catalanisme

El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del segle XIX. Les mesures uniformistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien imposat a les terres catalanes, com feien altres monarquies absolutistes de l’època amb els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc.), no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català. Les reaccions enfront de les mesures d’uniformització i les tensions enfront del poble dominant s’havien manifestat diversament, des de l’odi popular contra Felip V i la Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d’opressió, fins —en moments d’exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat, amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l’Europa occidental, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L’aparició del Romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i l’organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l’idioma, que, altrament s’havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del segle XIX, en què Catalunya estigué anys seguits en estat de setge, el catalanisme s’expressà, entre els carlins, amb la reclamació del restabliment dels furs; entre els republicans, amb el federalisme; i entre els progressistes i els liberals, amb la descentralització que propugnaven dins la monarquia constitucional. Els prohoms de la nova classe dirigent del Principat la burgesia industrial eixida de la industrialització, com Manuel Duran i Bas, Joan B. Guardiola, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, Joan Cortada, propugnaren aquesta descentralització. En alguns casos, en el de Víctor Balaguer, amb el diari La Corona de Aragón, fou reivindicada una organització autònoma conjunta per als antics territoris de la corona catalanoaragonesa.

Davant aquestes manifestacions de catalanisme, la premsa de Madrid denuncià la persistència d’una personalitat col·lectiva catalana diferenciada i arribà a equiparar l’actitud del Principat a la d’Irlanda i de Cuba. Amb el triomf de la Revolució de Setembre (1868), el moviment republicà federa dominà la vida política catalana. Pel maig del 1868 fou signat el pacte de Tortosa entre republicans del Principat, del País Valencià, de les Balears i d’Aragó, i, en ésser instaurada la Primera República (1873), a Barcelona hom intentà repetidament de proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. D’altra banda, el 1869, el federalisme, fins aleshores exclusivament moviment republicà d’esquerra, fou també acceptat per alguns elements tradicionalistes, com Francesc Romaní i Puigdengolas, excloent-ne les idees laiques i avançades amb què el presentaven els republicans. La caiguda de la Primera República i la subsegüent Restauració (1874) significaren, aparentment, un retrocés momentani del moviment catalanista. Però, en realitat, n'iniciaren un nou període en que s’expressà particularment per mitjà d’organitzacions i periòdics propis, al marge dels partits i els moviments polítics establerts. Ja el 1870 havia estat creada a Barcelona, la primera associació exclusivament catalanista, amb un nom tan significatiu com l’Europa d’aquell temps com La Jove Catalunya, la qual promogué la publicació de La Gramalla. El 1871 aparegué el periòdic La Renaixença, que tanta importància havia de tenir en el moviment catalanista. Un moviment regionalista començava també a aparèixer al País valencià, on Constantí Llombart fundà Lo Rat Penat (1878), i l’any següent creà els jocs florals, bé que bilingües.

