La filosofia catalana mostrà, des dels seus primers passos, una clara vocació europea, que l’ha duta, d’una banda, a experimentar una gran sensibilitat pels corrents ideològics universals, i, d’altra banda, a projectar-hi, en els moments més puixants, el fruit de la seva labor creadora. És ben natural que ambdós aspectes s’hagin manifestat diversament, al llarg del temps, d’acord amb les vicissituds històriques. Hi ha, però, uns trets constants que, malgrat les excepcions, caracteritzen el pensament filosòfic català i que consisteixen, més que en l’adopció d’unes determinades posicions doctrinals, en una certa actitud d’empirisme moderat i sobrietat especulativa, d’obertura als nous corrents sense ruptura amb el passat, d’antidoctrinarisme i de sentit comú.
Ja des de la fi del segle X, als comtats catalans, en una privilegiada situació entre el món oriental i el món occidental, fou iniciada la transcendental tasca d’intercomunicació de les tres cultures coexistents a la península Ibèrica, l’aràbiga, la judaica i la cristiana. Al monestir de Ripoll, sobretot, acudiren clergues de diverses procedències per traduir obres de la ciència antiga i de l’aràbiga, especialment de matemàtica, astronomia, medicina, i, després, també de filosofia. Un jueu català sobresortí igualment en aquesta labor: el rabí de Barcelona Abraham bar Ḥiyya (segle XII), matemàtic, astrònom i filòsof de tendència neoplatònica. En el clima de controvèrsia creat entre cristians, jueus i musulmans, sorgí, a mitjan segle XIII, la més vigorosa de les aportacions catalanes al pensament de l’època: la literatura filosòfica amb finalitat apologètica, que, seguint una iniciativa traçada per Ramon de Penyafort, general de l’orde dominicà, conrearen el dominicà Ramon Martí amb el seu Pugio fidei contra iudaeos (al qual replicà Šělomó ben Adreṭ) i, pocs anys després, Ramon Llull, amb una obra indubtablement més ambiciosa i rica. Ramon Martí s’inscriu dins un corrent d’orientació tomista, força arrelat aleshores, i que és representat per diversos dominicans, alguns dels quals, com Ferrer, professaren a París. Cap d’aquests, però, no posseïa l’extraordinària personalitat del mallorquí Ramon Llull, que sabé emprendre un camí personal per realitzar el seu vehement ideal de convertir els infidels per la via persuasiva i destruir intel·lectualment els heterodoxos de la Cristiandat, principalment els mestres averroistes de la Universitat de París. El seu pensament, que s’inscriu en la línia de la metafísica exemplarista de la tradició franciscana, té com a intuïció central la possibilitat de provar per la raó totes les veritats de la fe.
Tant la creació de l'Ars Magna (artifici lògic no aristotèlic capaç de fornir una prova irrefutable de les veritats de la fe mitjançant una enginyosa combinatòria de conceptes representats per símbols) com l’ús del català en moltes de les seves obres obeïen al desig d’aproximar la filosofia i la teologia al poble per tal de fer-lo accedir després al goig de la contemplació. Per això el misticisme que palesen les seves obres espirituals no és contradictori amb el seu racionalisme, sinó que n'és el resultat. Per tots aquests aspectes de la seva ingent labor, Llull inspirà un corrent intel·lectual bastant original, que prolongà, no sempre fàcilment, la seva presència durant segles als Països Catalans, i que arribà a influir en notabilíssims pensadors estrangers, com Nicolau de Cusa, Bruno, Leibniz i àdhuc, en certa mesura, els lògics moderns.
Contemporani de Llull fou Arnau de Vilanova, el més famós de tots els metges del seu temps i personatge, d’altra banda, sorprenentment polifacètic. Traductor d’obres mèdiques aràbigues, n'escriví també d’altres d’originals, que esdevingueren de consulta obligada arreu del món cristià, on esbossà tota una curiosa concepció de la natura, meitat racionalista, meitat animista i astrològica. Emprengué igualment una apassionada predicació moral sobre la fi pròxima del món, amb unes idees teològiques i reformistes sovint titllades d’heterodoxes.
