Les congregacions marianes sorgiren el 1560, al Col·legi Romà dels jesuïtes, i foren erigides canònicament el 1584 per Gregori XIII. Fins a la supressió de la Companyia de Jesús (1773), eren associacions masculines, radicades en cases de l’orde, i esdevingueren un important instrument de la Contrareforma. Als Països Catalans, la primera congregació fou fundada per Bernat Crespí, vers l’any 1571, a Palma (Mallorca), i seguí la de l’església de Betlem de Barcelona (1590) i la de Gandia (1599). Durant la supressió dels jesuïtes, moltes congregacions passaren a la jurisdicció episcopal, cosa que provocà, després de la restauració de la Companyia (1814), la coexistència de congregacions episcopals i jesuítiques. S'inicià la branca femenina anomenada també de les filles de Maria , nom que corresponia al masculí lluïsos , per l’especial devoció a sant Lluís Gonçaga. El 1886 fou nomenat director de les de Barcelona Lluís Ignasi Fiter, que hom considera el restaurador de les congregacions a Catalunya. La creació de la branca de casats (1904) n'augmentà el nombre i la influència. A València rebé un gran impuls sota la direcció de Josep Conejos. La federació catalanobalear fundà, el 1922, la revista Iuventus , a més de les publicacions locals, com Vida Mariana de la congregació de Vilanova i la Geltrú, L’Estel Marià de Valls, Oro de Ley de València. Fomentaren també activitats culturals, mitjançant les acadèmies (en fou remarcable, a Barcelona, l’Acadèmia de Llengua Catalana), que atragueren intel·lectuals i universitaris com ara Josep Torras i Bages, Antoni Rubió i Lluch, Josep Puig i Cadafalch, Fèlix Sardà i Salvany, Jacint Verdaguer i Jaume Bofill i Mates. D’acord amb l’esperit de renovació del concili II del Vaticà hom canvià el nom pel de comunitats de vida cristiana.
f
Cristianisme