Orígens de la corona
Principals fites de l’expansió de la corona de Catalunya i Aragó a l’Edat Mitjana
Fou originada per la unió dinàstica de Catalunya i d’Aragó duta a terme el 1137 amb la donació, per part de Ramir II d’Aragó, del regne d’Aragó, del comtat de Ribagorça i del regne de Saragossa (aquest, sota l’alta senyoria del rei de Castella) al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, comte d’Osona, Girona, Cerdanya i Besalú, mitjançant el compromís de matrimoni del comte amb la seva filla i hereva Peronella (acomplert el 1150). Ramon Berenguer renuncià a titular-se’n rei –només Peronella es titulà reina d’Aragó– i prengué el nom de príncep i dominador d’Aragó. Però a partir del seu fill i successor (1162) Alfons I de Catalunya-Aragó els sobirans de la nova monarquia esdevingueren reis tant per als aragonesos com per als catalans, tot i ésser llur títol històric com a sobirans de Catalunya el de comtes de Barcelona.
El títol de comte rei ha estat donat per la historiografia moderna; en l’època, els sobirans rebien, com a simplificació, el títol de rei d’Aragó (encara que en la numeració no tinguessin en compte els reis aragonesos anteriors a la unió). La inclusió de les diòcesis aragoneses i navarreses a la renovada província eclesiàstica tarraconense pel papa Anastasi IV el 1154 donà un suport a la monarquia dual de Ramon Berenguer IV, el qual, tanmateix, no assolí de restablir el domini sobre la part de Navarra que tingueren els reis d’Aragó entre el 1076 i el 1131. La incorporació dels territoris de Tortosa (1148) i de Lleida (1149), reconquerits als musulmans, no fou feta de moment ni a través del comtat de Barcelona ni del regne d’Aragó, sinó com a marques o principats de la monarquia amb governs municipals relativament autònoms.
A poc a poc, tanmateix, s’anaren unificant els diversos territoris fins a formar les dues grans unitats d’Aragó i de Catalunya, fet facilitat, a Aragó, per la desaparició, el 1177, de l’alta sobirania dels reis de Castella sobre Saragossa i, a Catalunya, per la incorporació al comtat de Barcelona dels comtats de Rosselló (1172) i de Pallars (1192) –d’altra banda, ja vassalls seus, a l’igual que els d’Empúries, Urgell, Pallars Sobirà (units al llarg de l’edat mitjana) i d’altres de l’antiga Septimània– i per la fixació com a límits de l’aplicació de les constitucions de pau i treva, el 1173, del territori comprès des de Salses a Lleida i Tortosa amb llurs termes. Ja des del segle XII l’antiga cúria comtal es diversificà en una cúria reial aragonesa i una cúria reial catalana, origen de les futures corts. Paral·lelament, Ramon Berenguer IV, Alfons I i Pere I dugueren a terme una política d’expansió vers Occitània, aprofitant els lligams feudals i familiars dels reis d’Aragó i dels comtes de Barcelona antecessors, renovant la sobirania aragonesa sobre el vescomtat de Bearn i la barcelonina sobre el comtat de Carcassona-Rasès i els vescomtats de Besiers i de Narbona, afermant el domini sobre el comtat de Provença i els vescomtats annexos del Carladès, Gavaldà i Millau i estenent la influència sobre altres territoris (comtats de Comenge, de Tolosa). Amb la desfeta i la mort de Pere I a Muret (1213), aquesta expansió es veié continguda, al Llenguadoc, pels avanços francesos (retrocés que afectà territoris dels comtats catalans com el Perapertusès, el 1240, o la Fenolleda) i, a Provença, pel matrimoni de Beatriu de Provença amb Carles d’Anjou (1246). Com a compensació, a partir de la segona dècada del segle XIII, els dominis de la monarquia, d’acord amb els interessos de la noblesa feudal d’ambdós països i de la burgesia mercantil catalana, s’ampliaren extraordinàriament a costa dels països islàmics: conquestes de Terol i d’Albarrasí (1170), de Mallorca (1228-32) i d’Eivissa (1235), submissió de Menorca (1232), conquesta del Regne de València (1232-45) fins al port de Biar, límit meridional pactat amb Castella al tractat d’Almirra (1244).