De l'inici de la filosofia acadèmica a la reacció aristotèlica del segle XV
Amb la creació de l’estudi general de Lleida el 1300, fou possible d’obtenir dins el territori de la corona catalanoaragonesa —perduda Montpeller— els graus de batxiller i mestre en arts, dret i medicina, i, més endavant, també el de teologia. És d’aquest centre universitari —i, a partir del 1349, del de Perpinyà— i de moltes escoles catedralícies i conventuals, radicades a Barcelona, Tortosa, València, Perpinyà i Mallorca, d’on sorgiren, al llarg de tot el segle XIV, representants de les diverses tendències escolàstiques estrangeres, sobretot de les existents a les facultats de París, on alguns d’ells arribaren a professar. És el cas dels dominicans tomistes Vicent Ferrer, l’impressionant predicador escatològic, hàbil polític i conseller de papes i de reis, Nicolau Eimeric, el gran debel·lador de tota mena d’heretgies i adversari també dels primers lul·listes (com Pere Rossell), i Joan Montsó, famós per la seva intervenció a París en les lluites doctrinals entre tomistes i nominalistes. És el cas, també, dels franciscans escotistes Joan Bassols (deixeble tan dòcil del seu mestre com ho fou l’aragonès format a Lleida, Antonio Andrés, anomenat Scotellus), Pere Tomàs (defensor extremat del formalisme de l’escola), Guillem Rubió (força obert al criticisme nominalista) i Francesc Eiximenis (que propugnava una teocràcia política d’inspiració augustinianofranciscana). Un fervent defensor de la física natural escotista i opositor contundent d’aristotelistes i nominalistes fou el canonge tortosí Joan Marbres.
L’orde carmelità contribuí a la filosofia escolàstica amb diverses figures destacades, com Francesc Bacó, Joan Ballester, Pere Oller i Guiu Terrena, el més fecund i influent de tots ells, aristotèlic moderat de gran vàlua i polemista eficaç contra els heretges; entre els agustins cal esmentar Bernat Oliver. En les escoles judaiques catalanes d’aquesta època la difusió del pensament innovador filosoficoteològic de Maimònides suscità violentes lluites; la més interessant fou la que protagonitzà, a la segona meitat del segle XIV, el barceloní Ḥasday Cresques, que es proposà, tot enfrontant-se amb el seu correligionari, d’alliberar el judaisme de la filosofia aristotèlica, que criticà amb una extraordinària agudesa. És ben provada la profunda influència que Cresques, ensems amb un altre representant posterior de la mateixa escola barcelonina, Yosef Albó (segle XV), exercí sobre la filosofia de Spinoza.
La decadència general en què caigué l’escolàstica arreu d’Europa des de la darreria del segle XIV no podia deixar d’afectar les escoles cristianes dels Països Catalans, en les quals, a més, ni tan sols adquirí mai gaire pes específic la via moderna dels nominalistes, que era el corrent aleshores més destacat als centres universitaris capdavanters de l’estranger. En canvi, el lul·lisme seguí un camí ascendent des de la figura, ja citada, de Pere Rossell, el fundador de les escoles lul·lianes d’Alcoi i de Barcelona, fins a la creació, l’any 1483, de l’Estudi General Lul·lià, de Mallorca, principal centre d’irradiació del lul·lisme durant molt de temps. Els representants d’aquesta doctrina més importants que hom troba al segle XV són Joan Bulons, Joan Baró, Joan Llobet, Pere Daguí, que la introduí a Castella, Jaume Gener, el fundador del centre lul·lià de València, extraordinàriament actiu, i Arnau Descós. Sobre el fons d’aquest panorama, en general poc obert a les noves idees, es retallà el perfil lluminós d’algunes individualitats, sorprenentment sensibles al nou esperit humanista i renaixentista, cosa no gaire estranya si hom té en compte els contactes múltiples que hi havia amb Itàlia. Són ja, precursorament, entorn del 1400, les figures d’un Bernat Metge, que en Lo somni deixa traslluir un elegant escepticisme, i la d’un Antoni Canals, el gran humanista, que en diverses obres manifestà un senequisme cultivat.
