i comunió | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

comunió

substantiu femeníf
Cristianisme
cristianisme crist
Recepció del sagrament de l’eucaristia.

Té sentit ple dins la missa. La comunió fora d’ella fou reservada de primer als malalts (testimoni de Justí, s. II) i als presos (s. egons les actes dels màrtirs des del s. III). Als s. IV i V era ja estès el costum de guardar l’eucaristia als domicilis privats per combregar oportunament. El ritu de la comunió fora de la missa (desconegut a l’Orient) no fou introduït fins al s. XVII, i fou acceptat amb reserves. Antigament els fidels participaven de l’eucaristia amb el pa i amb el vi consagrats. És la pràctica vigent encara a les esglésies orientals i ho fou també a Occident fins al s. XII. La comunió només amb el pa era considerada àdhuc herètica, llevat del cas dels malalts. Al s. XIII, Tomàs d’Aquino i Alexandre de Hales en parlen ja com d’una cosa corrent. El concili de Constança (1415) prohibí als laics de combregar amb les dues espècies. La Reforma protestant (luterans i calvinistes) en restablí l’ús cosa que provocà una rígida reacció del concili de Trento. El costum primitiu ha estat restablert per als catòlics pel concili II del Vaticà. Respecte a la manera de combregar, els texts més antics, com la Tradició apostòlica d’Hipòlit (s. III), testimonien que el pa era posat sobre la mà estesa del combregant, i les dones la rebien sobre un vel blanc; els uns i els altres bevien directament de la copa de vi que els acostava el diaca. Fins al s. IX no començà la pràctica de dipositar l’hòstia a la llengua del fidel. El ritu de la comunió anava acompanyat del cant d’un salm, generalment el 33, del qual hi ha testimonis, al s. IV, a Itàlia, Àfrica i l’Orient.

Col·laboració: 
JoPe / JMoT
Llegir més...