Primitivament les reunions no tenien lloc en edificis propis (a Barcelona, per exemple, el consell es reuní al convent dominicà de Santa Caterina des del 1249 fins al 1269, que es traslladà al de Sant Francesc). Durant la baixa edat mitjana, però, a les poblacions més importants la creixent complexitat de la funció municipal féu necessària la construcció d’edificis destinats a la reunió dels consells municipals i a l’administració. Segons que les poblacions siguin viles o ciutats, aquest edifici és anomenat casa de la vila o casa de la ciutat. A l’Estat espanyol, després de la llei d’ajuntaments del 1866, que declarà obligatòria l’existència d’un local fix per a la reunió del consell municipal, aquest edifici rebé el nom oficial de casa consistorial, casa de l’ajuntament, o simplement ajuntament. Fins al segle XVIII, a les poblacions regides per paers o per cònsols, la casa del comú fou anomenada paeria o consolat, fins a la Nova Planta; en algunes poblacions era anomenada casa del consell. Des de la Revolució Francesa, les cases del comú del Rosselló i de les altres comarques sota l’administració francesa han estat anomenades mairies. A Andorra, el nom de casa del comú roman encara com a oficial. Alguns d’aquests edificis tenen un gran valor monumental. La més important dels Països Catalans és la Casa de la Ciutat de Barcelona, però també destaquen les de Palma, Alacant, Tarragona, Cervera, Perpinyà, Lleida (la Paeria de Lleida). La de València és l’antiga Casa de l’Ensenyança, obra de 1758-63, reformada al començament del segle XX; l’antiga (del 1342) era a l’actual jardí de l’audiència i fou destruïda en 1854-60.
f
Història
Dret