i literatura castellana | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

literatura castellana

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Literatura en llengua castellana.

Més específicament, hom circumscriu aquest terme a la literatura en castellà produïda dins l’Estat espanyol mentre que considera a part les literatures (argentina, mexicana, colombiana, etc) produïdes dins l’àrea de parla castellana de l’Amèrica Llatina.

Edat mitjana

La literatura medieval castellana tingué unes característiques molt definides, originades per la situació política especial de la Reconquesta, per l’existència d’uns forts corrents de transmissió oral i joglaresca, per la coexistència amb estructures culturals orientals, principalment àrabs, i per una forta influència francesa a través de les peregrinacions del camí de Sant Jaume de Galícia. Així, cal distingir una literatura popular de transmissió oral, generalment anònima, enfront d’una literatura de tipus més culte, de transmissió manuscrita, d’autor normalment conegut i de temes basats en fonts documentades, sovint de tradició clàssica. D’altra banda, les primeres manifestacions líriques castellanes (que cal establir, per restes posteriors, en diversos tipus com serranillas, mayos o marzos, cants de sega, etc) entronquen formalment i estèticament amb dos gèneres poètics orientals: les ḫarǧa i els zejels. El descobriment d’una cinquantena de ḫarǧa en llengua mossàrab, algunes anteriors en cent anys al Cantar de Mio Cid, ha confirmat l’existència d’un tronc peninsular de lírica popular que degué ésser l’antecedent pròxim dels villancicos castellans i de les cantigas d’amigo galaicoportugueses. El gènere autènticament popular entre el públic castellà fou l’èpica, transmesa pels joglars amb les cançons de gesta. D’origen germànic, però amb una forta influència francesa, l’èpica castellana es caracteritzà per la sobrietat i el realisme, molt pròxim a la historicitat, la qual cosa ha fet que la cançó de gesta prosificada sigui un dels elements fonamentals que componen les cròniques castellanes. Les cançons de gesta són compostes per tirallongues irregulars de versos de rima assonant, amb una forta tendència als versos de setze síl·labes segons la mètrica castellana. Enfront de la creació literària joglaresca s’aixeca la tasca culta dels autors del mester de clerecía, de caràcter molt més minoritari i refinat, pròpia de clergues i cavallers. La poesia del clergat es basa formalment en el vers alexandrí agrupat en cuaderna vía, amb una temàtica hagiogràfica i mariana en l’obra de Gonzalo de Berceo (1195-1264), de llegendes clàssiques en el Libro de Alexandre o en el Libro de Apolonio, o culta, però que no pogué evitar la influència èpica en el Poema de Fernán González. El teatre medieval nasqué d’un procés de dramatització de les festes religioses, bé que el seu naixement i desenvolupament fou més tardà i escàs que a Catalunya. Les primeres manifestacions són uns simples dramas litúrgicos, entre els quals és inscrit l'Auto de los Reyes Magos, del qual ha estat conservat un breu fragment. Al costat d’aquest teatre religiós n'existí un altre de profà, l’anomenat juegos de escarnio. La prosa aconseguí una fixació literària i científica amb l’obra d’Alfons X el Savi (1221-84) i de la seva escola: en la primera època (fins vers el 1260) hom recollí i traduí obres de procedències diverses, tot fixant una llengua que donà resultats reeixits i originals en el segon període. Aquesta prosa adquirí una gran categoria amb l’obra de Juan Manuel (1282-1349), el primer escriptor amb voluntat d’estil de tota la literatura