La tradició sorgí al començament del segle XIX a Valls i al Camp de Tarragona, i s’estengué primer al Penedès i durant el segle XX a la resta de Catalunya, les Illes Balears i la Catalunya del Nord. També s’han començat a crear colles en altres indrets del món (Xina, Xile, Brasil i Argentina) gràcies al suport d’algunes de les principals formacions del país. Al llarg de la darrera dècada del segle XX i la primera del segle XXI, s’han recuperat els millors castells del segle XIX i s’han portat a plaça construccions que mai no s’havien fet abans. Cada temporada es poden contemplar a les millors diades alguns dels anomenats castells de gamma extra, els de màxima dificultat, a càrrec de les colles més expertes i amb un major nombre d’efectius. Aquesta elit està integrada pels Castellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa, la Vella dels Xiquets de Valls, la Joves dels Xiquets de Valls i els Capgrossos de Mataró. El fort arrelament i la singularitat d’aquesta tradició de la cultura popular explica que la UNESCO la declarés patrimoni immaterial de la humanitat el 16 de novembre de 2010. Potser no hi ha millor definició que el vers de Josep Anselm Clavé, “força, equilibri, valor i seny”, inclòs a la seva obra Els Xiquets de Valls, per descriure amb precisió les virtuts que han de tenir les persones que es dediquen a l’art d’aixecar castells humans. No és estrany que aquestes quatre paraules s’hagin convertit en un autèntic lema casteller.
El 8 de setembre de 2023 s’inaugurà a Valls Món Casteller. Museu Casteller de Catalunya, un espai de 2.800 m2 que inclou més d’una vintena de projeccions, jocs, un espai aïllat i immersiu amb instruments i el so dels diferents tocs de castell per descobrir les característiques de la música castellera, etc.
Parts i elements dels castells
La pinya
Procés de construcció d’un castell
La base de qualsevol castell és la pinya, el lloc on es troba el gruix de persones que donen suport a la resta de castellers que s’enfilen cap als pisos superiors. Aquests fonaments del castell estan integrats per castellers de la colla i altres persones que s’hi afegeixen i ajuden a compactar aquest morter humà. Al centre de la pinya trobem els baixos, dels quals n’hi ha tants com castellers hi hagi a cadascun dels pisos del tronc, i que se situen ben travats de braços i fent rotlle. En aquesta planta baixa, que en realitat és el primer pis del castell, es col·loquen també les crosses, que reforcen l’estabilitat dels baixos posant-se a sota de cada aixella, i a continuació els contraforts, les primeres mans, les segones mans, els laterals, els vents i les agulles. La seva missió és donar seguretat i solidesa al conjunt del castell, però especialment als baixos i als segons, que són els castellers del tronc que pugen a sobre dels baixos. A l’entorn del nucli principal de la base, el cap de colla dirigeix la formació de diferents cordons concèntrics de reforç i protecció, que tenen la doble funció de fermar el tronc i de fer de coixí humà per suavitzar els cops en cas de caiguda. Hi ha un darrer cordó de la pinya que fa pressió amb els braços estirats i vigila el desenvolupament del castell.
El tronc del castell
Tipus de castells
© Fototeca.cat
El tronc és la part visible del castell, i inclou des del pis que hi ha a sobre dels baixos fins al pis immediatament anterior al de dosos, que ja forma part del pom de dalt. L’alçada del tronc determina el grau de dificultat del castell i, començant per sota, inclou els segons, que és el primer pis visible en castells sense folres, els terços, que se situen a sobre dels segons, els quarts, els cinquens i així successivament. Els segons, que estan falcats per la pinya, els terços, que ho poden estar pels folres, i els quarts, a vegades reforçats per les manilles, són els encarregats de parar el castell. Es tracta de llocs de gran responsabilitat perquè, a més d’aguantar tot el pes del castell, estan totalment al descobert.