Els regnes de Mallorca (1230) i de València (1240) foren organitzats ja des de la mateixa conquesta com a entitats polítiques autònomes, especialment el de València, que tenia corts pròpies. Jaume I, a més, aconseguí la plena sobirania sobre els territoris antics de la monarquia. Efectivament, el 1258, pel tractat de Corbeil, obtingué de Lluís IX de França, en canvi de renunciar a favor seu la sobirania de Fenollet-Perapertusa i dels territoris que aquest ja dominava a Occitània, la seva renúncia sobre la sobirania dels comtats catalans que els reis de França conservaven de dret formalment des de l’època carolíngia; a més, el rei català veié confirmada la possessió de Montpeller i dels vescomtats de Carladès i Omeladès i conservà la sobirania sobre el vescomtat de Bearn (la qual s’esvaí abans de la fi del segle XIII), i renuncià, a part, els drets sobre Provença amb motiu del casament de la seva filla Elisabet amb el futur Felip III de França. A més, el 1274 Jaume I es desféu del vassallatge a la Santa Seu pel regne d’Aragó amb la negativa d’ésser coronat al concili de Lió per Gregori X. Tanmateix, amb un concepte patrimonial dels seus regnes, aquest rei els repartí diverses vegades entre els seus fills des del 1242; el 1262 en feu el repartiment definitiu: el regne de Mallorca, els comtats de Rosselló i de Cerdanya i Montpeller, a Jaume; la resta de Catalunya i els regnes d’Aragó i de València, a Pere.
A la mort de Jaume I (1276), Pere II de Catalunya-Aragó exigí de Jaume II de Mallorca que es reconegués vassall seu, cosa que aquest feu el 1278, alhora que s’obligava a fer observar als comtats de Rosselló i de Cerdanya les lleis de Catalunya. Pere II continuà l’expansió mediterrània acceptant la corona que li fou oferta pel parlament sicilià aplegat a Palerm el 1282, a l’inici del moviment de les Vespres Sicilianes, expulsant els angevins de Sicília, ocupant les illes de Pantel·lària, de Malta i de Gozzo (1283) i desembarcant a Calàbria (1283); en 1283-86 Roger de Lloria ocupà les illes de Gerba i dels Quèrquens i s’hi establí com a domini propi sota la sobirania del rei català, cosa que facilità la projecció vers l’Àfrica del Nord.
A la mort de Pere II (1285), fracassada la croada contra Catalunya, Mallorca i Eivissa foren ocupades per Alfons II com a càstig contra l’actitud de Jaume II de Mallorca (que restà només amb la part continental del regne). Alfons II havia esdevingut successor dels regnes patrimonials del seu pare, mentre que Sicília correspongué a l’infant Jaume. El mateix Alfons II es comprometé a no separar Mallorca i Eivissa dels altres regnes de la monarquia (1286) i expulsà els musulmans de Menorca (1287); el 1289 convocà a Montsó les primeres corts generals dels regnes, el conjunt dels quals ja aleshores era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d’Aragó i de Catalunya (i, com a simplificació, a partir del segle XIV, Corona d’Aragó, regnes d’Aragó, o, simplement, Aragó); els mallorquins hi assistiren amb els catalans del Principat. La unió de Mallorca a Catalunya fou ratificada a les corts de Barcelona del 1291, però amb el tractat d’Anagni (1295) Jaume II (esdevingut alhora rei de Catalunya-Aragó i de Sicília) acceptà de lliurar en feu Mallorca i Eivissa, també inclosa Menorca, al rei de Mallorca –el qual tingué l’obligació d’assistir a les corts del Principat fins el 1321– i de restituir Sicília al papa en canvi de l’oferiment de la investidura de Sardenya i Còrsega (feta el 1297), illes pertanyents a la Santa Seu, ocupades pels pisans i els genovesos. En el conveni d’Argelers (1298), la Vall d’Aran, ocupada per França des de les Vespres Sicilianes, fou col·locada temporalment (fins el 1313) sota l’administració mallorquina. Els sicilians, que no admeteren el tractat d’Anagni, proclamaren rei el germà de Jaume II, Frederic (1296). Malgrat l’oposició de totes les parts interessades, àdhuc de Jaume II, la pau de Caltabellota confirmà, mentre visqués, la sobirania de l’illa a Frederic, amb el títol de rei de Trinàcria. El seu fill Pere, tanmateix, fou proclamat successor, i Sicília (juntament amb Gerba i amb els ducats d’Atenes i de Neopàtria, posats sota la sobirania de llurs reis el 1309, el 1311 i el 1319, respectivament) restà vinculada al casal de Barcelona, a la branca principal del qual era reconeguda, de dret i de fet, una preeminència, tant per la branca siciliana com per la branca mallorquina. La necessitat de la unió de les tres dinasties fou expressada per Ramon Muntaner en el famós eximpli de la mata del jonc.