castellana. Juan Manuel posseí una prosa sòbria, de forta tendència conceptuosa, carregada de sentit didàctic. Cap al 1330 es devia acabar la redacció primera del Libro de Buen Amor, conjunció d’elements lírics i narratius, d’origen molt divers, units pel “jo” del narrador, l’Arcipreste de Hita. L’obra, de contingut amè i realista, té una intenció didàctica i una estructura original. En el Rimado de Palacio, López de Ayala (1332-1407) abocà tota una visió del món del s XIV. Home d’esperit modern, fou autor d’unes extraordinàries Crónicas on es mostrà com a historiador prerenaixentista, interessat en la descripció del caràcter dels protagonistes. Durant el s XV s’efectuà la transició dels elements medievals cap a l’humanisme. La literatura, sota les influències italiana i dels clàssics llatins, que substituirien la francesa i la provençal, es tornà aristocràtica i refinada i s’omplí de formes cultes i complicades. La influència llatina es reflectí en la poesia i també en la prosa. La poesia estigué dominada pels dos grans metres castellans, el dodecasílabo i l'octosílabo, i fou agrupada en cançoners: el Cancionero de Baena, entorn de la cort de Joan II, i el Cancionero de Stúñiga, de la napolitana d’Alfons IV el Magnànim. Aparegueren els primers romances viejos coneguts i també els primers assaigs per assimilar la mètrica italianitzant. La poesia del s XV es caracteritzà per la multiplicitat de corrents temàtics i per la capacitat de recollir en poemes de circumstàncies fins els més petits esdeveniments quotidians, gènere poètic que rebé des d’aleshores el títol de poesia de cançoner. Hi hagué un corrent de poesia culta, doctrinal, d’influència dantesca, representada pels poemes majors de Juan de Mena (1411-56) o del Marquès de Santillana (1398-1455), i que coexistí amb les clàssiques defunsiones o elegies, com les Coplas a la muerte de su padre de Jorge Manrique (1440-78). Hom conreà també la sàtira social i política en les Coplas del Provincial, en les de ¡Ay, panadera! o en les Coplas de Mingo Revulgo. En la prosa apuntaren ja els nous corrents de mentalitat moderna: la historiografia concedí cada cop més importància al factor individual, fins i tot amb l’aparició d’un gènere nou, el retrat, físic i moral, conreat per Fernán Pérez de Guzmán (1376-1460) i Hernando del Pulgar (1468-93). Paral·lelament a les cròniques de tipus regi, aparegueren les cròniques particulars o domèstiques: El Victorial i la Crónica de Don Álvaro de Luna. La novel·la del s XV és representada per dos gèneres: la novel·la sentimental, amb les obres de Juan Rodríguez de la Cámara o del Padrón (mitjan s XV) i Diego de San Pedro (segona meitat del s XV), i la novel·la de cavalleria, representada pels llibres d'Amadís, les primeres versions manuscrites dels quals corregueren al llarg de tot el segle, bé que només adquiriren forma impresa el 1508. Al s XV es tanca amb una de les obres més debatudes i interessants de la literatura peninsular: La Celestina (1499), comèdia per a ésser llegida, on es barregen els elements més cultes i més populars. La tradició del teatre medieval, patent en l’obra breu, de caràcter religiós, de Gómez Manrique (1412-90), cobrà nova vida al final del s XV i la primera meitat del s XVI en unir-s’hi un altre corrent renaixentista, representat per la comèdia de tipus humanístic i per les farses i èglogues pastorals, de caràcter religiós i profà, conreades per Juan del Encina (1468-1529), Lucas Fernández (1474-1524), Bartolomé de Torres Naharro (1476-1524), i que culminà en la síntesi perfecta del teatre del portuguès Gil Vicente (1465-1537), plena d’un profund lirisme.