El pom de dalt
Els tres darrers pisos del castell formen el pom de dalt i sempre tenen la mateixa composició. Aquesta cúpula es reserva a la mainada de la colla i hi trobem primer els dosos, un pis integrat per dos castellers que mantenen la posició vertical, un enfront de l’altre, i que carreguen els seus peus damunt diferents pilars. A sobre s’hi col·loca l’aixecador o acotxador, que es posa ajupit, amb un peu a cadascun dels dosos i agafat als braços d’aquests mateixos castellers. L’aixecador acostuma a ser el casteller més petit amb l’objectiu de facilitar que l’enxaneta, que passa per sobre d’ell i també es col·loca ajupit, pugui maniobrar amb més comoditat i acabi fent l’aleta. Amb aquest gest d’enlairar el braç cap al cel, el menut casteller indica que el castell ja està carregat. L’enxaneta corona el castell enfilant-se per un costat i baixa immediatament per l’altre.
Folre, manilles i puntals
En els castells de més dificultat, es fa necessari reforçar la pinya amb altres faixes humanes als pisos immediatament superiors. Així, el folre se situa a sobre de la pinya, que ara rep el nom de soca, i malgrat que té una forma molt similar, la seva singularitat és que està format per molts menys castellers. Aquesta segona pinya s’utilitza per ajudar a subjectar els terços i falcar millor els segons en els castells més alts i fràgils, com per exemple el tres de nou amb folre. Seguint la mateixa lògica, les manilles serien una tercera pinya i, en aquest cas, els castellers se situarien a sobre del folre, al nivell dels terços, amb la finalitat d’ajudar a fixar els quarts. Un bon exemple seria el tres de deu amb folre i manilles. Finalment, en els castells més delicats, s’utilitzen els puntals, una quarta pinya de molt pocs castellers que s’ubica a sobre les manilles, al nivell precisament de quarts. Aquesta tècnica s’ha fet servir en els intents de pilar de nou amb folre, manilles i puntals, una construcció encara inèdita.
Modalitats de castells
La dificultat dels castells és determinada per l’alçada i el nombre de rengles, així com pel reforç que requereixen. Això vol dir que un castell serà més difícil com més alçada tingui i menys reforços (folres, manilles i puntals) es necessitin. La menor quantitat de rengles a bastir també augmenta la dificultat i, en conseqüència, els més complicats són els pilars, a continuació les torres i, tot seguit, els tresos, els quatres i els cincs. Hi ha dificultats afegides quan la construcció incorpora un pilar o agulla al mig, i també augmenta la valoració quan el castell, amb el pom de dalt ja col·locat, és aixecat per sota.
Finalització del castell
Si bé l’objectiu de la colla que aixeca un castell és descarregar-lo, no sempre es pot arribar a completar, i això fa que es puguin distingir i classificar les construccions humanes en funció del major o menor grau d’assoliment. Així, es parla d’intent quan el castell cau abans de carregar-se, però ja han sonat les gralles que donen validesa a la construcció. En aquests casos també es diu que el castell ha fet llenya. En canvi, si l’enxaneta i la resta de castellers baixen abans d’arribar-se a carregar el castell, tot i haver començat a sonar la música de gralles, es considera un intent desmuntat. El castell es dona per carregat quan cau després que l’enxaneta hagi fet l’aleta. Finalment, es considera descarregat quan tots els castellers que han participat en la construcció baixen sense caure després d’haver-lo carregat.
Música castellera
La gralla i el tabal són els instruments que acompanyen la construcció dels castells i n’accentuen els moments cabdals. La música indica l’evolució del castell, tant en el procés de carregar-lo com a l’hora de descarregar-lo. La peça que toquen els grallers i tabalers, generalment components de la mateixa colla castellera, és el Toc de Castells, i està composta de diverses parts. Es comença a tocar abans o després en funció del castell que s’està executant, i això vol dir que, si es tracta d’un castell de set, començarà a sonar la música a la pujada dels terços, mentre que si és de vuit arrencarà a la pujada dels quarts. Després del clímax musical, que coincideix amb l’aleta de l’enxaneta, comença a sonar la música de la baixada del castell fins a completar la descarregada.
