i cítric | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

cítric

substantiu masculím
Agronomia    Botànica    Economia
Producció mundial de cítrics
©
botànica bot, agricultura agr i economia econ
Nom donat a cadascun dels petits arbres i arbusts de la família de les rutàcies, i més concretament del gènere Citrus .

També inclou algun altre gènere molt afí, de fruit en hesperidi, gros i comestible, de polpa (compartimentada en grills) molt sucosa, àcida i rica en vitamina C, i de pela rugosa, corretjosa i gruixuda proveïda de nombroses glàndules oleíferes. Els cítrics més importants són els tarongers, els mandariners i els llimoners, i també els bergamoters, els arangers, els poncemers i els narongers, de tots els quals són conegudes nombroses varietats i híbrids. Es tracta, en general, d’espècies originàries de l’Àsia oriental i meridional, conreades des de molt antic (algunes, des de 2000 anys aC), de primer amb finalitat altra que l’alimentària (jardineria, perfumeria, etc). Actualment són objecte d’un intens conreu en molts països subtropicals, a les zones properes a la mar o de terra baixa, sobre sòls ben drenats. Els cítrics no es començaren a estendre com a conreu comercial fins a la fi del s XVIII per algunes regions d’Europa, especialment al País Valencià, i fins al final del s XIX per Amèrica del Nord (Califòrnia, Florida, després Arizona). Les plantacions d’Àsia, on s’originà el conreu, han restat en llur forma tradicional i no tenen gaire importància comercial. Als Països Catalans són coneguts d’antic, i encara sobreviuen en algunes comarques com a element decoratiu o en petites explotacions (a Mallorca, on començà la comercialització del conreu —a Sóller—, i fins a la darreria del s XIX fins i tot al Maresme). Però fou al País Valencià on adquiriren una extensió i especialització de les més destacades del món i que en fan el primer exportador. Cap als anys seixanta, l’entrada de producció a gran escala de les plantacions de Sud-àfrica i Israel capgirà el comerç mundial en detriment dels valencians i els italians. En autoabastar-se els EUA i el Japó i essent els productors llatinoamericans capaços de satisfer la feble demanda de la resta del món, el comerç internacional se centra en la dura competència entre els estats mediterranis (a més d’Espanya, Israel, Itàlia, Grècia, el Marroc, Egipte, Turquia, etc) per tal d’abastar els altres mercats europeus.

Varietat de fruites de cítrics
© Fototeca.cat-Corel
La producció (12,57 milions de tones el 1946, corresponent a 5,34 kg/h) s’ha incrementat notablement per tal de satisfer l’increment de la demanda, molt més ràpid que el de la població. Malgrat la desceleració consegüent a la crisi general, l’increment durant el període 1970-83 superà el de la població mundial (14,75%) i, en termes generals, el consum ha tendit a créixer. Les tres grans regions productores són: Amèrica del Nord (especialment als estats de Califòrnia i Florida), la conca de la Mediterrània, on es destaquen Itàlia (llimones i taronges), Israel (taronges i poncems), Egipte (taronges), Turquia (mandarines i llimones), Marroc (taronges i mandarines), Espanya: Múrcia (llimones), i sobretot, el País Valencià (taronges, mandarines i llimones), i finalment, a l’Amèrica Llatina: Argentina, Brasil i Mèxic. Una altra regió productora, però amb producció destinada a l’autoconsum, és l’Àsia monsònica (Japó, Índia i Xina, principalment). La producció de cítrics als Països Catalans ja superava el milió i mig de tones el 1965, i d’aleshores ençà ha anat fluctuant, com també ho han fet les superfícies conreades i els rendiments, i no sempre positivament: hom ha passat d’uns 170 q/ha el 1979 a 139 el 1981. Això s’explica en part per les condicions meteorològiques, però també per la drenada dels preus pagats a l’agricultor per les taronges, que en valor real s’han estancat al nivell dels anys seixanta. El retrocés del conreu del taronger (d’unes 100 000 ha els anys 1972-75 a unes 86 000 els 1979-81) no ha estat compensat per l’expansió del mandariner i, sobretot, del llimoner. Les taronges i les mandarines tenen una àrea productora semblant, que ocupa, gairebé sense solució de continuïtat, la costa del golf de València, del Montsià a la Marina Alta. La Plana (Alta i Baixa) i la Ribera Baixa són els nuclis tradicionals de les mandarines, per bé que arriben fins al Montsià pel nord i a l’Alacantí pel sud. Els nuclis de la taronja són, sobretot la Safor i la Ribera Alta, d’especialització més antiga i el seu conreu s’estén, a més, pel Camp de Túria, la Costera i fins a la Vall d’Albaida. Com a especialitats perifèriques, cal esmentar els planters al Baix Maestrat i les taronges amargants al Montsià. Hom pot dir que, en general, el mandariner és un poc més septentrional que el taronger. El llimoner és en franca progressió: d’unes 37 000 t el 1965 a 185 000 el 1981. En aquest cas s’han conjuminat l’expansió del conreu i la millora de rendiments. La producció de llimones se centra al Baix Segura, on enllaça amb les plantacions murcianes, Baix Vinalopó i comarques properes: l’Alacantí, les Marines, la Vall d’Albaida, la Costera, la Safor, etc. I, en una altra escala, a la serra de Tramuntana de Mallorca (vessant de mar), al Baix Maestrat, etc. La Catalunya del Nord, sense gaires cítrics que no siguin ornamentals, ha tingut un paper comercial important. La fruita venuda en fresc fora dels Països Catalans representa aproximadament un 80% de la producció; la destinada a les indústries alimentàries i farmacèutica (que en part també es ven a fora) un 8%. I la consumida en fresc al país, un 12%: de 225 000 a 275 000 t.

Col·laboració: 
RPC / JRe
Llegir més...