És un art autòcton i ple de personalitat, malgrat la pressió bizantina i les influències siríaques i palestines. En el primer període de formació i tempteig (segles IV-V), l’arquitectura (ruïnes d’esglésies) tenia més de l’estructura de l’antic temple egipci que no de la basílica grecoromana; l’alt relleu tendí a substituir l’estatuària; la pintura i la tapisseria eren caracteritzades per l’estilització i els contrasts.
El període copte pròpiament dit (segona meitat del segle V —primera meitat del segle VII) correspon al de la proliferació de monestirs i esglésies a Egipte. L’arquitectura tenia aires de grandesa, amb basíliques de tres o més naus, però tendia a conservar un punt de misteri, que podia ésser una capella funerària (Sakkara) o diverses dependències closes (Dandara). L’escultura, pràcticament substituïda pel relleu, es feu més i més tosca. Les decoracions de capitells, pilastres i frisos passaren d’un naturalisme inicial a una estilització i repetició rítmica dels motius, que s’anava allunyant més i més dels models grecs.
En l’art del color, les poques restes de pintures murals i la important i nombrosa tapisseria manifesten una propensió creixent als contrasts de to, a la desproporció dels membres i a l’estilització i el frontalisme absolut de les figures. La poca ceràmica conservada ofereix una temàtica d’ordre vegetal, animal o geomètric, caracteritzada pel color, generalment una de les tonalitats del vermell sobre fons blanc.
En totes les seves manifestacions, l’art copte demostra un bon mestratge en l’equilibri dels volums, una inclinació creixent cap a l'horror vacui i un primitivisme autèntic, que es mantingueren més tard sota la invasió musulmana. L’art copte influí directament l’art cristià de la Núbia i de l’Etiòpia i el mateix art musulmà d’Egipte.