Vestuari casteller
Cada casteller es vesteix amb la camisa del color que identifica la seva colla, pantaló blanc, faixa negra i mocador. Aquesta indumentària tradicional es va començar a utilitzar el 1929 en una actuació de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Barcelona. La camisa és de màniga llarga, amb coll de camisa, i sol portar l’escut de la colla cosit al pit. El pantaló és prou resistent per no trencar-se amb l’estrebada dels castellers que pugen, i té la cintura alta i estreta per evitar que llisqui. La faixa s’enrotlla al voltant del cos a l’alçada dels ronyons per protegir la zona lumbar, a la vegada que serveix de punt de recolzament per als castellers que pugen i baixen del castell, i que ho fan descalços. En canvi, els que toquen de peus a terra van calçats. El mocador és molt llarg, té forma triangular i és de color vermell amb punts blancs. A la pinya, sovint es porta lligat al cap o als canells, mentre que alguns castellers del tronc se’l lliguen a la cama dreta, per sobre del genoll, per fer de punt de suport. També hi ha qui el porta lligat a la cintura per evitar que la faixa es desenrotlli. Aquests darrers anys, sobretot a partir del 2006, la canalla dels pisos superiors (aixecador, enxaneta i dosos) va començar a utilitzar el casc de poliestirè expandit com a mesura de seguretat.
Orígens i principals etapes
L’origen de l’afició a aixecar castells humans està relacionat amb l’antic ball de valencians que sovint formava part de les processons religioses i el seguici popular de les festes majors. Al segle XVIII, aquest ball arribava a la seva apoteosi final enlairant una construcció humana que a poc a poc es va anar independitzant de la resta. Aquestes torretes, que era el nom amb el qual se les coneixia, arrelaren amb força sobretot a Valls, la ciutat que hom considera el bressol dels castells, al començament del segle XIX. Però amb anterioritat, al segle XV, ja hi havien les moixigangues, que també inclouen construccions humanes.
El primer castell documentat data del 1770 a l’Arboç, en una diada en la qual actuaren quatre colles de valencians i el cronista feia referència a un “castell de sis sostres”, mentre que el primer casteller del qual es té constància, l’any 1789, era conegut com el Cargol. L’afició a fer castells va viure una primera època d’or entre el 1851, quan es descarregà el primer tres de nou amb folre de la història, i el 1889, amb les colles Nova i Vella de Valls com a grans protagonistes. Durant aquells anys també s’assolí el pilar de vuit amb folre i manilles, així com un castell que esdevingué mític, el quatre de nou net. El cinc de nou amb folre, descarregat per la Vella de Valls, fou una altra fita important. Cal destacar que aleshores només comptaven com a vàlids els castells descarregats, mentre que els carregats molts cops esdevenien una pura anècdota.
Després vingué una etapa de decadència entre el 1889 i el 1926, any en el qual apareixen dues noves colles: els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell. Però la fidelitat de Vilafranca a seguir contractant les colles de Valls durant els anys de davallada explica que se li atorgués el nom de “plaça més castellera”, un reconeixement que encara es manté en l’actualitat.
La renaixença dels castells es va produir a partir del 1926 i fins al 1981. Durant aquest llarg període, que inclou la República, la Guerra Civil, la dictadura franquista i la transició, la revifalla castellera visqué moments molt diversos, però progressivament es crearen noves colles a Valls, Tarragona i el Vendrell, a les quals després s’hi van afegir les de Vilafranca i altres poblacions. El 1951, els Nens del Vendrell descarregaren el primer tres de vuit del segle XX, i a la dècada dels anys seixanta es feren tres edicions del concurs de Can Jorba, a Barcelona, en una època de màxima rivalitat entre els Nens i la Vella de Valls, que fou la colla guanyadora dels tres certàmens. El 1969, els Nens del Vendrell descarregaren el pilar de sis i el pilar de set amb folre, mentre que la Vella carregà el cinc de vuit.
