i dibuix | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

dibuix

substantiu masculím
Art
Jove Bacus, dibuix del déu Bacus realitzat per Rafael (1483-1520)
© Corel Professional Photos
art art
Conjunt de formes representades damunt una superfície —generalment de paper— mitjançant línies o taques, generalment d’un sol color.

L’eina emprada per a fer el dibuix sol donar el nom a la mena de realització (dibuix a la ploma, al carbó, etc). Per a dibuixar és emprat material divers: hom empra una eina molt primària, l’estilet, en dibuix preparatiu de retaules i pintura al fresc; el material més corrent és el que és alhora l’eina i la pasta pictòrica: llapis (de grafit, de carbó o París, de sanguina, de colors, etc), diverses barretes naturals o produïdes artificialment (grafit, punta d’argent, punta d’or, punta de plom, carbonet, estompa, sanguina, colors al pastel, a la cera, al guix), material que necessita una matèria colorant, generalment molt diluïda, com és ara les tintes, aquarel·les, anilines, colors al plàstic, etc, retoladors de feltre, bolígrafs, bastonets, plomes, tremps i pinzells. Com a material complementari per a dibuixar o ajudar a dibuixar, que produeix qualitats diferents (tocs, ratlles, ombres, etc), hom empra gomes d’esborrar, esfumins, draps i esponges. Els suports genuïns per a dibuixar són els papers, blancs o acolorits i llisos o de superfícies rugoses. Generalment presenten unes característiques superficials aptes per a aconseguir un efecte determinat a base de la inclusió de pols de tosca, serradures, etc. Això no obstant, qualsevol superfície és apta per a rebre un dibuix. Tot partint de materials de tècnica seca (barrets) o aquosa (tintes), hom pot efectuar una obra o una altra segons la manera de combinar els traços o les taques. Hi ha el dibuix al traç, quan la línia és l’única que delimita les imatges, el dibuix plomejat, en què petits traços, generalment encreuats, modelen la forma i li donen volum, i el dibuix tacat, en què la sensació de volum i forma és atesa per mitjà de taques de diverses configuracions i tons. El dibuix és una obra genuïna quan és una realització d’estudi (estudis, croquis, cartons, apunts, etc) o bé una obra artística definitiva. Però també pot constituir un primer pas en la realització d’altres tècniques artístiques (pintura a l’oli, aquarel·la, tremp, etc); en aquest cas serveix de preparació i enquadrament a l’obra definitiva.

Evolució històrica del dibuix

Les manifestacions més antigues del dibuix es remunten a la prehistòria, quan el dibuix d’animals responia a una funció màgica. A l’antic Egipte hom representava les figures en l’actitud més adient per a ésser perfilades amb traços lineals (ulls i tronc, de cara; cap i extremitats, de perfil). De l’art grec antic només resten les mostres de la decoració de la ceràmica, on tota la força expressiva de les figures està en la línia dels contorns. La decoració lineal adornava també les peces de bronze etrusques. En l’art occidental de l’edat mitjana, el dibuix, acolorit o no, il·lustrà els manuscrits i esdevingué la base del gravat; com a gènere independent és un reflex de la concepció artesanal de l’art, puix que fou emprat generalment com a mitjà auxiliar: algunes sinopsis i alguns reculls conservats, com el de Villard d’Honnecourt (s. XIII, Bibliothèque Nationale de París), són pràcticament manuals d’arquitectura. Contemporàniament, però, a la Xina apareixen ja dibuixos de valor autònom amb tinta i pinzell. El dibuix no adquirí autonomia fins a l’etapa del Quattrocento, i des d’aleshores s’anà afermant més i més com a especialitat artística amb valor pròpia. La línia afrontà les representacions de totes les possibles posicions dels cossos en l’espai tridimensional, en un intent de plasmar en una superfície plana tota la gamma d’aspectes de la realitat (Dürer, Holbein, Huber, Clouet, etc); fou inroduït l’ús del modelat per a ressaltar el volum, tal com apareix en els dibuixos de Botticelli, i, sobretot, en els de Leonardo da Vinci, considerat l’introductor definitiu del sfumato. El dibuix executat per plans, segons la valoració tonal de llums i ombres que presenten els objectes exposats a la llum, assolí un relleu especial amb Velázquez, i continuà al segle següent; assolí la màxima esplendor amb l’impressionisme. Paral·lelament a la conquesta de l’autonomia del dibuix, les tècniques s’enriquiren (cal remarcar, per exemple, el grau de virtuosisme assolit pels pastelistes del s. XVIII, a mig camí entre el dibuix i la pintura). Durant el s. XVIII també fou molt emprada la sanguina (Watteau). Goya, autor de nombrosos dibuixos que caricaturen la condició humana amb un naturalisme i una ironia salvatges, influí damunt el dibuix del s. XIX. Durant el preromanticisme i el Romanticisme, amb l’interès renovat per la natura, abundaren els artistes-viatgers que reunien en àlbums apunts de paisatges i costums. Ingres, tot seguint les directrius de David, conreà un estil realista basat en la línia precisa i l’esfumat, que ha esdevingut un estil clàssic i punt de referència inevitable per als qui posteriorment han perseguit la perfecció tècnica. Amb el progressiu perfeccionament de les arts gràfiques, el dibuix esdevingué un mitjà il·lustratiu imprescindible en periodisme. Els impressionistes insistiren en la recerca de nous valors que sovint els allunyen, aparentment, de la base realista; dins l’impressionisme, tanmateix, Renoir exemplifica el retorn a una disciplina realista més ortodoxa. El Modernisme dotà el dibuix d’una vital fluïdesa de la línia. Al començament del s. XX, el cubisme introduí una concepció estructural de la forma que es tornava a basar principalment en el traç, mentre que l’expressionisme remarcà amb èmfasi els contorns, però en estreta relació amb la distorsió cromàtica. Amb la intensificació de l’abstracció a la segona meitat del s. XX, ha emergit com a contrapunt la reafirmació del dibuix de figura de ferm contorn i representació figurativa. Un altre dels grans camps d’expansió del dibuix en el món contemporani és constituït per la historieta il·lustrada.