El Renaixement

El Renaixement castellà correspon als regnats de Carles V i Felip II. Amb la poesia renaixentista triomfaren les formes mètriques italianitzants, i aquesta renovació significà, a més, la consolidació del petrarquisme i del platonisme. El triomf es degué, sobretot, a l’èxit de la publicació conjunta, el 1543, de l’obra de Garcilaso de la Vega (1501-36) i del català Joan Boscà (1490-1542). La poesia de Garcilaso, feta segons formes mètriques basades en l'endecasílabo i l'heptasílabo, se centra en l’amor, amb una visió estilitzada i delicada de la natura. Aquestes innovacions foren aviat seguides per un gran grup de poetes, com Hernando de Acuña (1520-80), Gutierre de Cetina (1520-57), etc, i coexistiren durant tot el s XVI i part del XVII amb la cançó tradicional vinculada a les escoles poètiques del final del s XV, representades en el Cancionero general (1511) reimprès durant tot el s XVI. La prosa de l’època de Carles V estigué impregnada d’influència erasmista, representada per humanistes com els germans Alfonso i Juan de Valdés (1490-1532, 1499-1541). El descobriment i la conquesta d’Amèrica determinaren el naixement d’una nova historiografia que s’inicià amb les Relaciones de Cristòfor Colom i continuà amb les obres de Francisco López de Gómara (1512-72), Bernal Díaz del Castillo (1492-1581), Bartolomé de las Casas (1474-1569), etc. La problemàtica politicoreligiosa de l’època imperial produí l’obra més interessant del s XVI, l’anònima Vida del Lazarillo de Tormes (1554), d’estructura autobiogràfica i antecedent de la novel·la picaresca. La segona meitat del s XVI, època de Felip II, es caracteritza per una major preocupació pels problemes espirituals, dins la línia del Concili de Trento i la Contrareforma; és l’època de l’ascètica, del predomini de la novel·la pastoral i del ressorgiment de la neoscolàstica. La poesia es dividí en dos forts corrents: l’escola salmantina, filosòfica i religiosa, representada per Luis de León (1527-91), i el grup sevillanogranadí, representat per Fernando de Herrera (1534-97), en el qual hi ha un fort predomini dels elements formals sobre els íntims, i que anuncià, en part, el moviment barroc posterior. Els místics castellans no escrivien amb intenció literària, sinó il·lustrativa, però, tot i això, Juan de Ávila (1502-69), Luis de Granada (1504-88), Teresa de Ávila (1515-82), i Juan de la Cruz (1542-91), crearen obres de qualitat i bellesa sorprenents. La novel·la més característica del gènere pastoral fou la Diana del portuguès Jorge de Montemor (1520-61), que influí, en La Galatea, Miguel de Cervantes (1547-1616). Aquest, amb l’excepcional novel·la El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605-15), representà la culminació de la naturalitat renaixentista i l’aparició del tema del desengany, preludi de la nova època barroca. Tota la seva obra, oscil·lant entre les dues èpoques, representà una originalitat potent dins uns corrents tradicionals. Al tombant del s XVI i començ del XVII foren publicades les primeres novel·les picaresques: El Guzmán de Alfarache (1599), de Mateo Alemán (1547-1615), La pícara Justina (1605), de Francisco López de Úbeda, i les Relaciones de la vida y aventuras del escudero Marcos de Obregón (1618), de Vicente Espinel (1550-1624), que coincidiren amb l’aparició del Barroc i iniciaren un procés de desnovel·lització que es faria patent al llarg del s XVII i que culminà amb El Criticón.