La segona època d’or abasta el període que va del 1981 al 1993 i inclou la incorporació creixent de la dona a les colles castelleres, amb els Minyons de Terrassa, una formació nascuda el 1979, com a pioners. Les colles de Valls, més tradicionals, s’hi resistiren, però també acabaren cedint quan constataren les noves possibilitats que oferia fer pujar noies i nenes als pisos més alts dels castells. Paral·lelament a la integració de la dona, es millora l’aspecte tècnic i s’estudien de manera meticulosa els castells abans d’assajar-los i portar-los a plaça. El primer castell de nou del segle XX fou el quatre de nou amb folre descarregat per la Vella de Valls a la diada de Santa Úrsula de 1981. En els anys següents, l’altra colla de Valls —la Joves—, els Castellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa i la Jove de Tarragona també assoliren castells de nou pisos.
L’actual esplendor
Procés de construcció d’un castell
A mitjan de la darrera dècada del segle XX, concretament el 1993, comença una etapa sublim en el món casteller amb la primera construcció de gamma extra, la torre de nou amb folre i manilles, que carregaren els Minyons de Terrassa, el 21 de novembre, a la seva ciutat. Aquesta època de platí, que lluny d’extingir-se continua oferint nous registres, tingué el reconeixement de la UNESCO el 2010 quan atorgà un valor patrimonial a l’art d’aixecar castells. El millor aval d’aquest moment tan dolç és la seixantena de colles que hi ha repartides per tot el país, els més de 7.000 practicants absolutament amateurs que integren aquestes formacions, la dificultat creixent de les construccions que enlairen, la ja esmentada incorporació de la dona, la decidida internacionalització del fenomen casteller, el ressò als mitjans de comunicació i l’extraordinari esforç per garantir la màxima seguretat als participants.
La idea d’aspirar a esdevenir patrimoni immaterial de la humanitat va sorgir de la revista Castells, per bé que fou la Coordinadora de Colles Castelleres la que preparà un exhaustiu informe que tingué la complicitat de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura. La decisió final es prengué a Nairobi (Kenya) el 16 de novembre de 2010, i anà acompanyada d’un gran esclat d’alegria de tota la família castellera. Aquest reconeixement és la conseqüència lògica d’una llarga i fecunda època daurada dels castells que, sobre els fonaments que havien posat les colles de Valls i els Nens del Vendrell durant les dècades anteriors, ha permès a un selecte grup de formacions castelleres assolir unes construccions que només uns anys abans era difícil ni tan sols imaginar. Els Castellers de Vilafranca, acompanyats dels Minyons de Terrassa i les dues colles vallenques -la Vella i la Joves-, han trencat totes les barreres de la lògica constructiva carregant i descarregant un gran nombre de castells de gamma extra, tots aquells que tenen una valoració superior al tres i al quatre de nou amb folre.
Grans fites de l’època de platí
El rigor i l’autoexigència de les colles castelleres durant prop de vint anys és la clau dels grans èxits assolits i de la contínua millora de moltes agrupacions. A diferència del 2010, any en el qual la Vella de Valls es quedà lluny dels seus millors registres, el 2009 aquesta formació fou capaç de discutir l’hegemonia dels Castellers de Vilafranca. Per Sant Fèlix, en una diada molt disputada, la Vella sortí victoriosa gràcies al pilar de vuit amb folre i manilles descarregat a la ronda de pilars i que, en canvi, la colla vilafranquina no pogué assolir. La Vella dictà una altra lliçó de castells per Santa Úrsula sortint de plaça amb tres castells de gamma extra, la torre de nou amb folre i manilles, el pilar de vuit amb folre i manilles, tots dos descarregats, i el cinc de nou amb folre, aquest només carregat. Per la seva banda, per Tots Sants, foren els vilafranquins els qui plantaren tres construccions de gamma extra. Aquesta mateixa colla completà les dues principals novetats del 2009, el primer tres de nou amb folre i agulla descarregat de la història, a la diada del 31 d’agost a pròpia plaça, i el primer cinc de vuit amb agulla, en aquest cas a Reus. La millor actuació dels Minyons de Terrassa fou a Girona i inclogué dos castells de gamma extra. En una temporada en la qual el casc s’utilitzà amb normalitat al pis de dosos, els Alots de Llevant (Manacor) fou la primera colla de les Illes Balears a fer un castells de vuit pisos.