Un altre membre del casal de Barcelona, l’infant Ferran de Mallorca, aconseguí de dominar (1315-16) el principat de Morea, i anys més tard se’n feu proclamar sobirà el seu fill, el rei Jaume III de Mallorca. Resoltes per Jaume II les reclamacions aragoneses sobre el territori català amb l’establiment de la frontera a la clamor d’Almacelles (1305) i amb la creació (1322) d’un règim jurídic mixt català i aragonès per al comtat de Ribagorça, i atribuïda a la seva sobirania per la sentència arbitral de Torrellas (1305) una part del regne de Múrcia (Oriola, Alacant, Elx), ocupat per les seves forces (1296) durant la guerra civil castellana (part que annexà al Regne de València), els regnes que constituïen la corona catalanoaragonesa pròpiament dita aconseguiren una constitució jurídica estable, amb organitzacions peculiars a cada un d’ells (encara que paral·leles), amb corts, lleis, monedes i funcionaris separats, units només per la persona del monarca, ajudat per un consell reial, un procurador general (després dit governador general) i, en cas d’absència, per un lloctinent general.
Per tal d’evitar el divisionisme hereditari practicat pels seus antecessors, el 1319 Jaume II disposà que Catalunya i els regnes d’Aragó i de València no poguessin mai més separar-se entre ells i autoritzà els seus súbdits a alçar-se contra el rei que no ho complís, disposició repetida per Pere III el 1344 amb l’addició del regne de Mallorca, que acabava d’ocupar i del qual s’havia fet coronar rei el 1343. Jaume III de Mallorca reservà la senyoria de Montpeller (que aquest vengué al rei de França el 1347) i els vescomtats de Caladès i d’Omeladès, tots tres territoris ocupats per França el 1340. La creació, el 1346, del florí d’or, primer signe monetari comú a tota la corona catalanoaragonesa, i la reorganització de l’administració reial (cancelleria, audiència) durant el seu regnat, assenyalen el moment de màxima cohesió dels territoris de la corona que foren anomenats regnes deçà mar. L’ocupació de Còrsega i de Sardenya, ajornada des del començament del segle XIV, fou empresa el 1323 pel primogènit Alfons; el 1324 caigueren Esglésies i Càller, i el 1330 en fou iniciada la colonització catalana i una organització política paral·lela a la dels altres regnes (el 1355 hi foren reunides les primeres corts); el domini sobre Còrsega, en poder dels genovesos, no fou mai gaire més que nominal. La sobirania dels ducats d’Atenes i de Neopàtria havia estat assumida per Pere III de Catalunya-Aragó el 1380; ben aviat, però (Atenes el 1388 i Neopàtria el 1390), foren preses pels venecians. Tanmateix, aquesta sobirania fou lliurada de nou el 1392 al rei de Sicília, el qual reconquerí Livàdia el mateix any, port que caigué en mans dels turcs el 1394 juntament amb el comtat català de Salona. Després d’això només restaren sota sobirania catalana, a Grècia, l’illa d’Egina (fins el 1418) i Piada (fins el 1460). A la mort de Martí el Jove (1409), que s’havia casat el 1392 amb la reina Maria de Sicília, la corona siciliana (s. ense, però, el domini sobre Gerba i els Quèrquens, illes perdudes el 1335) passà al seu pare, Martí I de Catalunya-Aragó, cap de la línia principal del casal de Barcelona.
Del Compromís de Casp al Decret de Nova Planta. Reivindicacions posteriors de la corona catalanoaragonesa
Després del greu conflicte successori que acabà amb el compromís de Casp, el qual instaurà la dinastia dels Trastàmara a la corona catalanoaragonesa, Alfons IV intentà per les armes (1420), infructuosament, de fer efectiu el títol de rei de Còrsega (cosa que només Martí I havia aconseguit, en part, els primers anys del segle XV). El 1421 el mateix Alfons inicià la lluita pel domini de Nàpols, que no aconseguí totalment fins el 1442. L’any següent fou reconegut pel papa rei de les Dues Sicílies (el títol reial de la Sicília de ça el Far o regne de Nàpols duia adjunts els nominals de rei de Jerusalem i d’Hongria) i inicià la seva política balcànica: vassallatge de Bòsnia (1444); virregnat d’Albània (1452), centrat a Croia, arran del pacte amb Iskanderbeg; virregnat d’Epir i Morea (1456), centrat a Castrovilari. A la mort d’Alfons IV, Nàpols i les seves dependències orientals passaren al seu fill Ferran I de Nàpols, mentre que la corona catalanoaragonesa era heretada per Joan, rei de Navarra, germà d’Alfons (la unió dinàstica amb Navarra durà només fins a la mort de Joan I, el 1479). La guerra contra Joan II no portà altra conseqüència a la unitat de la corona que l’ocupació temporal (1475-93) dels comtats de Rosselló i de Cerdanya per França.