El Barroc

El Barroc, des del punt de vista literari, se centrà en dos corrents: culteranisme, amb predomini dels elements externs, i conceptisme, que aspirà a la creació d’obres de significat profund i concentrat, escrites amb un llenguatge concís. La poesia culterana tingué la seva millor representació en els poemes llargs de Luis de Góngora (1561-1627), la Fábula de Polifemo (1612) i les Soledades (1613), i en els dels seus principals seguidors, com el comte de Villamediana (1585-1622), Juan de Jáuregui (1583-1641), Pedro Soto de Rojas (1590-1655) i Gabriel de Bocángel (1608-58). Entre els qui l’atacaren es destacà Francisco de Quevedo (1580-1645), el millor representant del corrent conceptista amb una poesia existencial, angoixada per la desil·lusió i la malenconia barroques, i d’una gran intensitat amorosa i religiosa. Quevedo fou també un gran prosista: ascètic en la seva Providencia de Dios, preocupat per complexos problemes en La cuna y la sepultura, i realista amb Historia de la vida del Buscón llamado don Pablos (1626). La prosa conceptuosa arribà, amb Baltasar Gracián (1601-58), a la culminació del seu procés. Un cas a part fou l’obra de Lope de Vega (1562-1635), multiforme i inclassificable. Tots els gèneres el temptaren i en tots aconseguí un èxit extraordinari. Fou, però, sobretot, el creador d’un teatre de característiques renovadores, de gran acceptació popular, basat en la ruptura de les tres unitats, la barreja dels elements tràgics amb els còmics, la interpolació de cançons tradicionals, etc. La seva obra fou continuada per Tirso de Molina (1571-1648), Antonio Mira de Amescua (1574-1644), Juan Ruiz de Alarcón (1580-1639). La tradició del teatre de Lope de Vega, unida al gust per un llenguatge culterà, abocà al teatre més profund, perfecte en la seva construcció, de Pedro Calderón de la Barca (1600-81), que tractà tots els gèneres dramàtics i fou el millor especialista en la creació d’actes sacramentals.

El Neoclassicisme

L’inici del s XVIII i l’entrada d’una nova dinastia no significaren cap canvi en la literatura castellana, la qual continuà fidel a un barroquisme esgotat. Diego de Torres Villarroel (1693-1770), especialment per les seves obres de caire narratiu, fou l’única figura important dins un grup de poetes i dramaturgs mancats d’originalitat. El contacte amb el classicisme francès fou una de les causes fonamentals de la renovació. Un canvi total es produí respecte a la concepció de la literatura, vista ara com a mitjà per a unes finalitats ètiques i formatives. La raó i la norma inspiraren la creació (regida per principis d’ordre, bon gust, domini de l’emoció i la imaginació) del Neoclassicisme, que culminà amb el regnat de Carles III. Ja el 1737, però, havien aparegut la Poética de Luzán (1702-54), base teòrica del Neoclassicisme castellà, els Orígenes de la lengua española del valencià Gregori Maians (1699-1781), i fou iniciada la publicació del Diario de los Literatos. L’afany de saber i l’esperit crític que caracteritzà la Il·lustració produí un gran desenvolupament de la prosa no creativa. Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764), José Cadalso (1741-82) i Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811) foren les tres figures més destacades, al costat d’erudits com Enrique Flórez (1702-73) i el grup de jesuïtes expulsats. Juan Pablo Forner (1756-97) posà la seva erudició al servei d’una intencionalitat polèmica o, fins i tot, satírica. La prosa de creació tingué poca importància; en novel·la, a més de la Vida de Torres Villarroel, cal esmentar el Fray Gerundio de José Francisco de Isla (1703-81). Cap al final del segle hi hagué un augment de l’interès per la novel·la, interès que, amb l’excepció del Eusebio de Pere Montengón (1745-1824) i la Serafina de José Mor de Fuentes (1762-1848), fou satisfet a base de traduccions. El teatre de la segona meitat del segle fou dominat per la influència francesa, llevat d’algun autor aïllat, com el sainetista Ramón de la Cruz (1731-94). Una polèmica violenta tingué lloc entorn de la valoració de la comèdia castellana del Segle d’Or, i el 1765 hom arribà a la prohibició dels “actes sacramentals”. Representants del teatre neoclàssic foren Nicolás Fernández de Moratín (1731-80), Vicente García de la Huerta (1734-87) i Leandro Fernández de Moratín (1760-1828), el de més categoria artística. La poesia no escapà a la mediocritat que caracteritzà la literatura de creació del s XVIII. El grup poètic de més interès sorgí a Salamanca, relacionat amb Cadalso i Jovellanos, autors també de poemes; Juan Meléndez Valdés (1754-1817) i Diego Tadeo González (1732-91) foren les figures d’aquest grup. D’altra banda, Félix María de Samaniego (1745-1801) i Tomás de Iriarte (1750-91) foren els autors més destacats de faules poètiques. Una sèrie de poetes (Nicasio Álvarez de Cienfuegos, 1764-1809; Juan Bautista Arriaza, 1770-1837; Juan Nicasio Gallego, 1777-1853; José Quintana, 1772-1857; Manuel M. de Arjona, 1761-1820; Félix José Reinoso, 1772-1841; Alberto Lista, 1775-1848; etc), nascuts ja ben entrada la segona part del segle, feren de pont entre el s XVIII i el Romanticisme. Sevilla i Salamanca són els focus d’aquest moment poètic, que presenta ja trets propis d’una nova sensibilitat, pròxima a la romàntica.