A destacar, entrat el segle XV, la figura de Ramon Sibiuda, que ensenyà a la Universitat de Tolosa i que compongué el Liber creaturarum seu Liber de homine, obra apologètica, de fons augustinià i franciscà, amb influència lul·liana, però completament centrada en l’home, que exercí una àmplia influència en el període del Renaixement, especialment en Montaigne (que la traduí al francès) i, a través d’ell, més tard, en Pascal. Cal esmentar també el franciscà Anselm Turmeda, que apostatà del cristianisme i que, en la Disputa de l’ase, no amagà pas el seu agnosticisme sarcàstic envers les concepcions i les actituds dels cristians, cosa que el converteix en un dels més clars exponents de la profunda crisi espiritual de l’època. A la fi del segle XV es produí, encara, una forta reacció en defensa de l’aristotelisme, i a Barcelona un moviment d’edicions tomistes culminà amb l’obra, important, del dominicà Andreu Estanyol; a Roma es destacà, entre els catalans de la cort dels Borja, Pere Garcia, que refutà, per encàrrec d’Alexandre VI, les tesis neoplatòniques de Pico della Mirandola.
De l'humanisme del segle XV als corrents il·lustrats i neotomistes
Mentre al Principat tingué lloc, durant la primera meitat del segle XVI, un notable decaïment del pensament filosòfic (només Rafael Mambla, relacionat amb els humanistes europeus, fou un precursor de la renovació dels estudis filosòfics a Barcelona iniciada durant el professorat de Cosme Damià i Hortolà a l’estudi general), el País Valencià s’incorporà plenament al moviment humanístic i mantingué contactes fecunds amb molts focus europeus, sobretot amb els erasmistes. En primer lloc es destaca la personalitat universal de Joan Lluís Vives, que residí gairebé sempre als Països Baixos. Humanista insigne, propugnà una reforma pedagògica que el dugué a criticar la carcassa especulativa i la buidor dialèctica de l’escolàstica. Defensava un retorn a l’esperit experimentalista d’Aristòtil, que creia compatible amb els mètodes de la nova investigació científica, i posà en pràctica aquesta convicció en el camp de la psicologia, que alliberà de les subtilitats metafísiques per fer-ne una ciència basada en l’observació empírica, i s’anticipà així a la psicologia moderna. Pot ésser considerat també un precursor dels filòsofs escocesos del sentit comú en el camp de la gnoseologia.
L’erasmisme, limitat, a Barcelona, a un petit cercle (Vicenç Navarra, Rafael Joan) al voltant del vicecanceller Miquel Mai, tingué a València representants eminents, tant en el camp de la filologia i de l’erudició com en el camp més específicament filosòfic: alguns, exiliats, com Lluís Vives, a causa de llur ascendència hebraica (Pere Joan Oliver, Joan Martí Població, Joan Gelida); uns altres (Bernat Pérez de Chinchón, Francesc Dassió, Jeroni Conquers, Frederic Furió i Ceriol, Francesc Escobar i, sobretot, Pere Joan Nunyes) restaren al país fins que els processos de la inquisició (el 1563 foren condemnats els erasmistes Gaspar de Centelles i Jeroni Conquers) i l’actuació antihumanista d’Honorat Joan i, sobretot, de Cosme Palma de Fontes aconseguiren de posar fi al moviment de relativa llibertat intel·lectual; encara el 1595 moria a les presons de la inquisició Pere Galès, un notable deixeble de Pere Joan Nunyes.