L’associació al govern de Castella (1475-1504) de Ferran (rei de Sicília ja des del 1473 i de Catalunya-Aragó des del 1479) durant el regnat de la seva muller Isabel de Castella (administrà encara aquest regne en 1504-06 i en 1507-16 en nom de la seva filla Joana) fou el resultat no solament de la seva ambició política, sinó també dels ideals renaixentistes d’una restauració de la unió de la Hispània Citerior amb la Ulterior, tal com propugnava el cardenal Joan Margarit; aquesta denominació humanística de les dues corones fou sovint utilitzada a partir de Felip II, que s’intitulà rei de les Espanyes. De moment la vinculació comportà la participació militar i financera de catalans a les empreses de Castella (guerra de Granada, conquestes nord-africanes a l’oest del Muluia, primers viatges de Colom a Amèrica), d’una banda, i la de militars castellans a les campanyes d’Itàlia, del Rosselló i de l’Àfrica del Nord i d’eclesiàstics de la mateixa nació en l’execució de la política religiosa de Ferran II (nova inquisició, reforma dels ordes religiosos), de l’altra. El 1510 fou declarada la unió perpètua dels regnes de les Dues Sicílies (i del nominal regne de Jerusalem) a la corona catalanoaragonesa després de l’ocupació (1505) de la totalitat del regne de Nàpols per les forces de Ferran II (en una primera etapa havia estat creat el virregnat catalanoaragonès de Calàbria i Pulla en la repartició del regne entre Ferran i Lluís XII de França). A l’Àfrica del Nord, la conquesta de la zona atribuïda a Catalunya-Aragó fou iniciada amb les de Mers-el-Kébir (1505) i d’Orà (1509), i seguí (1510) amb les de Bugia i Trípoli i les submissions d’Alger, Ténès i Dellys. Finalment, Ferran II ocupà el regne de Navarra i l’annexà (1512) a la corona catalanoaragonesa, tret de la Baixa Navarra; el 1515, tanmateix, fou agregat definitivament a la corona de Castella. Ferran el Catòlic reformà l’administració central de la corona transformant el consell reial, la cancelleria i l’audiència en un nou consell reial (1494), que amb el temps s’anomenà Consell d’Aragó, i uns altres consells reials i també cancelleries i audiències per a cada un dels regnes. El Consell d’Aragó era presidit pel vicecanceller, funcionari que esdevingué, així, el principal col·laborador del rei en l’administració de la corona; l’absentisme comportà també la sistematització del càrrec de lloctinent –sovint amb el nom de virrei–, fins aleshores habitual només als regnes dellà mar (Sardenya, Sicília), i de les corts generals dels tres regnes a Montsó. A la seva mort (1516), Ferran el Catòlic deixà el govern de les dues corones, la patrimonial i l’administrada, a dos regents diferents (Catalunya-Aragó, a Alfons d’Aragó, i Castella, a Cisneros).
Amb el regnat efectiu de Carles I (1519), sobirà ja dels estats de la casa de Borgonya i el primer rei de la casa d’Àustria a Catalunya-Aragó, s’inicià la unió de les corones castellana i catalanoaragonesa en un sol monarca, ben aviat estesa amb els estats d’Àustria i amb el Sacre Imperi (1519); sense modificar gairebé gens les formes de govern de cada un dels estats, Carles V hi sobreposà un consell de l’imperi amb representants dels diversos regnes, i un gran canceller (substituïts més endavant pels consells d’estat i de guerra i pels secretaris d’estat i del rei). Els estats d’Itàlia (però no Sardenya) foren separats de fet de la corona catalanoaragonesa amb la implantació (1554) del Consell d’Itàlia. Malgrat el document d’abdicació de Carles V a la corona catalanoaragonesa (redactat separat del de Castella), l’emperador regnà legalment a Catalunya-Aragó fins a la seva mort (a Nàpols regnava des del 1554 el seu fill Felip). L’aparició d’una dinastia exclusivament hispànica dels Habsburg no comportà, tanmateix, la formació d’un Estat espanyol, tot i l’hegemonia progressiva de la corona de Castella i la generalització de la identificació d’Espanya amb la monarquia després de la incorporació de Portugal, sinó l’inici d’un procés similar al que havia portat a la constitució de la corona catalanoaragonesa. Els naturals de les dues corones es consideraren sempre mútuament estrangers, especialment per a l’exercici de càrrecs públics i per al comerç.
