anteriors, hom féu una classificació —àmpliament divulgada i mantinguda— que distingia fonamentalment els capitals materials, amb base natural física, els capitals immaterials, sense base natural física (educació, qualificació, experiència empírica, organització, marca, etc), capital social, capital comptable, dependent dels criteris de valoració de la pròpia unitat productiva, capital circulant i capital fix, ambdós caracteritzats en funció de llur permanència econòmica, etc. Des de John Stuart Mill (1806-73) fins a Alfred Marshall (1842-1924) i Eugen Böhm-Bawerk (1881-1914) els conceptes bàsics de Smith foren compartits sense alteracions substancials. Böhm-Bawerk definí el capital com a conjunt de productes caracteritzats per llur capacitat d’adquisició de béns, distingint el capital lucratiu, propi del sector privat, i el capital productiu, que pren tota la seva significació des del punt de vista de l’economia social. El nexe entre aquestes dues categories era donat per un component extrínsec: el tipus de sistema de producció i l’organització social concreta d’un entorn econòmic donat. Modernament, les diferents concepcions de capital comparteixen, principalment, dos trets característics: la notació de l’origen economicofinancer del capital i la seva preeminència per damunt dels altres factors de la producció, remarcant, a més, el seu component dinàmic dins el desenvolupament econòmic.
Mc Leod, Bagehot i Holman han aportat un conjunt de formulacions (teories del capital-disposició) que han trobat la seva definició més elaborada en Cassel, Schumpeter i Adolf Weber. Schumpeter destacà l’acció catalitzadora del capital en el procés de desenvolupament capitalista, caracteritzant-lo com una força dinàmica que trenca el cicle tradicional de l’economia per obrir pas al desenvolupament econòmic. La teoria del capital variable o real correspon a la moderna aportació anglesa i nord-americana (Knight, Kaldor, Lerner, Robertson i, en part, J.M. Keynes; el concepte focal, introduït per Knight, originà un important debat entre 1893 i 1910, principalment a càrrec de John Bates Clark i Böhm-Bawerk). Representà un intent de defugir el concepte de capital-disposició per a penetrar en l’anàlisi de l’estructura de producció capitalista (capitalisme), de la qual destacà la importància de l’element permanent, fons permanent, on es concentra la capacitat productiva. L’escola austríaca, amb Menger i Böhm-Bawerk, i més recentment Machlup i Hayek, ha basat les seves aproximacions en els esquemes de distància en l’ordre, durada del període de producció, estructura temporal de la producció i període d’inversió.Per a l’anàlisi marxista, el capital constitueix el valor que, per mitjà de l’explotació de la mà d’obra assalariada, origina la plusvàlua. Des d’aquest punt de vista les definicions burgeses del concepte tendirien a encobrir l’existència de l’explotació de classe i a caracteritzar-lo, d’altra banda, com una categoria eterna i immutable en l’existència de tota societat humana.
Per a Marx, el capital constitueix una relació social, de producció, històricament determinada. Encarna la relació social entre la classe dels capitalistes i la classe obrera. Dins la seva anàlisi, la fase culminant del capitalisme s’identifica amb l’aparició —bàsica per al desenvolupament de l’acumulació capitalista— del capital constant (part del capital esmerçada en mitjans de producció i que no genera increments de valor ni canvia de magnitud) i el capital variable (part del capital esmerçat en l’adquisició de la força de treball, font de la creació de la plusvàlua, de la qual s’apropia el capitalista). Marx defineix la relació entre capital constant i capital variable com la proporció en la qual la força de treball és instrumentada amb l’ajut del capital constant (maquinària, instal.lacions, equipament tècnic, etc). La relació formalitzada implica que o = c/(c + v) (essent o la composició del capital; c el capital constant; v el capital variable). Marx remarca la tendència del capital constant a augmentar en relació amb el capital variable i l’increment de la part relativament estable del capital constant (equips, instal.lacions) respecte a la més mòbil (primeres matèries, productes semielaborats). Tots dos processos menen a un augment de la dimensió de la unitat productiva a partir de dos mecanismes: la concentració de capital —increment del capital controlat per un capitalista individual— i la centralització del capital —agregació de capitals sota l’impuls centralitzador del sistema bancari—. A partir del mètode i els supòsits de l’anàlisi marxista, la transformació continuada del diner en capital —amb el desenvolupament de la circulació i la producció de béns— tendeix a materialitzar-se en els mitjans de producció, els objectes de producció i els salaris, i culmina en la forma de producció pròpia del capitalisme. Per a Hilferding les fases més recents de l’evolució capitalista mostren la importància de l’anomenat capital financer —controlat pels bancs i emprat pels empresaris—. Lenin i posteriorment Paul Swezzy, Paul Baran, Ernest Mandel, i d’altres, han situat, en llurs estudis a l’entorn del capital monopolista, les conseqüències del modern desenvolupament tecnològic, l’autofinançament i la consolidació dels esquemes de competència imperfecta.