Ja durant la primera meitat del segle s’oposà als erasmistes valencians el nominalista Joan Salaia; seguidor seu fou inicialment Joan Gelida, però sota la influència d’André de Gouvẽa aconseguí una notable fama com a humanista aristotèlic. El lul·lisme tingué una notable difusió gràcies als mallorquins Nicolau de Pacs, Arnau Albertí, Joan Seguí, Antoni Bellver i Antoni Llull, entre d’altres, i, sobretot, al canonge barceloní Joan Lluís Vileta, que aspirava a concordar Aristòtil amb Plató. Escolàstic independent i refutador de Lluís Vives fou el jesuïta Benet Perera. Durant la segona meitat del segle XVI florí als ambients universitaris de València i de Barcelona un aristotelisme clàssic d’arrel humanista, en el qual es destacaren, a més de Vileta, Antoni Joan Andreu, Narcís Gregori, Vicent Montanyès, Francesc Escobar, Joan Baptista Montllor, Pere Joan Montsó, Antoni Jordana, Antic Roca, Dionís Jeroni Jorba, Bartomeu Josep Pasqual, Jeroni Pla i, sobretot, Pere Joan Nunyes, home enciclopèdic que havia seguit inicialment, a París, les tesis antiaristotèliques de Pierre de la Ramée; el darrer representant d’aquest corrent fou Vicent Mariner, actiu durant el primer terç del segle XVII, en una època que, a causa de la Contrareforma i de la política d’aïllament intel·lectual de la monarquia hispànica, s’anaven inhibint les iniciatives culturals.
La filosofia oferia un panorama força monòton, reclòs en el peripatetisme escolàstic dels dominicans (Dídac Mas i Melcior Coronat) o dels carmelitans (Josep Blanc i Josep de Castellví i Lladró), en l’escotisme d’alguns franciscans (Josep Ferrer) i en el cercle de lul·listes mallorquins (Antoni Bosquets, Joan Riera, Ramon Sanglada, Antoni Barceló i Gaspar Vidal, i Francesc Marçal, que treballà en la reivindicació de l’autèntic Llull, aleshores ja molt mitificat). Aquesta situació durà fins a la fi del segle XVII, sense cap més excepció que la d’uns pocs esperits més inquiets pel desenvolupament modern de les ciències exactes o naturals, com el fisiognomista Esteve Pujassol. Però fou a partir de la fi del segle XVII que es manifestà un canvi: eren molts els qui sentien l’indefugible imperatiu de realitzar una àmplia renovació cientificofilosòfica. I tornà a ésser València l’avantguarda del nou moviment. El problema filosòfic aleshores més fonamental era el derivat de la imperiosa necessitat d’arraconar, sobretot, la vella astronomia i la física aristotèlica per incorporar-se al progrés científic, sense, per això, comprometre la fe cristiana, tant de temps recolzada en el bloc doctrinal fisicometafísic d’Aristòtil, que en semblava indissociable. Enfront de l’actitud més conservadora, encara molt arrelada fins a la meitat del segle XVIII i representada, principalment, per les tradicionals escoles tomista (com el dominicà Miquel Francesc) i suarista (com el jesuïta Josep Ponç, professor a Cervera, o el trinitari Josep de l’Esperit Sant, professor a Salamanca), i per l’escola lul·lista mallorquina, renovada per Jaume Costurer (al qual seguiren Rafael Barceló i, sobretot, Bartomeu Forners i Antoni Ramon Pasqual, defensors de Llull contra els atacs de Feijoo), la tendència renovadora es manifesta de bona hora a València amb Jaume Cervera, Joan Baptista Coratjà, Tomàs Vicent Tosca i Joan Baptista Berni, que adoptaren les concepcions cartesianes i gassendistes en la física i en la psicologia, mentre retenien encara, sobretot Tosca, molta cosa de la lògica i de la metafísica aristotèliques.
