i crítica literària | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

crítica literària

substantiu femeníf
Literatura

Sumari de l’article

literatura lit
Examen justificatiu de l’obra literària amb dues finalitats principals, la seva explicació i la seva valoració, de manera que la segona procedeixi implícitament de la primera.

En aquesta activitat intervenen criteris normatius —idees prèvies sobre què ha d’ésser la literatura— i una tasca d’erudició que proporciona les dades materials bàsiques. Però el que defineix la crítica és l’anàlisi dels elements que componen l’obra. Aquesta anàlisi té aspectes de caràcter científic —estudi de les circumstàncies biogràfiques, històriques, socials, etc, que han fet que l’obra fos escrita d’una manera determinada— i és una aportació decisiva del s. XIX, on la crítica abandonà l’apriorisme que constituïa anteriorment la seva base; hi és ineludible, però, un cert grau de valoració subjectiva. Els historicistes veien l’obra des de l’exterior i l’explicaven pel seu entorn, pressuposant un cert determinisme automàtic; aquesta és, molt simplificada, l’actitud de Sainte-Beuve —devot de la dada personal—, el qual, malgrat les seves limitacions, posà les bases de la crítica moderna. Durant la segona meitat del s. XIX els crítics d’inspiració positivista portaren a les últimes conseqüències l’estudi del mecanisme de causes i efectes, amb generalitzacions abusives, però també amb l’establiment d’unes coordenades indispensables des del punt de vista històric. La reacció individualista que tendeix a subratllar l’autonomia creadora del crític (Wilde) i el misteri que envolta les motivacions de l’art (Proust) plantejà, al s. XX, una dualitat no resolta encara actualment. Mentre, d’una banda, hom insisteix en la necessitat de basar-se en dades exteriors comprovables per a explicar la literatura, de l’altra hom afirma l’ambigüitat d’aquesta última, els significats de la qual són polivalents i equívocs i depenen de l’angle des del qual hom tingui en compte la complexa organització dels seus elements. El New Criticism anglosaxó que deriva de T.S.Eliot, els formalistes russos, la psicoanàlisi aplicada de Bachelard i la nova crítica francesa de Barthes són intents d’independitzar l’obra del seu entorn històric i considerar-la com una cosa significativa en ella mateixa. La crítica sociològica marxista (Lukács, Goldmann), entre ambdues tendències, utilitza una perspectiva de caràcter històric. Fonamentalment, tots aquests sistemes no solament no s’exclouen entre ells, sinó que han de complementar-se per donar en cada cas una visió especial i unitària de l’obra, tot racionalitzant la síntesi del món que ha fet l’escriptor i, sense deixar d’ésser fidel a les seves intencions deliberades i als propòsits més o menys inconscients que revela la textura del llibre, tractant de deixar el comentari prou obert a fi que cada lector pugui matisar-lo pel seu compte. La tendència iniciada amb l’aparició de la ‘nova crítica’ francesa de Roland Barthes i la crítica marxista dels anys setanta del s. XX ha afavorit l’aparició de nous moviments crítics que tenen com a objectiu ampliar el ventall i els punts de vista de l’anàlisi literària. Ha pres especial força el postcolonialisme, que busca, d’una banda, interpretar la lectura de textos clàssics des de la perspectiva del país colonitzat en oposició a la de la metròpoli i, de l’altra, analitzar els textos que es produeixen en les antigues colònies (Edward Saïd, Frantz Fanon, Gayatri Spivak). També cal destacar l’omnipresència de les interpretacions feministes en el món acadèmic, especialment a càrrec de representants del moviment anglosaxó de la Segona Onada, de l'écriture féminine francesa, encapçalada per Luce Irigaray i Hélène Cixous, i del nou feminisme italià, com és el cas de Teresa de Lauretis. També han pres molta força els moviments crítics gay (Judith Butler) i l’estudi del paper de la masculinitat postfeminista. L’augment d’escoles crítiques cada cop més radicals i parcials en el seu camp d’estudi ha provocat l’aparició d’un moviment tradicionalista i canònic encapçalat per Harold Bloom, que desfermà la polèmica a mitjan anys noranta amb la publicació de The Western Canon: The Books and School of the Ages (1994), obra que reivindica la interpretació literària segons principis estètics, per sobre de continguts ideològics.

