És, doncs, un fet d’harmonia, d’acord. Aquestes característiques comunes poden referir-se, segons quins siguin els elements en relació, al gènere, al nombre o a la persona, i són anomenades accidents gramaticals. La concordança es manifesta a través dels morfemes: l’adjectiu, per exemple, ha de presentar els morfemes que facin al·lusió al mateix gènere i al mateix nombre del substantiu que completi ( homes temorosos ). El verb ha de portar els morfemes de nombre i de persona que exigeixi el nom que li faci de subjecte ( tots estudiaven ). Així doncs, la concordança suposa una interregència entre distints mots. De vegades pot ésser que algun dels elements en concordança no ofereixi cap senyal especial per a especificar un accident determinat ( home/dona jove ; l’adjectiu jove no conté cap signe concret que marqui el gènere del nom: hom diu que presenta morfema o marca zero ). Bé que essencialment les normes per a la concordança són les que han estat assenyalades (substantiu i adjectiu en gènere i nombre; subjecte i verb en nombre i persona), tanmateix hi ha molts casos d’irregularitat, motivats sobretot pel fet d’haver de concordar un sol adjectiu amb més d’un substantiu, o un sol verb amb més d’un subjecte.
f
Gramàtica