Romanticisme i Realisme

La penetració del Romanticisme fou resultat del contacte amb la cultura europea produït gràcies a la presència d’elements estrangers, com Nicolás Böhl de Faber a Cadis o la llarga estada en capitals europees, Londres i París principalment, dels exiliats liberals. La literatura romàntica castellana difícilment aconseguí, tanmateix, de sobrepassar la mediocritat. Assolí, per contra, un ampli ressò popular, viu fins ben avançat el segle. L’estrena, el 1834, de La conjuración de Venecia de Francisco Martínez de la Rosa (1787-1862) ha estat considerada com a data de l’aparició del moviment romàntic a Castella. Seguiren les estrenes de Don Álvaro o la fuerza del sino (1835) del duc de Rivas (1791-1865), El Trovador (1836) d’Antonio García Gutiérrez (1813-87) i Los amantes de Teruel (1837) de Juan Eugenio de Hartzenbusch (1806-80). Pocs anys després, José Zorrilla (1817-93) creà (1844) el popularíssim Don Juan Tenorio. En totes aquestes obres apareixen dues característiques: el tractament, gairebé sempre nacionalista, d’una temàtica històrica, i una aproximació a la dramatúrgia del Segle d’Or. D’altra part, Manuel Bretón de los Herreros (1796-1873) fou el representant més significatiu d’un corrent de comèdia costumista. Quant a la poesia, predominà la de tipus narratiu, llegendari o històric, la qual tingué en els esmentats Rivas i Zorrilla els dos autors més caracteritzats. José de Espronceda (1808-42) fou el poeta més variat i de més qualitat. La prosa de creació anà unida al progressiu desenvolupament del periodisme i a l’augment del públic lector de novel·les. En relació amb el primer fenomen cal situar el gènere costumista, conreat per Serafín Estébanez Calderón (1796-1867), Ramón de Mesonero Romanos (1803-82) i altres, i superat per Mariano José de Larra (1809-37) en transformar-lo en crítica social. Quant a la novel·la, bé que les traduccions continuaren predominant, autors com Patricio de la Escosura (1807-78) intentaren la novel·la històrica seguint Walter Scott, igualment com féu a Barcelona Ramón López Soler (1799-1836). Cap als anys quaranta s’estengué la “novel·la de fulletó”, a imitació de Sue, que tingué una llarga continuïtat. Ja a la segona part del segle hi hagué importants exponents de la supervivència del gust romàntic: Gustavo Adolfo Bécquer (1836-70), precursor, en certs aspectes, de la poesia moderna, i el grup que l’envolta, assimilador d’influències germàniques i populars; el dramaturg José Echegaray (1832-1916) utilitzà el més exagerat Romanticisme dins un teatre d’idees, i recollí, en les seves últimes obres, alguns aspectes superficials d’Ibsen. Altres autors alternaren el drama històric amb la tragèdia clàssica i l’'alta comèdia’ de base realista i moralitzant: Ventura de la Vega (1807-65), Adelardo López de Ayala (1829-98) i Manuel Tamayo y Baus (1829-98). Els dos poetes de més prestigi a la segona meitat del s. XIX, Ramón de Campoamor (1817-1901) i Gaspar Núñez de Arce (1834-1903), han experimentat, al s. XX, un important procés de desvaloració, que ha estat estès a tota la poesia de la Restauració, de la qual és difícil de salvar res més que els intents innovadors de Salvador Rueda (1857-1933). Contrastant amb la poesia apareix el ressorgir de la novel·la, la qual s’incorpora, amb un cert retard cronològic, al procés literari europeu. Després dels intents fracassats de Fernán Caballero (1796-1877), Pedro Antonio de Alarcón (1833-91) col·locà la seva obra narrativa al servei d’unes tesis reaccionàries mentre Juan Valera (1829-1905) cercava una fórmula personal i lliure de la novel·la i José Pereda (1833-1906) no aconseguia de superar les limitacions costumistes i ideològiques. Benito Pérez Galdós (1843-1920) fou el creador i la figura màxima de la novel·la realista castellana, gènere que donà, dins el decenni dels vuitanta, les seves obres capitals: La regenta de Leopoldo Alas (1852-1901), Fortunata y Jacinta del mateix Pérez Galdós i Los pazos de Ulloa d’Emilia Pardo Bazán (1851-1921). Destacà també el novel·lista Armando Palacio Valdés (1853-1938). Aquests mateixos anys de la Restauració la crítica experimentà una revaloració, gràcies a l’obra de Valera, d’un grup d’autors formats en el krausisme (entre els quals Alas), de Pardo Bazán, de Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912), i d’altres.