La crítica en la literatura catalana

Als Països Catalans el concepte modern de crítica cristal·litzà amb el Romanticisme. Aribau, Pau Piferrer, A.Fontcuberta i J.M.Quadrado divulgaren sobretot el pensament i la personalitat de grans escriptors francesos i alemanys. Milà i Fontanals, el crític més important, utilitzà mètodes positivistes; F.Matheu és el darrer crític de filiació romàntica (“La Lectura Popular”); sota el signe de Taine, Yxart i, en la seva línia, J.Sardà introduïren definitivament el mètode positivista i defensaren el naturalisme. Soler i Miquel, prototipus de la crítica modernista, pretengué de lligar la crítica amb l’emoció creadora, guiatge seguit per Maragall, J.Brossa, J.Zanné i A.Cortada. M.de Montoliu, d’un començament liberalpositivista, recollí la influència de Menéndez y Pelayo —que marcà en certs aspectes el mètode de M.dels S.Oliver— i esdevingué un crític típicament catòlic. Xènius fou el ferment de la crítica del Noucentisme —molt centrada en la poesia— i introduí De Sanctis; J.Folguera, teòric i molt analític, seguidor dels postsimbolistes francesos (Jacques Rivière), fou, de moment, el més original. Dins una primerenca influència orsiana es mogueren A.Plana, agut i dispers, i uns altres que tendiren més a l’assaig intel·lectual, com Farran i Mayoral, A.Esclasans, J.Estelrich i, molt més jove, G.Díaz-Plaja. J.M.Capdevila assimilà el pensament neoescolàstic (Maritain) i influí damunt M. Serrahima, sobretot teòric i assagista. C. Riba fou l’autèntic innovador que féu escola. D’uns inicis orsians, passà per De Sanctis, Vossler i Thibaudet. Introduí la crítica estilística i esdevingué un crític militant que jerarquitzava i valorava sobre la marxa. El mètode ribià tingué un exponent coetani en Bofill i Ferro, i en serien deixebles J.Teixidor i J.Triadú, definidor de les actituds literàries de la primera postguerra. R.Esquerra s’especialitzà en literatura comparada, i E.Valentí, més acadèmic, derivà, en part, de Riba, a l’igual de M.Manent i J.Romeu. Més impressionistes o periodístics eren R.Tasis, D.Guansé, T.Garcés i O.Saltor. L.Montanyà divulgà l’avantguarda. A la postguerra destacà J.Fuster. J.Ferrater té l’influx nord-americà, i G.Llompart, O.Cardona, M.Dolç, A.Comas i A.Vilanova han oscil·lat entre la crítica periodística i la de caràcter més universitari. El mètode marxista fou introduït per J.Molas i J.M.Castellet, aquest darrer, sota la influencia de Sartre i Lukács, ha assimilat l’estructuralisme i s’ha orientat cap a unes noves metodologies inspirades en el New Criticism nord-americà. Molas prové de Riba i de l’estilítica i, passant per Lukács i Gramsci, s’ha obert vers un mètode més lliure, del tipus de Curtius. Al País Valencià, la crítica romàntica, sense cap personalitat de relleu, respon a la tendència liberal. T.Llorente pertany al Romanticisme conservador. Blasco i Ibáñez hi introduí el naturalisme i prologà obres d’A.France, P.Bourget, Huysmans, etc. Azorín, dins el criteri revalorador de la Generació del 98, no oblidà els catalans (Ausiàs Marc, Yxart, Maragall). Sobresurt també l’obra dispersa de J.Chabàs, centrada en la literatura castellana. Des del 1939, a més de Joan Fuster, cal esmentar J.L.Alborg, J.Monleón i A.Amorós pel que fa a la crítica de la literatura castellana.

Col·laboració: 
CPu / BPe

Llegir més...