A Barcelona, el 1879, Valentí Almirall fundà el primer diari en català, el Diari Català, al servei del catalanisme, des del qual fou convocat el Primer Congrés Catalanista (1880). El catalanisme es manifestava també en el camp jurídic. El 1881 es reuní a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret català, oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol. El 1882 fou creat el Centre Català, que l’any següent organitzà el Segon Congrés Catalanista, que prengué un acord de molta transcendència: cap català no havia d’intervenir en política a través de partits dirigits des de Madrid. Mentrestant anaven apareixent nous periòdics catalanistes, i La Renaixença s’havia ja convertit en diari. El moviment influïa en els republicans federals, i Domènec Martí i Julià creà la Joventut Federalista, catalanista radi cal, la qual, en el Congrés Federal del 1883, aprovà un projecte de constitució de l’Estat Català, dins la federació espanyola, redactat per Vallès i Ribot, d’una gran amplitud. D’altra banda, el Centre Català, sota l’impuls del seu president Almirall, decidí, per fi, d’intervenir en la vida política, bé que sense formar partit, i promogué la presentació a Alfons XII del Memorial de Greuges (1885), primer acte en què col·laboraren polítics i intel·lectuals catalanistes amb elements directius de l’economia catalana. Els promotors del memorial, a més, es proposaren d’interessar en el regionalisme personalitats i nuclis d’altres territoris de l’Estat espanyol, i decidiren crear una revista. En no posar-se d’acord, el sector dretà fundà La España Regional, d’un regionalisme tebi, que no aconseguí els resultats que pretenia. Mentrestant, el Centre Català sofrí una escissió, i els dissidents políticament conservadors i nacionalment avançats, fundaren la Lliga de Catalunya (1887); La Renaixença n'esdevingué l’òrgan. Un dels primers actes de la nova entitat fou d’adreçar un missatge en català a la reina regent, Maria Cristina, com a comtessa de Barcelona, en el qual hom demanava la instauració d’un ampli règim autonòmic al Principat. Li fou lliurat en la seva visita a Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, durant la qual fou reina dels jocs florals, en els quals Menéndez y Pelayo, com a mantenidor, llegí el famós discurs de lloança a la llengua catalana. Aquests moments de comprensió, però, no tingueren gairebé resultats positius. L’any següent calgué organitzar una nova campanya en defensa del dret civil català, amenaçat per l’article 15 del nou codi civil espanyol. El govern capitulà, finalment, en aquesta qüestió i modificà l’article, fet que fou presentat per Verdaguer i Callís com “la primera victòria del catalanisme”. Una altra victòria fou la conquesta de les primeres corporacions barcelonines pel catalanisme: el 1895, dos dels seus capdavanters, Àngel Guimerà i Joan J. Permanyer, foren elegits presidents de l’Ateneu Barcelonès i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, respectivament. Les entitats i els periòdics catalanistes havien anat creixent arreu del Principat. Per tal de coordinar-los, fou creada la Unió Catalanista . En l’assemblea constitutiva celebrada a Manresa (1892) hom aprovà les Bases per a la Constitució Regional Catalana dites Bases de Manresa. En els seus dos primers anys, la Unió continuà expressant-se en la terminologia regionalista que domina aquest període, però en l’assemblea de Balaguer (1894) començà a acceptar la terminologia nacionalista, en admetre que el mot nació referit a Espanya fou substituït pel d'estat. La doctrina regionalista durant aquest període fou expressada, sobretot, per Almirall en Lo Catalanisme (1886), en el camp de l’esquerra: per Mañé i Flaquer, en El Regionalismo (1887), en el camp conservador; i per Torras i Bages, en La tradició catalana (1892), en el conservador catòlic. A les Balears intentaren de difondre la doctrina regionalista Ruiz i Pablo i Miquel de Sants Oliver; hom publicà les revistes Nova Palma (1898) i La Veu de Mallorca (1900).