De la generació del 98 a la guerra civil

Cap al final del s XIX, la pregona crisi ideològica produïda a tot Europa repercutí en el camp literari, on es produí un procés d’intel·lectualització i de reivindicació dels aspectes formals. L’anomenada generació del 98 i el moviment modernista representaren la renovació de la literatura que ja apuntava en les últimes obres dels narradors realistes, mentre el valencià Vicent Blasco i Ibáñez (1867-1928) i tota una sèrie de novel·listes mediocres prolongaren les bases estètiques del realisme vuitcentista. La nova literatura correspon a una actitud crítica enfront de la societat espanyola i a un afany de crear un estil literari de tipus personal. Ángel Ganivet (1865-98), precedent dels homes del 98, utilitzà diversos gèneres literaris per a expressar la seva concepció del món. Igualment ho feren Miguel de Unamuno (1864-1936), novel·lista, poeta, dramaturg i assagista, i Ramón M. del Valle-Inclán (1866-1936), que alternà la novel·la amb el teatre i la poesia. Per contra, el basc Pío Baroja (1872-1956) es lliurà a la construcció d’un món novel·lístic personal. Dins aquesta generació del 98 han estat situats, a més d’Antonio Machado (1875-1939) i Jacinto Benavente (1866-1954), una sèrie d’escriptors de segona fila, respecte als quals caldria fer una revisió crítica: Manuel Cigés (1837-1936), el valencià Azorín (1874-1967), el basc Ramiro de Maeztu (1874-1936), Eugenio Noel (1885-1936) i d’altres. El Modernisme, influït per l’obra del sud-americà Rubén Darío (1867-1916), proporcionà el camí de sortida a la lírica castellana. Es produí un procés de superació constant en el qual cada poeta aportà una veu pròpia i original. Al costat de Manuel Machado (1874-1947), representant més qualificat del grup fidel en gran part al Modernisme, figuren, ensems amb Unamuno i Valle-Inclán, els dos autors de més influència al llarg del segle: Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez (1881-1958). León Felipe (1884-1968) i José Moreno Villa (1887-1955) fan de pont entre aquells autors i l’anomenada generació del 27 o de la Dictadura. Autors d’una qualitat artística i d’una personalitat difícilment igualables en la poesia moderna són Pedro Salinas (1891-1951), Jorge Guillén (1893), Juan Larrea (1895-1980), Gerardo Diego (1896), Federico García Lorca (1898-1936), Vicente Aleixandre (1898-1984), Dámaso Alonso (1898), Rafael Alberti (1902), Manuel de Altolaguirre (1905-59). Una altra gran figura és Miguel Hernández (1910-42). Molts dels trets dels escriptors del 98 continuen en els novel·listes Gabriel Miró (1879-1930), valencià, Ramón Pérez de Ayala (1880-1962) i Benjamín Jarnés (1888-1949), guiats pel mateix afany d’innovació i de preocupació expressiva, que també es dóna en la narrativa humorística de Ramón Gómez de la Serna (1888-1962). L’assaig literari, històric i filosòfic, i també alguns camps de l’erudició, visqueren uns moments brillants gràcies a l’obra de Manuel Azaña (1880-1940), del català Eugeni d’Ors (1882-1954), de José Ortega y Gasset (1883-1955), d’Américo Castro (1885-1972), de Gregorio Marañón (1887-1960) i de Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), entorn del qual es formà una important escola filològica. El teatre es desenvolupà segons dues línies diferents: una de renovadora, que intentà de crear un teatre minoritari, i una altra al servei del gust del públic burgès. La major part dels autors que conreen la primera línia procedeixen d’altres gèneres, i entre tots ells destaca l’obra de Valle-Inclán; a aquesta línia pertanyen també Unamuno, el català Jacint Grau (1877-1958) i García Lorca. Dins la segona línia hi ha Benavente i els seus seguidors, els autors que intenten un teatre modernista en vers, com el català Eduard Marquina (1879-1946), i els renovadors del sainet i la comèdia costumista, com el valencià Carles Arniches i els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero (1871-1938, 1873-1944).

