Els carbonats metàl·lics són molt abundants en l’estat natural (cerussita, malaquita, atzurita, smithsonita, witherita, estroncianita, calcita, aragonita, dolomita, etc). La majoria de metalls formen carbonats, llevat de l’alumini i el crom; els metalls alcalins formen, a més, carbonats àcids o hidrogenocarbonats, mentre que el bismut, el coure i el magnesi, solament carbonats bàsics. Per raó de la feble ionització de l’àcid carbònic, els carbonats solubles sofreixen una hidròlisi considerable en medi aquós i són bàsics. La majoria dels carbonats poden ésser obtinguts per precipitació d’una solució d’una sal del metall amb un carbonat alcalí. Tots els carbonats, llevat dels alcalins i del de tal·li, són molt poc solubles; una gran majoria es descomponen per l’acció de la calor a diòxid de carboni i a un residu d’òxid del metall o de metall lliure si l’òxid no és estable a temperatura alta. Només els carbonats alcalins resisteixen l’acció de la calor. Són descomposts pels àcids minerals a la corresponent sal amb alliberament de diòxid de carboni. Bé que molts carbonats són insolubles en aigua, es dissolen en aigua carbònica i esdevenen hidrogenocarbonats, els quals són responsables de la duresa temporal de les aigües. Els carbonats són d’una importància industrial considerable, especialment en les indústries ceràmiques i metal·lúrgiques, com els carbonats de calci, de sodi i de magnesi. A més dels carbonats orgànics que són èsters de l’àcid carbònic, hi ha els que ho són de l’àcid que hom anomena ortocarbònic [C(OH) 4 ]. Presenten tots les reaccions generals dels èsters.
m
Química