A la Universitat de Cervera, successora, des del 1717, de totes les antigues universitats del Principat, és a la major part de les càtedres reservades als jesuïtes on els nous corrents foren més acollits —discretament, però— i on hom elaborà un eclecticisme peripatètic empeltat de matemàtica i de física modernes (Mateu Aimeric, autor d’un sistema anomenat antiquo-novum, Bartomeu Pou, Tomàs Cerdà, Antoni Codorniu, Llucià Galliçà). Pensadors semblantment conciliadors foren a València Gregori Maians i, amb més independència i originalitat, Andreu Piquer. Amb l’expulsió dels jesuïtes (1767), l’escola filosòfica cerverina s’estroncà (tanmateix, sorgiren encara a Cervera figures com Ramon Llàtzer de Dou, l’introductor del modern pensament econòmic). Alguns jesuïtes representaren, a l’exili italià, un brillant i influent paper, sobretot Baltasar Masdeu, Joan Baptista Munyós, Joan Andrés i Morell i Antoni Eiximeno. Fou precisament a través dels tres darrers jesuïtes, valencians, i del jurista Josep Maimó i Ribes que penetrà la nova influència estrangera —l’empirisme de Locke i Condillac—, que originà un sensualisme obertament antiaristotèlic (uns altres jesuïtes exiliats, com els valencians Joan Baptista Colomes i Antoni Pinazo, seguiren —com Joan Andrés— el camí dels enciclopedistes francesos, però llur influència fou escassa als Països Catalans). El sensualisme, en canvi, provocà fortes reaccions de part dels escolàstics ultraconservadors, dels lul·listes (que basaven la “modernitat” del mestre en el seu inqüestionable antiaristotelisme) i també d’alguns escolàstics més oberts.
La renovació de la filosofia tomista fou promoguda a partir de mitjan segle XVIII per Joan Tomàs de Boixadors, Benet de Moixó i, sobretot, Fèlix Amat, que tant influí amb la seva obra didàctica en tots els medis eclesiàstics, fins entrat el segle XIX. Baltasar Masdeu, per la seva banda, fou l’impulsor de la neoescolàstica a Itàlia. Més estrictament tomista fou el mallorquí Felip Puigcerver; contradictor famós de la filosofia moderna fou el canonge gironí Francesc Xavier Dorca. La guerra del Francès i, després, la violenta repressió absolutista del regnat de Ferran VII no podien deixar d’afectar greument el desenvolupament cultural als Països Catalans. Amb tot, la Societat Filosòfica, que funcionà a Barcelona del 1815 al 1821, sabé aplegar els esperits més inquiets, tant en el camp de les lletres com en el de les ciències (entre els quals Joaquim Llaró i Vidal, Ramon Muns i Serinyà, Ignasi Santponç, Miquel Martí Cortada, Bonaventura Carles Aribau i Ramon López i Soler), i preparà l’ambient intel·lectual de la ciutat, on, en traslladar-hi la universitat des de Cervera el 1837, es produí la desclosa d’un nou pensament filosòfic en consonància amb la nova situació històrica del país.
Els corrents del segle XIX i del segle XX
A partir del primer quart del segle XIX, la reflexió filosòfica apareix visiblement lligada a les tensions que visqué la societat catalana. Hom hi pot distingir quatre corrents principals, que serpentegen per tot el segle XIX i que persisteixen parcialment fins i tot al segle XX: la filosofia del sentit comú, el neotomisme balmesià i, un poc després, la filosofia anarquista i el positivisme. La filosofia del sentit comú, d’arrel escocesa, que pot ésser considerada com a orientadora de la burgesia industrial, fou introduïda per Ramon Martí d’Eixalà, que la conegué a través de les versions que n'havien donat els espiritualistes eclèctics francesos (Pierre Royer-Collard i Théodore Jouffroy), i fou desenrotllada, sobretot, per Xavier Llorens i Barba, màxim exponent d’aquesta tendència, que s’inspirà directament en les fonts escoceses (Thomas Reid i William Hamilton), i per Pere Codina i Vilà, que fou també traductor al castellà de la Lògica de Stuart Mill (1853). Llorens i Barba cercà la fonamentació del pensament filosòfic en l’anàlisi de l’esperit de l’home, establint les seves tesis essencials sobre les bases del sentit comú, que assegura la percepció immediata del món exterior com dels primers principis lògics i morals. També esbossà una teoria de l’esperit nacional, segons la qual la filosofia és la més alta expressió de la consciència col·lectiva. Aquest corrent filosòfic ha arrelat tant profundament al país, que ha estat a vegades designat com a Escola Filosòfica Catalana.