El catalanisme nacionalista i l'hegemonia de la Lliga Regionalista

Al Principat, a la darrera dècada del segle XIX comença el període nacionalista de moviment. La primera formulació nacionalista és obra d’un republicà i federal d’esquerra, Josep Narcís Roca i Farreras. El 1890, un jove estudiant, Prat de la Riba, en el Centre Escolar Catalanista, pronuncià un discurs inaugural de curs, netament nacionalista. El 1894, el mateix Prat i Pere Montanyola publicaren el Compendi de la Doctrina Catalanista, d’inspiració també nacionalista. El 1897, a l’Ateneu Barcelonès hom pronuncià unes conferències expositives del nacionalisme, entre elles una de Prat de la Riba que formà posteriorment uns capítols de La Nacionalitat Catalana (1906). Així mateix, la nova terminologia començà a ésser emprada per alguns periòdics, els primers dels quals foren Las Cuatro Barras de Vilafranca del Penedès, que canvià el subtítol de Regionalista pel de nacionalista, i el de Barcelona Lo Regionalista’ , que es convertí en La Nació Catalana, ambdós el 1898. La mateixa terminologia començava a ésser emprada per les entitats: l’any 1899 hom fundà el Centre Nacional Català, a Barcelona. Anteriorment, el 1897 havia tingut lloc la primera manifestació pública netament regionalista de Creta. El 1901, per primera vegada, fou celebrada la jornada de l’Onze de Setembre a Barcelona. El catalanisme es manifestà en els més diversos camps, convertit en un moviment de renaixença total. En el camp lingüístic, després de Jacint Verdaguer, uns altres noms d’escriptors prestigiosos aparegueren arreu dels Països Catalans, desvetllant, així la consciència d’una catalanitat comuna. Així mateix, la llengua catalana, malgrat els obstacles, començà a ésser introduïda en corporacions públiques d’elecció popular, com diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix les pastorals del bisbe Morgades en defensa de la llengua catalana i del seu ús en l’ensenyament del catecisme promogueren encara una duríssima campanya anticatalanista, i el prelat fou criat a Madrid i amonestat severament. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i la crida, el mateix any, per iniciar el Diccionari català-valencià-balear, potenciaren i donaren ressò europeu al moviment. Col·leccions literàries com “L’Avenç” traduïren al català algunes de les obres més recents de la literatura universal, i la revista del mateix nom, així com Il·lustració Catalana, Catalònia, Quatre Gats, Pèl & Ploma i Joventut entre altres, contribuïren a crear una cultura catalana oberta als corrents mundials mentre apareixia un art significatiu que trobà una de les seves expressions en el Modernisme. En l’àmbit popular prengué importància l’excursionisme, amb la fundació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i, més endavant, el Centre Excursionista de Catalunya. En el musical, els orfeons que hom anà creant arreu del Principat, amb Catalunya Nova i l’Orfeó Català, redescobriren i exaltaren les velles cançons populars. Una d’aquestes, Els segadors, es convertí en l’himne més popular del catalanisme. La bandera catalana —la senyera— reprengué el seu sentit de símbol col·lectiu arreu dels Països Catalans. Una dansa comarcal, la sardana esdevingué una dansa dels catalans. Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, patrons del principat, esdevingueren, indirectament, una arma nacionalista. El període de repressió, que s’inicià especialment en la darrera dècada del segle, no aconseguí d’evitar que els grups catalanistes fins aleshores minoritaris, bé que els més actius, es convertissin en un ampli moviment popular que acabà dominant la vida pública del Principat. La catàstrofe colonial de la fi del segle provocà una protesta general al Principat contra el desgovern de l’estat. Els elements econòmics posaren llur confiança en el general Polavieja, tornat de les Filipines, que prometia un programa de reformes, algunes de tendència descentralitzadora o regionalista. En fracassar el polaviejisme, la quasi totalitat d’aquests elements fundaren la Unió Regionalista, entitat que al principi del 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català creant la Lliga Regionalista, primer partit polític catalanista, que, amb la seva victòria en les eleccions dites ''dels quatre presidents (1901), ferí mortalment el caciquisme electoral que dominava el Principat. Amb la creació d’aquest partit començà un nou període de la història del catalanisme, caracteritzat per l’existència de partits polítics catalanistes, totalment independents dels partits generals espanyols. La Lliga Regionalista, en la qual participava una bona part de la