El dibuix als Països Catalans

Als Països Catalans, malgrat que a la major part de pintures i miniatures medievals el traç domina sobre el color, una de les primeres mostres de qualitat conegudes de dibuix pròpiament dit són els esbossos al carbó i guix de Bernat Martorell, al revers del retaule de Sant Pere de Púbol (vers el 1430; Museu Diocesà de Girona). Mentre Leonardo, Dürer o François Clouet a Europa ja l’havien conreat com a gènere autònom als s. XV i XVI, a Catalunya no en són conegudes més que mostres d’art auxiliar (passanties d’argenters, projectes de construcció, etc.). Tot i això, i malgrat llur caràcter d’estudis o croquis, alguns dibuixos de pintors dels s. XVII i XVIII són remarcables: l’atribuït a Pere Cuquet (s. XVII, Museu d’Art de Catalunya), que palesa un bon domini del clarobscur, l’excel·lent Sant Antoni Abat barroc, atribuït a Joan B.Perramon, i d’altres d’Antoni Viladomat, Francesc Tremulles, Francesc Pla, Joan Carles Panyó o les interessants escenes de la vida burgesa setc.entista atribuïdes a Manuel Tremulles o a Antoni Casanoves (Museu d’Art de Catalunya). Salvador Mayol i Pau Rigalt també conrearen el costumisme. A la darreria del s. XVIII —a conseqüència de la fundació de l’Escola de Nobles Arts el 1775— fou introduït a Barcelona el gènere de les acadèmies o dibuixos anatòmics, exercicis de deixebles de les escoles de belles arts; entre les més antigues sobresurten les de Blai Ametller i Pau Muntanya (arxiu de l’Escola de Belles Arts de Barcelona). Els primers conreadors del dibuix com a gènere autònom són ja representants de l’estètica romàntica, molts dels quals, tanmateix, eren també pintors: el retratista Joaquim Espalter, o Lluís Rigalt i Francesc Xavier Parcerisa, que palesen l’interès romàntic per un paisatge sovint idealitzat però fidel a la realitat; entretant, Claudi Lorenzale, amb els seus magnífics dibuixos de l’estètica natzarena, continuava fent mers estudis o exercicis d’estil. Excel·lents dibuixants foren, més tard, els pintors Marià Fortuny i Ramon Martí i Alsina. La generació següent, gràcies, en part, al perfeccionament de la premsa gràfica, és ja abundant en noms d’artistes que són quasi exclusivament dibuixants: Eusebi Planas, Tomàs Padró, Josep Lluís Pellicer, Jaume Pahissa, Apel·les Mestres i d’altres; a partir d’aquell moment adquireix una gran importància la caricatura i, més endavant, amb el Modernisme, l'exlibris. Entre els que són eminentment pintors sobresurten Dionís Baixeras, amb uns excel·lents dibuixos curiosament qualificats per ell mateix de “capital que donava pintures com a interès”, l’auster Joan Llimona i d’altres. Ramon Casas, tot i ésser pintor, desenvolupà una tasca de dibuixant plenament independent de la pintura i esdevingué el millor retratista català —potser de tots els temps— emprant el llapis carbó; també amb la personalitat desdoblada, Isidre Nonell conreà una nova tècnica —el fregit— al servei del seu expressionisme realista; Manuel Ainaud i Joaquim Biosca —bàsicament dibuixants— seguiren aquest corrent del realisme “negre”, mentre Xavier Gosé o Pere Ynglada practicaven un arabesc refinat, que fou apreciat a París. El Noucentisme, estil en què la línia torna a superar el color, té nombrosos pintors i escultors que dominen el dibuix, entre els quals sobresurten la força i la ironia de Xavier Nogués, l’elegància i la minuciositat de Francesc d’A.Galí, el serè popularisme de Josep Obiols i la ingenuïtat de Pere Torné i Esquius. Al mateix temps es manifestà una escola de paisatgistes ciutadans que entronca amb la rigor documental dels vedutisti venecians del s. XVIII (Alexandre Cardunets, Baixeras, Antoni Comerma, Lluís Reñé), mentre que en el gènere de la il·lustració i de les composicions complexes es destaquen Joan Junceda i Ricard Opisso, i en el del retrat han sobresortit Ferran Callicó i Francesc Serra, que recorda la traça d’un Ingres. Entre els artistes de la primera avantguarda, el millor dibuixant fou el pintor Salvador Dalí. Posteriorment la progressiva superació de les diferències entre les arts portada pels nous avantguardistes ha fet decaure el dibuix, que actualment té les millors manifestacions en el gènere humorístic (caricatura) i en la historieta il·lustrada. Per al foment del dibuix hom concedeix anualment a Barcelona dos premis internacionals: el de la Fundació Ynglada-Guillot (iniciat el 1959), que tendeix al dibuix figuratiu, i el premi Joan Miró (iniciat el 1961), per a tendències d’avantguarda. Entre les col·leccions privades de dibuixos a Catalunya, sobresurt la de Raimon Casellas, actualment conservada als Museus d’Art de Barcelona.

Col·laboració: 
JGu / RLl
Llegir més...