Mentre l’anomenada Escola Apologètica Catalana (que encapçalarien Joaquim Roca i Comet i Josep M. Quadrado) es proposava de defensar la vigència de la filosofia catòlica tradicional, el neotomisme de Jaume Balmes encarnava la mentalitat que volia modernitzar-se sense perdre l’empara d’aquest pensament tradicional. Era el requeriment lògic d’una societat que s’enfrontava amb la classe obrera. Balmes heretà l’escolasticisme eclèctic del segle XVIII, tot incorporant alguns plantejaments de la filosofia racionalista i empirista prekantiana. La seva dependència de Claude Buffier, del qual són tributaris també els escocesos, explica que retrobi, paral·lelament al corrent abans esmentat, una certa doctrina del sentit comú. També té alguna afinitat amb la filosofia del sentit comú el tomisme de Salvador Mestres. D’altra banda, es destaca pel seu vigor i la seva originalitat el d’Antoni Comellas i Cluet. Però tant la filosofia del sentit comú com les diverses formes de neotomisme es marginaren de l’idealisme germànic. Amb més lentitud s’obrí pas, en la segona meitat del segle, la línia de pensament que havia d’oferir una base doctrinal a les lluites plantejades des de l’obrerisme: la filosofia anarquista, representada per Francesc Pi i Margall (bastant influït pel hegelianisme), Anselm Lorenzo, Joan Montseny (Federico Urales), Dídac Ruiz, i d’altres, que s’inspiraren en Proudhon i Bakunin, a diferència de l’anarquisme que es filtrà entre els intel·lectuals del grup de L’Avenç i que acusa més la influència de Nietzsche, Ibsen i Tolstoj. Anarquisme i neotomisme dominaren a Catalunya des de la mort de Llorens i Barba (1872) fins cap al 1910, l’època d’Eugeni d’Ors i del Noucentisme. Només serví de lleuger contrapunt a aquestes tendències una línia positivista, que, després de Marià Cubí i Soler, l’apòstol de la frenologia, és representada pels metges filòsofs Pere Mata i Fontanet i Josep Miquel Guàrdia (contraposats a llur col·lega, l’humanista eclèctic Josep de Letamendi), pel darwinista Pelegrí Casanovas i Ciurana (de gran influència a la Universitat de València), i, al final del segle, per Pompeu Gener i Babot i Pere Estasen i Cortada.
Al tombant de segle, el neotomisme balmesià trobà encara la seva expressió en Ignasi Casanovas. Pel que fa a la filosofia del sentit comú, aquesta hi és present, indirectament, a través de la influència que Llorens i Barba havia exercit en homes com Josep Torras i Bages (influït igualment per Balmes), el qual, amb La tradició catalana, contribuí a consolidar la doctrina del nacionalisme, Duran i Bas, adherit a l’escola històrica del dret, i Joan Flaquer, inspirador de la política conservadora. A Mallorca i també a Barcelona es desenvolupà a partir de la fi del segle XIX un nou moviment d’interès per la filosofia lul·liana, en el qual es destacaren Mateu Obrador, Joan Maura i Gelabert, Francesc Sureda i Blanes, el pare Querubí de Carcaixent, Joan Avinyó i, sobretot, Salvador Bové. Del capgirament promogut per Eugeni d’Ors, pensador classicitzant, defensor de la primacia de la intel·ligència, per contraposició al postromanticisme dels homes de la Renaixença, visqué la intel·lectualitat durant una quinzena d’anys, al moment de la consolidació de la societat burgesa catalana amb anhels d’expansió. Tanmateix, des del començament del segon decenni del segle XX, a la Universitat de Barcelona es desvetllà un nou interès pels estudis filosòfics amb la presència de Jaume Serra i Húnter, que se situa en la tradició de la filosofia del sentit comú (continuada després per Francesc Mirabent i Vilaplana, autor de valuosos treballs d’estètica), i de Tomàs Carreras i Artau, que renovà els estudis lul·lians i medievals (en una via seguida després pel seu germà Joaquim).