burgesia catalana, aviat restà dominada pel sector més dretà, i els produí una escissió dels elements més liberals, que fundaren el periòdic: El Poble Català, enfront de l’òrgan d’aquell partit. La Veu de Catalunya, i més endavant crearen el nou partit del Centre Nacionalista Republicà (1906), que fou l’ala esquerra del catalanisme. Però, mentre la Lliga Regionalista es convertí en un partit potent i organitzat, el sector d’esquerra del catalanisme, tot i els diversos èxits electorals que tingué, la categoria intel·lectual dels seus dirigents i el nombre dels seus habitants, no aconseguí de crear un partit que perdurés. Així després del Centre Nacionalista Republicà hom creà la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1917), fins que el 1931 fou creada l’Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta aspiració a crear un moviment catalanista d’esquerra potent si cal situar l’intent de Martí i Julià, com a president de la Unió Catalanista, de transformar aquesta entitat en una força catalanista d’esquerra socialista. El creixement del moviment catalanista provocà persecucions i violents incidents, entre els quals l’assalt dels periòdics catalanistes Cucut, i La Veu de Catalunya (novembre del 1905), fet que originà el moviment de Solidaritat Catalana, en el qual participaren tots els partits polítics de Catalunya, des dels carlins fins als republicans federals, llevat dels republicans lerrouxistes, els quals foren el principal instrument del govern per combatre el Catalanisme. La Solidaritat Catalana estimulà al País Valencià els plantejaments polítics de caràcter reivindicatiu, que per primera vegada havia formulat el grup València Nova (1904). Una Assemblea Regionalista (1907) tractà de repetir-hi l’esquema solidarista del Principat. L’assemblea reuní l’adhesió de tendències ben diverses, des dels carlins fins als republicans sorianistes, però xocà amb l’hostilitat dels republicans blasquistes i amb la distància reserva dels conservadors aparentment regionalistes, que giraven entorn de Teodor Llorente. L’intent d’una Solidaritat Valenciana fracassà; de tota manera, significà el començament formal del valencianisme polític. Paral·lelament, Lluís Martí intentà, sense èxit, de lligar la política mallorquina a la Solidaritat Catalana. El 1914 el moviment de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, i el 1917 fou el principal promotor de l’Assemblea de Parlamentaris, després de la qual la Lliga participà amb ministres al govern, iniciant així un viratge polític d’aigualiment nacionalista. El 1918 presentà al govern el projecte d’autonomia per al Principat, ja aprovat per gairebé tots els municipis catalans. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, en la qual nombrosos nacionalistes catalans combateren voluntaris en l’exèrcit francès en els fronts de França, Sèrbia i Turquia, la doctrina del president Wilson sobre el dret d’autodeterminació dels pobles, i el triomf dels nacionalismes europeus (txec, eslovac, polonès, finlandès, etc.), amb la constitució de nous estats independents o federats, d’una part, i, de l’altra, l’oposició del govern espanyol a concedir l’autonomia, que reclamava pràcticament la totalitat del poble català del Principat, radicalitzà amplis sectors del catalanisme. La Lliga Regionalista, la qual aquests sectors consideraven fracassada perquè no havia aconseguit un règim autonòmic amb la seva política de participació ministerial, anà perdent influència, mentre apareixien noves organitzacions nacionalistes més radicals, com és ara la Federació Democràtica Nacionalista (1919) dirigida per Francesc Macià, que preconitzava la lluita per la plena sobirania de Catalunya, per tal de poder pactar, després, lliurement, una Federació Ibèrica. El 1922 el mateix Macià, que s’exiliaria poc temps després a França, començà l’organització del moviment independentista Estat Català. El mateix any era creada Acció Catalana, en part integrada per elements dissidents de la Lliga Regionalista, i l’any següent, la Unió Socialista de Catalunya. D’altra banda, el 1916 fou constituïda l’entitat Nostra Parla, en la qual tenien representants totes les terres dels Països Catalans. Aquesta entitat tenia com a missió d’aconseguir la unificació espiritual i la completa compenetració de sentiments d’interessos morals i materials de totes les terres de llengua catalana. A Mallorca fou fundat, el 1917, el Centre Regionalista, d’ideologia nacionalista, per Guillem Forteza, el qual aconseguí l’alcaldia de Palma en les eleccions anteriors a la Dictadura; el 1923 fou fundada la important Associació per la Cultura de Mallorca (mallorquinisme).