El 2008 fou dominat pels Castellers de Vilafranca, que van triomfar al Concurs de Tarragona amb una de les millors actuacions de la història, ja que descarregaren el quatre de nou amb folre i agulla, a més del pilar de vuit amb folre i manilles i de carregar dos castells d’extrema dificultat com són la torre de vuit neta i el quatre de nou net. Sant Fèlix fou un altre moment àlgid de la temporada, amb un total de sis castells de gamma extra, tres a càrrec dels amfitrions i un de cadascuna de les tres colles clàssiques d’aquesta mítica diada. Cal destacar que la Joves de Valls descarregà el seu primer cinc de nou amb folre i que la Vella coronà la torre de nou amb folre i manilles, un castell que feia set anys que no assolia, mentre que els Minyons carregaven el cinc de nou amb folre. Altres dades rellevants foren l’estrena dels Castellers de Sants com a colla de nou, així com el pilar de set amb folre carregat dels Castellers de Lleida. Els Castellers de Vilafranca viatjaren a Xile per donar suport a les colles que s’han creat en barris marginals d’aquest país com a mètode per a afrontar problemes d’exclusió social, mentre que la delegació d’una ONG brasilera es desplaçà fins a Vilafranca per aprendre la tècnica de fer castells amb objectius similars.
La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya rebé el 2007 el premi de cultura popular de la Generalitat, el mateix any que la Vella de Valls actuà a Frankfurt amb motiu de la Fira del Llibre. Els Castellers de Vilafranca foren els triomfadors de la temporada anotant vuit dels deu castells de gamma extra que s’assoliren.
El 2006 quedà marcat per l’accident mortal que patí la Mariona, una castellera que pujava a dosos en el tres de nou amb folre dels Capgrossos de Mataró, una de les colles paradoxalment més responsable i que pateix menys caigudes. La mort d’un casteller és un fet absolutament excepcional, com ho demostra que en tot el segle XX només es produí la defunció d’un enxaneta dels Nois de la Torre l’any 1983, a la vegada que també només es té constància de la mort d’un altre casteller al segle XIX. La forta sacsejada que commogué el món casteller tingué com a principal resposta l’aparició del casc per a millorar la seguretat dels enxanetes i aixecadors. Mentrestant, els Castellers de Vilafranca s’imposaren en les principals cites de la temporada, inclòs el Concurs de Tarragona i Sant Fèlix. En aquesta diada descarregaren el quatre de nou amb folre i agulla, el cinc de nou amb folre i el pilar de vuit amb folre i manilles, a banda de carregar el tres de deu amb folre i manilles. Per Tots Sants, els verds també descarregaren quatre castells de gamma extra. Un altre èxit dels Castellers de Vilafranca fou el primer tres de vuit amb el pilar.
L’any 2005, la colla vilafranquina assolí per Sant Fèlix la millor actuació de la història carregant la inèdita torre de nou amb folre i el tres de deu amb folre i manilles, així com el pilar de vuit amb folre i manilles, a més de descarregar el quatre de nou amb folre i pilar. Els Capgrossos de Mataró acabaren sent la tercera colla de la temporada, darrere de Vilafranca i els Minyons, i per sobre de les agrupacions vallenques, gràcies a la seva tripleta màgica i al pilar de set amb folre.