Paral·lelament es desenrotllà, en una línia d’ascendència positivista, l’obra de Ramon Turró, que, en Els orígens del coneixement: la fam, depassà el nivell científic estricte per enfrontar-se amb la problemàtica gnoseològica. El 1923, Turró, Serra i Húnter i Tomàs Carreras fundaren la Societat Catalana de Filosofia com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans. En un pla diferent i sense connexió amb cap escola, Francesc Pujols, jove encara i autodefinit “poeta maragallià”, escriví assaigs filosòfics intuïtius i personals. Per conductes diferents i amb unes altres intencions, Eugeni d’Ors i els joves professors universitaris afavoriren l’entrada de nous corrents del pensament europeu. Eugeni d’Ors tingué deixebles (Josep Maria Capdevila, Josep Farran i Mayoral) que després se separaren d’ell, però a la universitat barcelonina, sota la direcció dels professors esmentats (als quals s’afegí Pere Font i Puig), aparegueren noves generacions, en les quals es destacaren els noms de Joaquim Xirau, Joan Roura i Parella, Joaquim Carreras i Artau, Francesc Mirabent, Joaquim Bonet, Ramon Roquer i Joan Crexells. Alguna vegada ha estat designat aquest conjunt de mestres i deixebles amb el nom d'Escola de Barcelona. Tant Xirau com Roura i Parella publicaren la major part de llur obra a Mèxic i als EUA des del 1940. En llur època barcelonina introduïren les modernes filosofies (fenomenologia, teoria de les valors, historicisme, existencialisme). Ambdós havien rebut també influències d’Ortega y Gasset i, sobretot, de Manuel Bartolomé Cossío, de la Institución Libre de Enseñanza. Xirau començà el seu itinerari amb un intent de superació de l’idealisme subjectivista i el coronà amb un personalisme centrat en la idea de l’amor (el seu fill Ramon Xirau i Subies, a Mèxic, recollí aquesta tendència incorporant-hi la de Mounier). Roura i Parella desplegà una preocupació antropològica i pedagògica i donà uns cursos memorables (Art in Human Experience) a la Wesleyan University de Middletown.
Entre les últimes promocions universitàries anteriors a la guerra civil de 1936-39, Domènec Casanovas, Josep Calsamiglia, Josep Font i Trias, Jordi Udina i Martorell, Jordi Maragall, Francesc Gomà, Eduard Nicol i Josep Ferrater i Móra han estat tributaris dels anys culturalment pròspers de la Universitat Autònoma de Catalunya, impulsada, en aquesta branca, per Joaquim Xirau; Nicol i Ferrater i Móra són professors d’universitats americanes i autors d’una producció considerable. La reflexió de Nicol, centrada en l’home i en l’expressivitat com a forma d’ésser, desemboca en un realisme emparentat amb la filosofia del sentit comú. Hom troba igualment aquest realisme d’arrel catalana en Ferrater i Móra, autor d’un monumental Diccionario de filosofía i de diverses obres d’indubtable ambició teòrica, en les quals esbossa una filosofia “integracionista”. Els mateixos anys hom mantenia l’activitat del grup neotomista a la Balmesiana i a la revista Criterion, dirigida per Joan Tusquets amb una intervenció, a distància, del caputxí Miquel d’Esplugues. D’altra banda, els jesuïtes, especialment Orlandis, exercien una influència de la qual han estat tributaris Jaume Bofill i Francesc Canals. La rebrotada del neotomisme a la universitat correspongué a la postguerra, quan professaren Ramon Roquer, Joan Tusquets, Joaquim Carreras i Artau i Jaume Bofill i Bofill. Paral·lelament, reafirmà la línia escolàstica, a la Balmesiana, el jesuïta Joan Roig i Gironella, mentre altres membres del mateix orde, com Miquel Batllori o Eusebi Colomer, tractaren d’eixamplar els horitzons del pensament tradicional. Una segona etapa de la postguerra, a partir dels anys seixanta, forní, amb els primers inconformistes, l’estudi sistemàtic de Hegel i del materialisme dialèctic (Manuel Sacristán), com també de la lògica moderna (Sacristán, Jordi Pérez i Ballester) i d’algunes filosofies del passat anteriorment bandejades.