Les accions anticonstitucionals, però, foren freqüents ja a partir del viratge polític de Felip II (1568) i especialment a partir del regnat de Felip IV (1621), en gran part responsables dels moviments contra la monarquia a Aragó (alteracions d’Aragó, l’any 1591), a Catalunya (guerra dels Segadors el 1640) i també a Nàpols (revolta de Masaniello el 1647). La guerra dels Segadors comportà, a més d’una incorporació temporal (1641-52) del Principat a França, l’annexió a aquest regne, pel tractat dels Pirineus (1659), del comtat de Rosselló i de la meitat del de Cerdanya (els quals conservaren un règim autònom fins el 1700). D’altra banda, les possessions nord-africanes, tret de Mers-el-Kébir i Orà, que es mantingueren tot el segle XVII, s’havien perdut: la base d’Alger, el 1529; Trípoli fou lliurada el 1530, juntament amb Malta i Gozzo, a l’orde de Sant Joan; Bugia, el 1555. De les conquestes del 1535 (Tunis, Bizerta i la Goleta), només la darrera es mantingué fins el 1574.
Felip V respectà, el 1700, en esdevenir successor del darrer rei de la casa d’Àustria, la constitució de la corona catalanoaragonesa; però a partir de la guerra de Successió propugnà i practicà una política d’assimilació a Castella dels regnes que formaven part d’aquella corona, cosa que feu el 1707 per al regne de València i per al d’Aragó, el 1715 per al regne de Mallorca i el 1716 per al Principat de Catalunya. Amb els decrets de Nova Planta, finalitzà com a organització estatal la corona catalanoaragonesa, malgrat que la monarquia hispànica dels Borbó continuava essent considerada legalment com una agregació de regnes diversos. L’administració del rei arxiduc Carles III havia seguit, per contra, un camí oposat: restituí al Consell d’Aragó la competència sobre els afers italians (1706) i creà una secretaria de Catalunya. L’administració de la corona catalanoaragonesa restà vigent encara a Sardenya (fins el 1720, que fou intercanviada per Sicília, a mans de Savoia des del 1713) i als regnes de Nàpols i de Sicília (incorporats de dret a l’imperi per la pau del 1725, i conquerits pels Borbó d’Espanya el 1734).
El Consell d’Aragó, establert a Viena des de la pèrdua del Principat, amb el nom de Consell d’Espanya, es dissolgué el 1725. Menorca, d’altra banda, unida el 1713 a la corona britànica (amb un parèntesi d’annexió a França), conservà el propi règim constitucional fins el 1798; Sardenya, unida a Savoia, perdé el 1847 les darreres institucions creades per la monarquia catalanoaragonesa. El règim polític imposat als territoris assimilats a la corona de Castella fou específic, i el tracte, discriminatori; perdurà en major o menor grau el fet diferencial polític entre les dues antigues corones, mentre persistia paral·lelament una certa solidaritat entre els quatre regnes hispànics de l’antiga corona catalanoaragonesa: el 1715 Felip V confirmà que una de les secretaries de la Cambra de Castella fos exclusiva per als afers de la corona catalanoaragonesa; el 1769 Carles III feu el mateix per un dels tres fiscals, i el 1785, un dels quatre agents fiscals del Consell de Castella. El 1760, a més, mentre la ciutat de Burgos demanava al rei que els representants de les ciutats catalanes i aragoneses ocupessin el darrer lloc a les corts sense alternar amb els de les ciutats castellanes, Barcelona, València, Saragossa i Palma presentaren a les mateixes corts un memorial que demanava al Consell de Castella, aleshores òrgan suprem de govern de la monarquia, la creació d’una sala per als afers de la corona catalanoaragonesa.
Al segle XIX, d’acord amb les directrius del grup progressista, que feu triomfar a Barcelona la revolució del 1854, hom encomanà a Víctor Balaguer l’edició d’un diari (La Corona de Aragón) que representés una aliança dels elements afins dels països de l’antiga corona, el qual fou publicat amb aquest tíol fins el 1857. El 1869 els federalistes prengueren l’antiga corona catalanoaragonesa com a base del pacte de Tortosa. El 1872 el pretendent carlí Carles VII feu una proclama prometent als antics estats de la corona catalanoaragonesa el retorn de llurs constitucions polítiques (“furs”) suprimides.