Els Castellers de Vilafranca també foren els millors el 2003, amb deu castells de gamma extra, i el 2004, any en el qual guanyaren el concurs per davant de la Vella de Valls. El 2002, els Minyons de Terrassa descarregaren per segona vegada a la història el tres de deu amb folre i manilles, una construcció que els Castellers de Vilafranca carregaren al concurs i els va permetre obtenir la victòria. Per Sant Fèlix, els Minyons foren més forts que els Castellers de Vilafranca, una formació que carregà el seu primer quatre de nou net per Tots Sants.
L’any 2001, les colles de Valls celebraren els 200 anys de continuïtat castellera, per bé que els noms de les dues formacions han anat variant amb el pas del temps. Al començament eren els Pagesos i els Menestrals, després foren la Muixerra i la colla del Roser, per evolucionar cap a les colles Vella i Nova, i acabar sent conegudes com la Vella i la Joves dels Xiquets de Valls. Aquell mateix any, per Sant Fèlix, es veié una de les millors diades de la història perquè, a banda dels quatre castells de gamma extra dels Castellers de Vilafranca, inclòs el tres de deu amb folre i manilles carregat, s’hi sumaren les construccions de gamma extra de les altres tres colles. Cal destacar que tant els Minyons de Terrassa com la Joves de Valls descarregaren el quatre de nou net. L’endemà de Sant Fèlix, els Castellers de Vilafranca descarregaren simultàniament el tres i el quatre de nou amb folre.
L’emblemàtic 2000 visqué una revifalla de les dues colles vallenques, sobretot la Vella, que s’equiparà als Castellers de Vilafranca i als Minyons de Terrassa. La Vella guanyà el Concurs de Tarragona carregant el tres de deu amb folre i manilles, un castell que també carregaren els Minyons de Terrassa. La Joves de Valls, per la seva banda, carregà sis vegades el quatre de nou net.
El segle XX, a nivell casteller, finalitzà amb dos castells que no s’havien aconseguit en tota la centúria: la torre de vuit neta, que carregaren els Castellers de Vilafranca per Tots Sants, i el tres de vuit aixecat per sota, que descarregà la Vella de Valls a Vila-rodona. Els Bordegassos de Vilanova s’estrenaren com a colla de nou amb el tres de nou amb folre, mentre que els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa lideraren la darrera temporada del segle. Barcelona, per la seva banda, arribà a les cinc colles i es convertí en la ciutat castellera més prolífica.
El 1998 fou un any important perquè dues colles es disputaren ser les primeres de la història a assolir un castell de deu pisos. A l’hora de la veritat es repartiren els honors perquè si bé els Castellers de Vilafranca foren els primers a carregar el tres de deu amb folre i manilles, un 15 de novembre a la capital de l’Alt Penedès, els Minyons de Terrassa foren els capdavanters a descarregar-lo només una setmana després, el 22 de novembre, a la seva ciutat. La colla terrassenca, que completà un any de somni, també fou la primera a descarregar el quatre de nou net, en aquest cas el 25 d’octubre a Girona. Els Castellers de Vilafranca guanyaren el Concurs de Tarragona, la mateixa temporada que dues formacions, els Xiquets de Tarragona i els Castellers de Barcelona, feren els seus primers castells de nou pisos.
En una etapa en la qual gairebé cada any els Castellers de Vilafranca assolien una millor diada del segle i de la història, l’any 1997 aquesta formació aconseguí vuit dels vint castells de gamma extra que es van veure. Els vilafranquins també descarregaren per primera vegada el mític pilar de vuit amb folre i manilles. Aquell any ja s’arribaren a comptabilitzar una seixantena de colles castelleres, incloses les que van néixer a la Catalunya del Nord i a l’Argentina.