Literatura posterior al 1939

En acabar la guerra civil, l’exili dels millors escriptors i llur incomunicació amb el país trencaren la continuïtat de la literatura castellana. Els poetes exiliats continuaren llur obra fora d’Espanya, mentre el ressorgiment de la novel·la, apuntat els anys trenta, es realitzà amb l’obra dels també exiliats Ramon J. Sender (1901-82), Max Aub (1903-72), Francisco Ayala (1906) i d’altres.

La poesia és el gènere que, en la postguerra, ofereix més varietat. Es destaquen, en principi, els poetes que ja havien publicat part de la seva obra abans de la guerra: Leopoldo Panero (1909-62), Luis Rosales (1910), Luis Felipe Vivanco (1907-75), Dionisio Ridruejo (1912-75), etc, i s’iniciaren d’altres poetes joves: José García Nieto (1914), Carlos Bousoño (1923), Gabriel Celaya (1911), Vicente Gaos (1919-80), José Hierro (1922), Blas de Otero (1916-79), José María Valverde (1926), Claudio Rodríguez (1934), etc.

En la dècada dels anys cinquanta sorgeix una generació que, en general, valora el sentit social de la poesia com a vehicle de coneixement i representa la rèplica a la persistent irrealitat de la poesia anterior: Carlos Barral (1928), José Caballero Bonald (1926), Jaime Gil de Biedma (1929), Ángel González (1925), José Agustín Goytisolo (1928), Claudio Rodríguez (1934), José Ángel Valente (1929), etc.

Posteriorment, es desenvolupa un altre moviment, amb el nom de novísimos, que fan una valoració màxima de la paraula com a creadora de bellesa: Antonio Martínez Sarrión (1939), Guillermo Carnero (1947), Félix de Azúa (1944), Pere Gimferrer (1945), José María Álvarez (1942), Luis Antonio de Villena (1951), Fernando Millán (1944), entre d’altres. La novel·la reaparegué amb La familia de Pascual Duarte (1942) de Camilo José Cela (1916) i Nada (1944) de Carmen Laforet (1921). En el ressorgiment de la novel·la cal afegir els noms de Juan Antonio Zunzunegui (1901-82), Miguel Delibes (1920), Gonzalo Torrente Ballester (1910), Carmen Martín Gaite (1925), Jesús Fernández Santos (1926), José Manuel Caballero Bonald (1928), Juan Marsé (1933), Anna Maria Matute (1926), Ignasi Agustí (1913), Josep M. Gironella (1917), Ignacio Aldecoa (1925-70), Rafael Sánchez Ferlosio (1927), autor d'El Jarama, i Juan Goytisolo (1931); aquests darrers formen part d’un grup de novel·listes que, cap al final dels anys cinquanta, intentaren una narrativa alhora objectiva i testimonial. L’aparició de Tiempo de silencio (1962), de Luis Martín Santos (1924-64), marcà el canvi cap a una superació del realisme documental.

