Les cosmogonies de les diverses religions (Xina, Egipte, Israel) solen començar amb la separació inicial i física entre el cel i la Terra i atribueixen a la realitat del cel físic tota una sèrie de prerrogatives teològiques: és l’estada dels déus, que moltes vegades personifiquen les forces de l’atmosfera (déu del llamp, déu de la pluja, etc.), és el lloc dels esperits, que, d’acord amb llur puresa o amb llur proximitat a Déu, habiten en una sèrie de cels escalonats (hinduisme, budisme, antics mexicans, judaisme), i, quan l’evolució religiosa ha arribat a la creença en la immortalitat individual de l’esperit humà, és també el sojorn de les ànimes dels difunts justos. La Bíblia, per contra, ja en l’Antic Testament, estableix una distinció neta entre el cel cosmològic , que forma part d’aquest món, i el cel teològic , que és la “residència” de Déu, el “lloc” on es realitza plenament el regne de Déu i la salvació de l’home; inicialment, però, hom desconeix el cel com a lloc de vida amb Déu, i hom parla tan sols del sheol o regne dels morts, on aquests —tots sense excepció— reposen envoltats d’ombres. Ezequiel i Daniel presenten ja visions representatives d’un cel dels justs, i l’antiga tradició del paradís rep una transposició escatològica. També els evangelis prefereixen el terme paradís en parlar del cel dels benaurats, mentre que el cel, com a tal, és expressió de la realitat i transcendència divines. En la teologia paulina, el cel teològic —imatge de l’àmbit diví i de la vida eterna— és eminentment cristològic, i en aquest mateix sentit l' Apocalipsi parla d’un cel nou i d’una nova terra. De tota manera, a la Bíblia manca sempre una veritable descripció i àdhuc una conceptualització concreta d’allò en què consisteix la vida dels benaurats. El cristianisme postapostòlic, tanmateix, abundà en especulacions cosmològiques per a descriure el cel, sense arribar, però, als extrems del gnosticisme; la Divina Comèdia de Dant és un exemple típic d’aquesta tendència. La ciència moderna i la revolució cosmològica que se'n derivà han portat a una comprensió més estrictament personalista del cel, com a realització de la plenitud de l’home. D’altra banda, les concrecions i descripcions més explícites sobre el cel són degudes a l’islamisme, el qual hi veu una mansió eterna, on l’home gaudeix dels més diversos plaers, tant sensibles com espirituals, i troba la realització de tots els seus desigs.
m
Religió