El 1996 es contemplaren algunes construccions inèdites i se’n començaren a intentar d’altres que s’assolirien els anys següents. La Vella de Valls fou la primera a descarregar el cinc de nou amb folre un 27 d’octubre a la seva ciutat, la mateixa construcció que uns quants dies després descarregaren també els Minyons de Terrassa. Per la seva banda, els Castellers de Vilafranca foren els primers a descarregar el quatre de nou amb folre i pilar en l’actuació de Tots Sants. Aquesta colla, que guanyà el Concurs de Tarragona, també protagonitzà el primer intent d’un castell de deu pisos. La Joves de Valls intentà la torre de vuit neta, els Minyons de Terrassa provaren el quatre de nou net, i ells mateixos, juntament amb els Castellers de Barcelona, intentaren el tres de vuit aixecat per sota. L’anhelat sostre d’un castell de nou pisos fou assolit pels Xiquets de Reus.
L’any 1995 fou el de l’explosió dels Castellers de Vilafranca, que foren capaços de recuperar dos castells que feia més d’un segle que no s’executaven. Gràcies a l’habilitat i el domini en la construcció dels pilars, la colla vilafranquina descarregà el pilar de sis i el pilar de set amb folre, a la vegada que carregà dues vegades el pilar de vuit amb folre i manilles, un castell de gran fragilitat que pogueren assolir gràcies a l’extraordinària compenetració de l’equip de pilaners. El silenci que hi havia a la plaça de Vilafranca aquell 31 d’agost, quan s’aconseguí per primera vegada, era d’una emoció indescriptible. Més tard, per Tots Sants, els Castellers de Vilafranca també carregaren el primer quatre de nou amb folre i pilar del segle. Aquesta colla arrodoní la temporada descarregant la torre de nou amb folre i manilles, un castell que fins aleshores se’ls havia resistit. Per la seva banda, els Minyons de Terrassa foren els primers a carregar el cinc de nou amb folre el 24 de setembre a Barcelona, mentre que l’altra colla de la ciutat, els Castellers de Terrassa, feren el seu primer castell de nou pisos.
Com ja s’ha dit, aquesta època de platí havia començat el 1993 quan els Minyons de Terrassa carregaren la torre de nou amb folre i manilles, una construcció que l’any següent carregà també la Joves dels Xiquets de Valls. El mateix 1994, l’altra colla vallenca, la Vella, el descarregà per primera vegada el 23 d’octubre, a la diada de Santa Úrsula.
2010, un any memorable
Amb el reconeixement de la UNESCO com a culminació final, el 2010 fou un any excepcional a nivell casteller, per bé que la colla amb més solera, la Vella de Valls, no tingué una temporada gaire reeixida. Els Castellers de Vilafranca fou de nou la millor colla tant pel nombre de construccions assolides com sobretot per l’extrema dificultat de moltes d’aquestes construccions. Però, malgrat aquest domini indiscutible, els Minyons de Terrassa foren l’única colla capaç d’aixecar un castell de deu pisos, una gesta que serví de contrapunt a l’hegemonia dels Castellers de Vilafranca, a la vegada que permeté celebrar de la millor manera possible la distinció de la UNESCO. El tres de deu amb folre i manilles fou carregat a Terrassa només cinc dies després de la decisió de Nairobi. Per la seva banda, la colla vilafranquina brillà especialment en tres diades d’una exigent temporada: el Concurs de Tarragona, Sant Fèlix i Tots Sants. A la remodelada plaça de braus, els de la camisa verda guanyaren folgadament per cinquena vegada consecutiva, tot un rècord en la història d’un certamen que se celebra cada dos anys i que va optar per reduir a catorze el nombre de colles. En aquesta edició, el concurs visqué una modernització de l’espectacle i una implicació molt forta dels mitjans de comunicació, inclosa la lluïda retransmissió de TV3. Les colles de Valls quedaren molt lluny dels vilafranquins, sobretot la Vella, que només pogué ocupar el tercer lloc. A la diada de la Festa Major de