En la dècada dels setanta, la novel·la evolucionà cap a una major preocupació pel valor absolut del text i dóna una importància bàsica a l’experimentalisme dins el llenguatge. Bon exponent d’això són els novel·listes Juan Goytisolo, capdavanter de les tècniques de descomposició del llenguatge novel·lístic tradicional, Juan Benet Goitia (1927), Raúl Guerra (1936), Juan García Hortelano (1928), Javier del Amo (1944), Ramón Hernández (1935), Antonio Martínez Menchén (1930), José María Guelbenzu (1944), etc. El teatre de la postguerra és una prolongació de la dramatúrgia tradicional amb comèdies intranscendents i drames convencionals: Enrique Jardiel Poncela (1901-52), Miguel Miura (1906-79), José María Pemán (1898-81), Joaquín Calvo Sotelo (1905), José López Rubio (1903), Edgar Neville (1898-1967), etc. Posteriorment, en la dècada dels seixanta, sorgeix un corrent realista que inclou autors com: Antonio Buero Vallejo (1916), Alfonso Sastre (1926), Lauro Olmo (1922), Carlos Muñiz (1927), José Martín Recuerda (1925), José María Rodríguez Méndez (1929), Ricardo Rodríguez Buded (1928), etc. Com a resposta a aquest moviment un nou grup intenta de fer un teatre més imaginari: José Ruibal (1925), Francisco Nieva (1929), José María Bellido (1922), Ángel García Pintado (1940), Manuel Martínez Mediero (1939), etc. A banda cal esmentar l’obra de Fernando Arrabal (1932), Max Aub (1903-72) i Antonio Gala (1936).

La literatura castellana contemporània té com a figures principals Antonio Muñoz Molina (1956), Vicente Molina Foix (1946), Gustavo Martín Garzo (1948), Lorenzo Silva (1966), Andrés Trapiello (1953), Almudena Grandes (1960), Manuel Rivas (1957), Eduardo Mendoza (1943), Luis Antonio de Villena (1951), els poetes Luis García Montero (1958), Carlos Marzal (1961), Chantal Maillard (1951) i Vicente Gallego (1963), i el dramaturg Álvaro del Amo (1942). Els novel·listes Javier Marías (1951), amb la novel·a Corazón tan blanco (1992), i Enrique Vila-Matas (1948), encapçalen una nova onada d’autors que abandonen la temàtica social de la literatura de postguerra per endinsar-se en la influència anglosaxona, fet també present en l’obra d’Ángela Vallvey (1964), Espido Freire (1974) i Lucía Etxebarría (1966). Han obtingut un gran èxit de vendes Javier Cercas (1962), Carlos Ruiz Zafón (1964), Arturo Pérez-Reverte (1951), Alicia Giménez Bartlett (1951) i Albert Sánchez Piñol (1965). Dels autors joves, cal destacar el poeta Carlos Pardo (1975), Javier Calvo (1973) i Francisco Casavella, autor de la trilogia El día del Watusi (2002-03), desaparegut l’any 2008. També cal destacar la mort, els darrers anys, de Terenci Moix (2003), Manuel Vázquez-Montalbán (2003), Carmen Laforet (2004), Claudio Guillén (2007), Francisco Umbral (2007) i José Martín Recuerda (2007).

Llegir més...