L'hegemonia del catalanisme d'esquerres

La dictadura del general Primo de Rivera (del setembre del 1923 al gener del 1930) combaté violentament el catalanisme en totes les seves manifestacions. Tanmateix, aquesta persecució radicalitzà encara més la majoria dels sectors catalanistes.

La poesia i el teatre de to inflamadament patriòtic donà obres tan característiques com Les tombes flamejants de Ventura i Gassol i El foc de les ginesteres de Josep M. de Sagarra; els setmanaris literaris d’orientació catalanista separatista, com L’Estevet o la Tralla, havien contribuït a aquesta radicalització. fou durant aquest període que alguns dirigents pel catalanisme com Lluís Nicolau d’Olwer, Manuel Massó i Llorens, Francesc Maspons i Anglasell i Joan Estelrich intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant que a Catalunya fossin reconeguts els drets de minoria nacional, emparats per aquell organisme. D’altra banda, Macià es traslladà a Moscou, on s’entrevistà amb Bukharin i Zinoviev, per aconseguir l’ajut de l’URSS a favor de la seva causa. Elements independentistes que seguien Macià, alguns d’ells agrupats al Servei d’Estudis Militars (SEM), foren acusats, el 1925, d’haver intentat volar amb explosius el tren en què viatjava Alfons XIII per Catalunya (complot de Garraf) i, l’any següent, l’intent de Macià de penetrar amb els seus grups armats al Principat, per Prats de Molló, fou impedit per la policia francesa. Aquests fets i els processos que els seguiren contribuïren a fer conèixer internacionalment la qüestió de Catalunya, així com hi contribuí el viatge del mateix Macià per l’Amèrica Llatina. Les comunitats de catalans allí emigrats s’havien distingits, per mitjà de llurs associacions i periòdics, per llur catalanisme i, especialment a partir del 1915, pel caràcter independentista radical. Macià, durant el seu sojorn a l’Havana, participà en l’Assemblea Constituent del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana (1928). En caure la Dictadura, desapareguda la censura, es produí al Principat una forta reacció catalanista. Certs problemes polítics foren motiu de polèmica entre Cambó (Per la concòrdia, 1930) i Bofill i Mates (L’altra concòrdia, 1930). La direcció del moviment, que la Lliga Regionalista havia perdut, passà a partits situats més a l’esquerra: Acció Catalana. Acció Republicana de Catalunya i Estat Català, els tres partits que participaren en representació del Principat en l’anomenat pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on fou acordat que la futura república espanyola resoldria el problema de l’autogovern del Principat Mentrestant, la Lliga intentava de salvar la monarquia espanyola, amb la seva participació ministerial i la creació, fins i tot, d’un partit general espanyol, el Centre Constitucional amb la qual cosa contradeia la doctrina constant del catalanisme des del Segon Congrés Catalanista sobre els partits polítics del Principat. Pel març del 1931 fou constituït el nou partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, integrat per Estat Català i per diversos grups republicans, sota la presidència de Macià, el qual partit, a partir del triomf de les eleccions municipals del 12 d’abril d’aquell any i de la instauració de la República, es convertí en partit majoritari al Principat, durant tot el període republicà (1931-39). El 14 d’abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, com a estat integrant d’una Federació Ibèrica, d’acord amb el seu programa, però hagué d’accedir, davant la pressió del govern provisional republicà que s’havia constituït a Madrid, a acceptar la forma autonòmica de la Generalitat de Catalunya. Amb la instauració de la República començà un altre període de la història de catalanisme, durant el qual aquest inspirà totalment la vida política del Principat i aconseguí per primera vegada que l’estat atorgués a Catalunya un estatut d’autonomia. Al País Valencià s’inicià un nou període: aparegueren grups i periòdics valencianistes, poc o molt catalanistes, que anaven de la dreta al marxisme, com l’Agrupació Valencianista Republicana (1930), el Centre d’Actuació Valencianista (1931), Acció Nacionalista Valenciana (1933), Esquerra Republicana del País Valencià (1934), Partit Valencianista d’Esquerra (1935) i Nova Germania (1936), que intentaren de somoure el “sucursalisme” que dominava la vida política valenciana, i aconseguiren les primeres victòries electorals en el terreny municipal. Les campanyes a favor d’un estatut d’autonomia aconseguiren una notable audiència popular (1932-35). Alhora, en el camp cultural, hom anà arraconant el provincianisme vuitcentista i començaren a restablir-se vincles normals i regulats amb la cultura del Principat, i el moviment cultural catalanista aconseguí més i més solidesa i una major amplitud, de la qual són prova la revista Taula (1927-30), Acció Cultural Valenciana (1931) i La República de les Lletres (1934). D’una manera semblant, a les Balears, l’Associació per la Cultura de Mallorca preparà el 1931 un avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia, que en la seva forma de projecte definitiu exclogué Menorca (on hi havia un corrent favorable a l’adhesió a l’Estatut del Principat). A la Catalunya del Nord també s’inicià un moviment polític catalanista. La Nostra Terra, que les circumstàncies de la Segona Guerra Mundial havien de destruir. A partir del 1930 els partits marxistes que havien començat a aparèixer al Principat (Partit Comunista Català, Federació Comunista Catalanobalear, Bloc Obrer i Camperol, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya, Federació Comunista Ibèrica, Partit Català Proletari), així com la Unió Socialista de Catalunya, davant el problema català, es manifestaren favorables al dret d’autodeterminació, d’acord amb la doctrina marxista leninista i partidaris de la constitució d’una República Catalana, com a primer pas cap a una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria, llevat del Partit Català Proletari, que pretenia l’adhesió directa a una Unió Mundial de Repúbliques Socialistes. La campanya d’aquests partits a favor de la proclamació de la República Catalana, intensificada el 1934, contribuí a crear el clima que féu possible els esdeveniments del 6 d’octubre d’aquell any. La mateixa posició prengueren els partits que sorgiren de la unificació dels moviments marxistes, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU de C). Durant el mateix període, uns altres moviments també minoritaris, com Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català, que després del 19 de juliol de 1936 s’unificaren amb el partit Estat Català, es declararen partidaris de la independència de Catalunya. Mentre aquests sectors predicaven solucions radicals, a la Lliga Regionalista —que el 1933 s’havia convertit en Lliga Catalana— prenia major importància el sector més dretà, que refusava la doctrina de Prat de la Riba i es decantava cap a un regionalisme merament autonomista que trobà expressió especialment en el setmanari Després, aparegut arran dels fets del 6 d’octubre, que es declarà antiseparatista, favorable a l’espanyolisme. Aquesta tendència era propugnada per Josep M. Tallada, Ferran Valls i Taberner, Miquel Vidal i Guardiola, Andreu Bausili, etc. Aquest vessant del catalanisme conservador al Principat facilità que, en les eleccions a diputats a les Corts de la República (febrer del 1936), la Lliga es coalitzés, en l’anomenada candidatura del Front Català d’Ordre, amb partits anticatalanistes com la Dreta de Catalunya, emanació del Bloque Nacional, dirigit per José Calvo Sotelo. Anteriorment, la mateixa tendència conservadora havia provocat que aquell partit s’enfrontés amb el govern de la Generalitat, amb motiu de l’aprovació de la llei de Contractes de Conreu pel Parlament català. Al País Valencià, els sectors valencianistes d’esquerra s’alinearen amb el Front Popular, i en les eleccions del 1936 aconseguiren un diputat a corts, que ingressà en la minoria parlamentària d’Esquerra Catalana. En esclatar la Guerra Civil del 1936, exceptuant Lliga Catalana, que oficialment no prengué posició, bé que alguns dels dirigents col·laboraren amb les autoritats de la zona dominada pel govern de Burgos (uns altres, com Puig i Cadafalch o Duran i Ventosa, es mantingueren no bel·ligerants a l’exili), tots els partits catalanistes es mantingueren fidels a la República i a les institucions de la Generalitat de Catalunya.