En el pensament econòmic socialista, el concepte de capital és inclòs en la controvèrsia a l’entorn del significat de les categories mercantils i monetàries dins la planificació. En aquest sentit les aportacions més notables provenen, entre d’altres autors, de Charles Bettelheim, Oskar Lange, Branko Horvatt, Maurice Dobb i Wlodzimierz Brus.
Tipus de capital
En la consideració usual del capital com a categoria econòmica, hom distingeix tres enfocaments bàsics, segons que sigui considerat des del punt de vista de la teoria econòmica, de l’economia de l’empresa o des d’un angle jurídic. En el primer cas apareix el concepte de capital tècnic o conjunt de béns materials directament relacionats amb l’explotació econòmica: instal.lacions, edificis, primeres matèries, maquinària, eines, etc. L’economia de l’empresa s’interessa pel capital comptable, que és donat per la representació comptable del capital tècnic en determinats comptes de l’actiu o del passiu, segons una valoració monetària a partir de la qual hom efectua les amortitzacions. D’altra banda, hom anomena capital jurídic el conjunt de drets de l’empresa que recauen sobre el capital: titulars d’accions i creditors de les operacions comercials.
Des del punt de vista tècnic, hi ha dos tipus de capital: el capital fix, format pels béns de tipus durador i que no es realitzen en diner de forma habitual dins un mateix exercici econòmic (terrenys, maquinària, edificis, etc), i el capital circulant, format pels béns que es consumeixen dins el procés de producció o activitat comercial d’un mateix exercici i la finalitat del qual és la realització en diners mitjançant l’acte de venda (primeres matèries, mercaderies, estocs, etc). La comptabilitat representa el capital tècnic mitjançant els comptes corresponents, així com les fonts de finançament que en permeten l’existència. Els comptes que reflecteixen comptablement el capital tècnic formen part de l’actiu: immobilitzacions o comptes de capital fix que no són realitzables i han d’ésser amortitzats (terrenys, immobles, maquinària, instal.lació, etc); realitzable o comptes de capital circulant de l’actiu econòmic (primeres matèries, productes en curs d’elaboració, productes semielaborats, productes acabats, mercaderies, estocs, etc); i disponible o comptes de capital circulant de l’actiu financer (caixa, bancs, etc). Les fonts de finançament es comptabilitzen en el passiu en els comptes exigibles, en el cas que es tracti de fonts de finançament aliè (emprèstits, préstecs, hipoteques, etc), o bé en el net, en el cas que es tracti de capitals propis (compte de capital).
En l’aspecte jurídic, el capital neix en el moment que es constitueix l’empresa, mitjançant l’emissió d’accions; en la mesura que aquestes són subscrites i desemborsades, hom parla del capital emès, capital subscrit, capital desemborsat o no desemborsat. El valor del conjunt de les accions segons llur valor nominal rep el nom de capital social de l’empresa, del qual són propietaris els accionistes. Aquests són, doncs, jurídicament els titulars de la propietat del capital de l’empresa. El capital social pot experimentar modificacions. Aquestes poden ésser augments mitjançant desemborsos en efectiu, aportacions en espècies, i incorporació de reserves, o bé disminucions, realitzades mitjançant el reembors als accionistes, o la consolidació de pèrdues. El capital financer esmerçat en una empresa es transforma en capital tècnic destinat a l’explotació econòmica. L’obtenció del producte permet de calcular la productivitat del capital, que és donada per la fórmula següent: productivitat del capital = volum de la producció / inversions fixes + primeres matèries + despeses generals industrials.