En català, el procediment de coordinació més important és enllaç mitjançant la conjunció copulativa i : en Joan és a París i en Pere no sé on para (coordinació de frases), el llibre és bo i m'ha divertit (de constituents), dones i homes (de mots). Però aquest conjuntiu pot ésser omès, com a les enumeracions ( homes, dones, criatures ), o bé inversament, pot ésser reforçat per uns altres procediments: a la frase l’un hi va i l’altre en torna la referència recíproca de les parelles l’un/l’altre i hi/en suporta el lligam. Bé que la coordinació és un dels procediments gramaticals més simples, de fet és sotmesa a restriccions severes, no totes ben enteses encara. Així, no és possible d’imbricar constituents, i de les frases la nena es menja la sopa i el nen turmenta el gat , no en pot sortir la nena es menja i el nen turmenta la sopa i el gat. No és possible tampoc de coordinar constituents de tipus distints i de dir la camisa aquella i verda és a la bugada , o bé en Pau s’estima i parla de la Maria . D’altra banda, la igualtat de jerarquia dels elements d’una coordinació no implica que la relació entre ells sigui exactament simètrica: a la frase en Ramon i el seu fill el segon element és determinat per referència al primer, i a plou i no podrem fer l’excursió la segona proposició és conseqüència de la primera.
f
Gramàtica