El catalanisme durant el franquisme i la transició democràtica

La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l’aparell institucional de la Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infraestructura política, cultural i cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final del segle XIX, i transferí a l’exili una part molt substancial de l’activitat nacionalista, des del funcionament de la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la producció editorial i literària. La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l’aparell institucional de la Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infraestructura política, cultural i cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final del s XIX, i transferí a l’exili una part molt substancial de l’activitat nacionalista, des del funcionament de la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la producció editorial i literària. A l’interior del Principat, la resistència catalanista armada es reduí al Front Nacional de Catalunya i s’esllanguí a partir del 1946 en esvanir-se les esperances d’una intervenció dels Aliats que enderroqués el franquisme, mentre altres partits vells i nous —ERC, POUM, MSC, UDC— mantenien una presència clandestina mínima; paral·lelament, a l’empara d’elements aïllats de la burgesia, sorgien cenacles i publicacions literàries (“Poesia”, “Ariel”, “Occident”, etc) de caràcter molt elitista i d’escassa difusió. De manera gradual aquesta reduïda represa intel·lectual i lingüística abastà sectors creixents de la petita burgesia urbana i rural de tradició cristiana, s’aixoplugà en institucions o iniciatives eclesiàstiques (Comissió Abat Oliba del 1947, escoltisme catòlic, Montserrat) i desembocà en activitats civicopolítiques de caràcter testimonial que tenien poc a veure amb les experiències del catalanisme republicà dels anys trenta, i que culminaren en 1959-60 amb la campanya contra Galinsoga, (afer Galinsoga), els Fets del Palau, etc. A partir del 1964, aquest nou catalanisme i l’històric confluïren en la primera commemoració massiva de l'Onze de Setembre a la postguerra, i des del 1966 el PSUC i Comissions Obreres hi sumaren els sectors més conscients de la classe obrera, que començaven a assumir el fet nacional. El contacte amb el món obrer tingué també conseqüències ideològiques per al nacionalisme petitburgès (aparició del Partit Socialista d’Alliberament Nacional el 1969), mentre els grans episodis de la lluita antifranquista de final dels anys seixanta (de la Caputxinada a l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat) accentuaven l’articulació dels moviments obrer i nacional en un front únic que es concretà, el 1971, en l'Assemblea de Catalunya, matriu d’un catalanisme popular esdevingut així un dels enemics més actius de la dictadura. L’extensa tasca desenvolupada per l’Assemblea ocasionà, a la fi del franquisme, una àmplia difusió social de la ideologia i la simbologia bàsiques del catalanisme, com es constatà en les grans mobilitzacions populars en 1976-77; això obligà àdhuc les forces de la dreta espanyolista a assumir algun tipus d’autonomisme i permeté el restabliment de la Generalitat, primer provisional (1977) i després estatuària (1980). Del 1977 ençà, la pràctica totalitat dels grups polítics significatius al Principat reclamen per a si alguna forma de catalanisme, per bé que, sota aquesta denominació, hom hi observa projectes nacionals i socials molt divergents, que van de l’independentisme revolucionari al regionalisme conservador.