El darrer quart del segle XX
Coincidint amb la dissolució del règim franquista, la filosofia catalana començà a registrar la crisi dominant al pensament europeu, amb la pèrdua de vigència de l’existencialisme, l’estructuralisme, el marxisme derivat de l’escola de Frankfurt i el rebrot nietzscheà del decenni anterior. En aquests darrers anys la filosofia catalana viu la “crisi de les ideologies”, en un ambient que facilita l’eclecticisme i el replegament al món acadèmic. La universitat torna a marcar la pauta de l’activitat filosòfica catalana: els principals professors de la nova facultat (1985) de la Universitat de Barcelona són: F. Gomà, J.M. Valverde, J. Mosterín, A. Juncosa, R. Valls i F. Canals, mentre que el departament de filosofia de la Universitat Autònoma es consolida amb les aportacions de P. Lluís i Font, V. Camps, E. Trias i especialment J. Calsamiglia (1913-82), impulsors, alhora, de la fins ara única revista catalana de filosofia, Enrahonar (1981), que succeeix, així, Convivium desapareguda el 1976. Hi ha, mentrestant, un grup de revistes d’assaig, sovint de curta vida: Taula de Canvi (1976), Materials (1976) i Saber (1980), represa, aquesta, el 1985; l’any 1986, i dirigida per Max Cahner, ha reaparegut la prestigiosa Revista de Catalunya. En el terreny de l’edició cal fer esment també de la continuïtat de la Fundació Bernat Metge en l’acurada traducció dels clàssics grecollatins, així com de la creació de noves col·leccions editorials: “Arxius de Textos Catalans Antics” (Fundació Jaume Bofill, 1982); l’extensa sèrie de “Textos Filosòfics” (Laia, 1981) i els “Clàssics del pensament modern” (Edicions 62, 1982).
Hom ja disposa, doncs, de les obres cabdals de la filosofia en versió catalana. La docència de la filosofia en català és una de les principals preocupacions de la Societat Catalana de Filosofia, revifada el 1980 sota la presidència d’E. Colomer. Bé que de manera discreta, hom ha reprès els estudis sobre el passat filosòfic català, però no ha estat institucionalitzada encara, la recerca i la docència sobre aquesta especialitat. Quant a la creació filosòfica en particular, cal referir l’activitat del Col·legi de Filosofia (X. Rubert de Ventós, E. Trias, J. Llovet, A. Vicens, J. Ramoneda, M. Morey i d’altres), que s’ha preocupat per la temàtica del subjecte contemporani. D’altra banda, M. Sacristán, mort el 1985, és un dels representants principals, a la península Ibèrica, del marxisme crític europeu. A l’entorn del criticisme moral es mouen, més independents, els assagistes S. Pàniker, E. Subirats i N. Bilbeny. En el medi pròpiament acadèmic predomina el corrent de relectura dels clàssics (Kant, per P. Lluís; Hegel, per R. Valls; Freud, per F. Gomà), la filosofia analítica (J. Mosterín, D. Quesada, V. Camps) i el tomisme tradicional (F. Canals, J.M. Petit). Fora del Principat i també en ambients universitaris, han continuat llur obra assagística J. Ferrater i Móra, E. Nicol, R. Pàniker i R. Xirau, i s’han donat a conèixer també C.U. Moulines (filosofia de la ciència) i Ll. Sala-Molins (filosofia política).