Vilafranca, el 30 d’agost, la colla local dominà amb comoditat amb el quatre de nou amb folre i pilar, el cinc de nou amb folre, i la torre de nou amb folre i manilles, a més del pilar de vuit amb folre i manilles. En canvi, defallí en el seu intent de tres de deu amb folre i manilles. El tercer gran moment dels Castellers de Vilafranca arribà a la diada de l’1 de novembre, on firmaren la segona millor actuació de la història, només al darrere de la que ells mateixos oferiren el 2005. Aquest 2010 sortiren de plaça descarregant quatre castells de gamma extra de màxima dificultat, inclosa la torre de vuit sense folre, la primera que es completava a l’època moderna, i possiblement en tota la història. Es tracta d’un castell mític que molts aficionats consideren el símbol de la perfecció en l’art de les construccions humanes. A banda d’aquesta fita inèdita, els verds completaren també el tres de nou amb folre i pilar -el segon de la història- i el quatre de nou amb folre i pilar, així com el pilar de vuit amb folre i manilles. En aquella mateixa diada, els Capgrossos de Mataró es convertiren en la cinquena colla de gamma extra descarregant la torre de nou amb folre i manilles, un castell que venia a confirmar la solidesa del progrés assolit pels del Maresme en molt pocs anys. Els Minyons de Terrassa, que segueixen fidels a la seva filosofia de no participar en el Concurs de Tarragona, quedaren lluny dels vilafranquins en els dos principals enfrontaments directes, a la diada de Sant Fèlix, on es van limitar a carregar la torre de nou amb folre i manilles, i a la Festa Major de Barcelona, on els vilafranquins en tingueren prou amb el pilar de vuit amb folre i manilles per imposar-se als Minyons, tot i que tornaren a carregar la torre de nou amb folre i manilles. A diferència de temporades precedents, la Joves de Valls s’imposà a la Vella tant al Concurs de Tarragona com a les diades de Sant Fèlix i Santa Úrsula. En el cas concret de Barcelona, aquest 2010 es confirmà que els Castellers de Sants han esdevingut la millor colla de la ciutat per davant dels Castellers de Barcelona, que havien tingut tradicionalment l’hegemonia. Els de Sants descarregaren el seu primer quatre de nou amb folre a Vilafranca i ja tenen al seu abast l’anomenada tripleta màgica, és a dir, el tres i el quatre de nou folrats, a més del cinc de vuit. Pel que fa a les colles tarragonines, cal destacar l’excel·lent recuperació de la Jove de Tarragona, que no solament demostrà el seu domini de la tripleta màgica, sinó que assolí el 2011 un castell de gamma extra, el cinc de nou amb folre, i que torna a estar al seu màxim nivell.
El moment més àlgid de la Vella de Valls arribà al mes de maig durant el viatge a Xangai amb motiu de l’Expo que s’hi celebrà. En terres xineses, els vallencs descarregaren un tres de nou amb folre, la primera construcció de nou pisos que es podia veure fora d’Europa. Precisament, el fet d’haver traspassat moltes fronteres és un dels grans reptes assolits aquests darrers anys per les colles castelleres. A banda de les actuacions a l’estranger, que cada vegada són més freqüents, cal destacar l’aparició de colles a la Xina, Xile i el Brasil, apadrinades per algunes de les formacions capdavanteres, com ara la Vella de Valls i els Castellers de Vilafranca. També cal destacar la presència dels Castellers de Vilafranca, a l’agost del 2011, a la festa dels govindes, el concurs de construccions castelleres que es fa anualment a la ciutat índia de Bombai. Més a prop, en l’àmbit dels Països Catalans, els castells també han arrelat amb força a les Illes Balears i a la Catalunya del Nord, dos territoris que tenen un parell de colles en actiu. Al Principat ja fa anys que el fenomen casteller va sortir del Camp de Tarragona i del Penedès per expandir-se arreu del país, sobretot a partir de la dècada dels anys noranta del segle passat.