De l'autonomisme a l'independentisme

La Constitució espanyola del 1978 implantà un sistema descentralitzat en disset territoris dotats d’autogovern. Aquests territoris (comunitats autònomes), però, presentaven diferències considerables pel que fa a la trajectòria històrica, la personalitat i les demandes competencials. En un principi, només el País Basc i Catalunya (i, en una mesura molt inferior, Galícia), responien a un perfil de nacions històricament reivindicades enfront d’un Estat tradicionalment centralista i castellanitzant. Altres, com ara les Balears o el País Valencià, presentaven una identitat prou diferenciada, però sense un gruix de reivindicacions comparable i, finalment, la singularitat “regional” d’altres era, si més no, qüestionable. És per això que la generalització d’autonomies fou vista sovint pel catalanisme com un intent de l’Estat espanyol de frenar les aspiracions d’autogovern. L’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, accentuà els límits imposats a l’autogovern a través de la LOAPA. Tot i això, al llarg de les més de dues dècades al govern de la Generalitat de Catalunya (1980-2003), la formació catalanista hegemònica, Convergència i Unió (com també la majoria de l’oposició, encapçalada sempre pel Partit dels Socialistes de Catalunya), optà per acceptar i aprofitar les competències cedides per a la construcció d’un país amb institucions pròpies. A banda del govern, el Parlament i l’Administració, es concretà sobretot en un sistema de radiotelevisió pública, el sistema d’immersió lingüística a les escoles i un cos de policia catalana. Tanmateix, les duplicitats administratives, de competències pactades però no transferides i d’interferències comportaren un conflicte crònic entre Estat i Generalitat que sovint acabà judicialitzat. La immersió lingüística (sistema democràticament avalat pel Parlament de Catalunya), en particular, rebé forts atacs des de la resta de territoris espanyols, de mitjans i, fins i tot, d’institucions, convenientment amplificats a Catalunya per determinats grups. Aquests anys, algunes veus alertaren també d’un tracte discriminatori de l’Estat en el repartiment dels recursos (dèficit fiscal), però, en conjunt, les institucions i el catalanisme en general se’n feren poc ressò, emparats en la marxa en general positiva de l’economia. Si bé l’any 1996 Esquerra Republicana de Catalunya es declarà obertament independentista, el gruix del catalanisme i les dues formacions principals, CiU i el PSC, continuaren essent partidàries de la permanència a l’Estat espanyol, tot i que amb un reconeixement de la personalitat de Catalunya i un marge d’autogovern superiors. L’entrada del tripartit d’esquerres (PSC-ERC-ICV) a la Generalitat (2003-10) desencadenà les tensions arran de l’aprovació pel Parlament de Catalunya d’un nou Estatut (2006), el qual, bé que laminat al seu pas pel Parlament espanyol, fou aprovat en referèndum. Recorregut al Tribunal Constitucional, la sentència del juny del 2010, que el restringia dràsticament, marcà un tombant en l’orientació del catalanisme majoritari, que accentuà el vessant combatiu. Simultàniament, la crisi econòmica accentuà la percepció de discriminació fiscal, com també les mesures del govern del PP, que tot l’espectre del catalanisme coincidí a qualificar de recentralització i d’atac a l’autogovern. Especialment foren motiu de crítiques les disposicions que, per la via judicial, el govern espanyol dictà sobre el model lingüístic i educatiu català. El clima de malestar es projectà en unes mobilitzacions sense precedents, entre les quals hi hagué manifestacions multitudinàries i les Consultes sobre la Independència de Catalunya, iniciatives vehiculades per organitzacions de la societat civil, com Òmnium Cultural i, especialment, l’Assemblea Nacional Catalana (2013). Recollint aquest clima, el govern català sorgit de les eleccions del novembre del 2012 es comprometé, juntament amb la majoria de les forces polítiques representades al Parlament, a convocar el 9 de novembre de 2014 una consulta sobre l’estatut polític de Catalunya i la independència. Davant el gran creixement de l’independentisme (que, segons enquestes demoscòpiques passà de menys del 20% a entorn del 50% a partir de la fi de la primera dècada del segle XXI), determinats sectors del catalanisme oposaren la via de la reforma dins d’un sistema territorial amb més reconeixement de la realitat catalana i més autogovern. L’absència de contrapropostes i la negativa del govern espanyol (així com de la gran majoria dels partits espanyols) a cap mena de negociació i a acceptar la consulta situaren aquesta opció més afí amb el catalanisme tradicional en un terreny incòmode.